En Quim, el meu col·lega lleidatà, m'ha fet arribar una veritable perla. Es tracta del disc d'un músic d'aquelles contrades que es diu David Esterri, que es fa dir Lo Pardal Roquer i que es guanya la vida fent de pedagog musical. És a dir, fent classes de música a escoles i instituts, suposo.
És un disc insòlit, acabat d'editar i molt difícil d'explicar a qui no l'hagi sentit abans. De fet, he de confessar que encara no sóc capaç d'escatir si m'agrada o no però sí que puc assegurar que des que ahir al vespre me'l vaig passar a l'iPod ja l'he escoltat cinc vegades i mantinc intacta com la primera vegada la sensació d'estar flipant sense parar. (n'hi ha més)
"Lo Pardal Roquer" (el disc també es titula així) és una col·lecció de disset cançons que basculen entre el "rockabilly" més genuí i la mística "freakie" més desfermada interpretades per un músic que canta i s'acompanya amb la pràctica totalitat dels instruments que sonen en el disc. Com el Mike Oldfield de "Tubular Bells", vaja.
Hi ha pinzellades de rumba, de música tropical, una versió d'El Cant dels Ocells, un collage sonor de veus de gent gran -molt en la línia del trio de "Caçadors de bolets"- damunt d'una versió "heavy" del pasdoble "El gato montés" i rock amb estètica d'estovalles d'hule com el que enregistrava l'Elvis ara fa cinquanta anys. Tot això combinat amb lletres fetes amb fragments de l'Eclesiastés, de Joan Evangelista o de la Passió com, per exemple, les tres negacions de Pere i el cant del gall revelador.
Si mirem alguns dels títols del disc ja veurem que no estem davant d'una proposta qualsevol: "Vanitat de vanitats", "Ave Maria", "Corderet de Déu", "El cant dels pardals" o "Quaranta dies". Ja ho he dit abans, no sé si d'aquí a uns dies tindré avorrit aquest disc i en diré pestes però de moment em té ben enganxat, el punyetero. Desconec si m'agrada perquè em sorprèn o bé és a l'inrevès però ja friso per enllestir aquesta nota i jeure una estona en el puff que tinc al despatx amb els auriculars posats per sentir una vegada més aquest vailet com canta: "Cada dia surt el Sol i cada nit se'n va. / Sempre resta imperturbable, res no el fa badar. / I la meva ànima busca el seu resguard / entre boires, núvols i roques siderals".
Un geni? Un monstre? Un galtes? No ho sé. És Lo Pardal Roquer. I crec que se'n parlarà, d'aquest David Esterri. No em sorprendria gens.
(Per cert, em sembla que aquesta nit actua a Almacelles i demà al Cafè del Teatre de Lleida).
