Totxanes, totxos i maons

“Desconec si m’agrada perquè em sorprèn o bé és a l’inrevès”. Aquesta és una de les moltes coses que vaig escriure (vegeu aquí) el 7 d’abril de 2006 sota l’impacte de l’audició del primer disc d’un músic i cantant lleidatà de nom David Esterri -Lo Pardal Roquer, de nom de guerra- sobre l’existència del qual fins aquell moment no tenia la menor notícia (*).

Era una col·lecció de cançons insòlites i originals que em va deixar d’una peça. Tant, que després d’unes quantes audicions més no vaig dubtar gens a l’hora d’incloure aquell primer tast pardalià en la llista (vegeu-la aquí) dels que per a mi varen ser els discos catalans més importants editats el 2006.  (n’hi ha més)

L’any passat apareixia “Ruc-a-billy & Cat Music”, un disc en clau “country” en el que es feia una afortunadíssima transposició entre el Far West americà i el nostre “Llunyà Ponent” lleidatà. Comproveu-ho, si us plau, en el tema “Sóc de l’oest” que us he posat al final de l’apunt.

En la portada de “Ruc-a-billy & Cat Music” es feia esment que aquell era el volum segon de l’obra del Pardal, cosa que confirmava una sèrie de pistes que es detectaven en el seu contingut i que remetien al disc anterior: una certa unitat temàtica en cada volum, una estructura de cançons -nombre, ordenació i tipologia- idèntica, una informació en el llibret del disc també molt paral·lela… I, sobretot, la mateixa manera d’entendre la música com una expressió molt personal i deslligada de tot tipus de servitud a allò que els finolis en diuen “els imperatius de la moda”.

No cal dir que “Ruc-a-billy & Cat Music” va figurar també en la meva llista (vegeu-la aquí) de discos singulars de 2007.

Ara m’acaba d’arribar “Rocksterri”, el tercer volum del que sembla que acabarà sent una tetralogia (ja és lògic: les desventures del pobre Miquelet -un fix de cada disc- no podien acabar com acaben en aquest “Rocksterri”). Un disc que confirma els punts de contacte temàtics i estructurals amb els dos precedents.

Però “Rocksterri” -que ja avanço que de moment figura en la part alta de la meva llista de discos de l’any- no és únicament una passa més en la ruta marcada per l’obra anterior. És un notable salt endavant al qual no és gens aliè el fet que per a la producció d’aquest disc David Esterri s’hagi deixat aconsellar per un parell d’individus que en aquests assumptes són molt de refiar. Em refereixo als senyors Marc Serrats i Marc Grau, altrament coneguts com a Xerramequ Tiquismiquis.

El resultat final és un disc que manté intacta l’atmosfera “pardaliana” -genuïna, irrepetible…- però que ens la presenta més madura, més depurada, amb més mala llet, més contundent. Potser el que m’agrada d’aquest individu -que no conec personalment tot i que té la gentilesa d’incloure’m en la llista d’agraïments del disc- és que té unes quantes coses per explicar-nos i que n’està molt convençut del que porta entre mans. Que té les idees molt clares, vaja.

L’entusiasme el percebíem ja en el primer disc. I el convenciment que està bastint una obra singular -en les músiques, en les lletres i en els textos que acompanyen els discos- queda demostrat amb aquest esplèndid “Rocksterri”, un disc que no hauria de passar desapercebut.

No ho sé… em sembla que no serà la darrera vegada que us en parli, d’aquesta -de moment- trilogia del rock-star Esterri. N’hi ha molt per explicar…

——————————————————————————————-

(*) Tan cosmopolites que ens pensem que som i fa feredat de veure el desconeixement que els barcelonins tenim de la música (i segurament d’altres activitats) que es fa en altres indrets del nostre país. A Lleida, per exemple i sense anar més lluny. Amb la gent de la colla de Lo Beethoven, el moviment “carrincló” i tantes altres meravelles sorprenents que ens passen desapercebudes i que jo, desenganyem-nos, he tingut la immensa sort de conèixer no pas per mèrits propis sinó gràcies als bons amics Pep Tort i Quim Minguell que encara pensen que, tot i ser barceloní, no estic perdut del tot per a la causa…

——————————————————————————————-

Escolteu aquí “Sóc de l’oest”, un gran tema de Lo Pardal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!