Totxanes, totxos i maons

Acaba de sortir a la venda l’últim llibre que apareix de resultes del centenari del naixement de Joan Triadú, el 30 de juliol de 1921.

L’ha editat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i és una selecció de setanta-cinc crítiques literàries escrites per Triadú al llarg de més de seixanta anys.

(Com que ja veig que esteu neguitosos m’apresso a dir-vos que si entreu en aquest enllaç el podreu comprar directament).

De fet, no és pas aquest el primer llibre de la bibliografia de Joan Triadú que aplegui una tria d’articles dedicats a analitzar obres literàries. La novetat d’aquest, però, és que és el primer que es fa després de la mort del crític, el 30 de setembre de 2010, i és, per tant, el primer en el qual no hi ha intervingut de cap manera. La responsabilitat del resultat final, doncs, la comparteixo amb l’altra curadora del llibre: la Susanna Àlvarez i Rodolés, llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i col·laboradora directa de Joan Triadú durant els últims anys de la seva vida.

A continuació reprodueixo íntegrament l’estudi introductori que ella i jo hem escrit:

Les crítiques del mestre

El 9 de setembre de 1937 el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publica un Decret per cobrir prop de cinc-centes places vacants de mestre a les Escoles d’Ensenyament Primari. És una convocatòria limitada a l’any 1938 i forçada per les necessitats de la guerra que ha mobilitzat una gran quantitat de mestres cap al front. Joan Triadú, amb setze anys acabats de complir i el títol de Batxiller obtingut pocs mesos abans, s’interessa per la convocatòria del DOGC i decideix presentar-s’hi.

Molts anys després, en el pròleg del llibre Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (Proa, 2001) explicaria que ho va fer per dos motius: primerament per sortir de casa i fer-se gran, és a dir, per assumir, a setze anys, una responsabilitat que l’obligava a ser adult sense ser-ho encara; i segonament per ajudar a l’economia familiar amb les cinc-centes pessetes de paga mensual que aquella feina comportava.

El 27 de desembre de 1937 el DOGC publica la resolució del concurs i Joan Triadú és destinat al Grup Escolar Ferrer Guàrdia de Granollers. Com acabem de dir, el jove Triadú no pren aquesta decisió empès per cap vocació especial de servei, sinó per emancipar-se i ajudar, en la distància, als seus pares. Serà en els propers mesos on descobrirà les dues grans vocacions de la seva vida: la de lector i la de mestre. El 25 d’abril de 1938 escriurà en el seu diari: «Cada vegada m’agrada més la literatura», i el 3 de novembre -amb disset anys-, una afirmació rotunda, inequívoca: «Quan soc a l’escola, treballant, a dins de classe soc feliç».

Llegir i comunicar

Triadú desplega una activitat lectora impressionant. Tal com explica en el diari, entre 1938 i 1940 llegeix Honoré de Balzac, Carles Cardó, Josep Carner, G. K. Chesterton, Charles Dickens, Alexandre Dumas, Agustí Esclasans, Josep Maria Folch i Torres, Tomàs Garcés, André Gide, Thomas Hardy, Aldous Huxley, John Keats, Giacomo Leopardi, Stéphane Mallarmé, Katherine Mansfield, François Mauriac, Alberto Moravia, Giovanni Papini, Marcel Proust, François Rabelais, Carles Riba, Joaquim Ruyra, Sant Agustí, Sòfocles, Ferran Soldevila, Robert Louis Stevenson, Rabindranath Tagore, Virginia Woolf, Lajos Zilahy, Stefan Zweig… Alguns, per llegir-los i comentar-los amb els alumnes; en la majoria dels casos, per aprendre i per gaudir-ne, pel plaer de la lectura.

En les entrades del diari corresponents a 1940 ja apareixen breus comentaris crítics a lectures de Josep Carner, John Keats, Carles Riba o Stefan Zweig, a part d’unes quantes consideracions sobre el teatre i el cinema no gens negligibles. Un comentari escrit el 25 de gener d’aquell any descriu molt bé les seves intencions: «No sé llegir sense pensar i voldria comunicar-ho, però mentre no hi hagi revistes literàries en català…».

Aquest desig el podrà satisfer sis anys després, quan en el número 3-4 (juliol-agost de 1946) de la revista Ariel -de la qual va ser un dels cinc fundadors- es publica la primera crítica literària de Joan Triadú. Tracta sobre Narcís Oller i la titula «El respir d’una veu llunyana». Entremig havien passat uns anys trepidants: estudis a la Universitat entre 1940 i 1943 (els quatre cursos de la llicenciatura en Filosofia i Lletres, branca de Clàssiques, els fa en tres anys); irrupció de la tuberculosi; estada d’un any i mig a Cantonigròs, fins al desembre de 1944, consagrada al repòs absolut i a la lectura; preparació, el 1945, del projecte Ariel, concebut com una revista d’arts i de lletres; aparició del primer número el maig de 1946… I després, entre 1948 i 1950, dos cursos complets com a professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Liverpool, en el transcurs dels quals, a part de llegir molt i d’aprofundir en la literatura anglesa, prepara tres antologies i un parell de traduccions per a la Fundació Bernat Metge.

L’abril de 1951, la publicació de l’Antologia de contistes catalans 1850-1950 i, molt especialment, de l’Antologia de poesia catalana 1900-1950 sacseja el panorama literari, somort fins aleshores, tant de l’interior com de l’exili. Un terratrèmol que, malgrat la virulència amb què es va manifestar en els primers moments (amb atacs a la premsa fins i tot personals), pocs mesos després ja s’havia apaivagat per la senzilla raó que les agosarades opinions literàries expressades per aquell crític de trenta anys acabats de fer -i encara no gaire conegut- demostraven a bastament que Joan Triadú no només ho havia llegit tot sinó que, a més a més, ho havia llegit bé.   

Seixanta-quatre anys parlant de llibres

Des del debut a Ariel i, sobretot, a partir del seu retorn d’Anglaterra, Triadú compagina la dedicació a la docència amb la publicació d’articles sobre literatura, una simbiosi que l’acompanyarà al llarg de tota la vida. Després del tancament d’Ariel, l’any 1951, col·labora a la revista Forja (òrgan de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia) fins al 1959, a la revista Serra d’Or entre 1960 i 2006, i al diari Avui des de 1976 fins a la seva mort.

I, entremig, milers de col·laboracions en diversos mitjans -els mencionats en són els més significatius, però no pas els únics, ni de bon tros-, centrades bàsicament en les seves dues grans vocacions: la literatura i la pedagogia. 

Una vida escrita

El llibre que el lector té ara a les mans aplega una selecció de setanta-cinc articles de crítica literària escrits per Joan Triadú al llarg de la seva vida i publicats en els mitjans de premsa on col·laborava habitualment. Són, doncs, textos d’immediatesa, que no s’han plantejat amb la lentitud i la distància temporal pròpia de les publicacions d’àmbit acadèmic però que, precisament per això, tenen un impacte més directe i un abast més ampli, amb el qual Triadú se sentia confortable. La tria es podia haver fet de moltes maneres, però als responsables d’aquesta edició ens ha semblat que el sistema més adient era destacar articles dedicats a autors i a títols importants de la literatura universal, entre els quals, com no podia ser altrament, s’inclouen obres catalanes.

Després de triar i analitzar un per un i en conjunt aquests articles, considerem que ens trobem davant d’una obra d’un valor cultural (no únicament literari) que depassa els límits del que podria definir-se com una publicació convencional. En aquests textos es percep clarament que Triadú no només presenta al lector els detalls bàsics del llibre en qüestió, sinó que aprofita l’avinentesa per situar l’obra i l’autor en el seu context temporal i per explicar, quan és el cas, les seves relacions amb el món cultural català.

En més d’una ocasió s’ha dit que la de Joan Triadú és “una vida escrita”, en el sentit que tot seguint el fil dels seus textos -articles, pròlegs, presentacions- es pot detectar l’evolució del seu pensament, la trajectòria cívica i personal, els trets més definitoris de la seva personalitat i, en el fons, la seva valuosa aportació a la crítica literària catalana.

En la selecció d’articles que hem preparat es pot veure, per exemple, el seu vessant humanista (Graham Greene, Primo Levi); el valor preeminent que dona a la poesia per damunt dels altres gèneres i, sobretot, el paper de Carles Riba com a referència constant (W.H. Auden, Gabriel Ferrater, J. V. Foix); la supeditació dels aspectes més personals del seu pensament a la justa valoració de l’obra literària encara que s’allunyi de la seva manera de pensar (Colette); l’aposta per autors de qualitat encara que siguin poc o gens coneguts (Joan Garrabou); l’interès pels més joves (Toni Sala, Màrius Serra); la valoració de la relectura, tant de llibres concrets (Thomas Mann) com d’algunes obres completes (Baltasar Porcel), o la reivindicació de les veus poderoses i singulars pròpies del nostre sistema literari (Joan F. Mira, Josep M. de Sagarra).

A través de l’anàlisi de l’obra d’aquesta llista d’autors seleccionats també hi podem trobar reflexions sobre què ha de ser la crítica literària: «…la crítica literària, tot i tenir dret a ésser un exercici creatiu per ella mateixa, s’ha d’esmerçar a gratificar l’esforç de l’escriptor, a manifestar-se en les acotacions i en els descobriments d’una lectura, primera o renovada, i en suma, s’ha de dedicar sistemàticament, sense que calgui que en ella mateixa s’aspiri a cap sistema, a situar una obra en el temps i aclarir els espais que puguin correspondre a la seva valoració relativa» (Víctor Català); quina és la força de la novel·la com a gènere literari: «Ens adonem que l’autor està enamorat dels seus personatges, del tema, de les vicissituds que porten al desenllaç i del mateix desenllaç, malgrat que li ho fa deixar tot amb recança. Però a pesar d’adonar-nos que col·laborem a l’aventura personal del novel·lista, no deixem d’identificar-nos-hi de bon grat. La novel·la aleshores és com una música que desitjàvem, que justament esperàvem i que no ens enganya. L’autor ha assolit de donar-nos una creació imaginària que, tot separant-nos de la vida real, ens hi refereix sense parar. La comunicació ha estat establerta i és viva i feliç» (E. M. Forster); o l’evident vinculació entre llengua, cultura i país: «[…] es tracta de signes positius, de mostres de capacitat de creació de cultura i d’identitat cultural. És una cultura que se sent i se sap ‘diferent’. I ara com ara la llengua és el nostre primer factor d’afirmació de la personalitat nacional» (James Joyce). Tot plegat, sense oblidar l’enorme respecte que li mereix la feina dels traductors: és estrany trobar alguna crítica d’un llibre traduït en què Triadú no dediqui almenys un paràgraf a comentar la versió amb què s’ha editat.   

L’estil Triadú

Una característica que crida l’atenció quan es llegeix alguna crítica de Joan Triadú és l’abundància d’incisos, subordinacions, conceptes singularitzats, dobles sentits i frases textuals que aplega. Una notable exuberància expressiva que a l’hora de plasmar-la damunt d’un paper es tradueix en una àmplia varietat de recursos tipogràfics com les cursives, les cometes o els guionets, que reclamen del lector una atenció especial.

Aquesta peculiaritat estilística deriva de la condició de pedagog de Triadú i, en conseqüència, de la manera com es planteja la seva tasca com a redactor d’un comentari crític. Cada article el concep com si fos una classe adreçada directament al lector i per això no dubta gens a l’hora de posar en acció un repertori de recursos comunicatius molt similars als que un mestre té al seu abast davant de l’alumnat que escolta les seves explicacions a l’aula: la gestualitat, els canvis de registre o l’èmfasi de la veu. Això fa que la lectura en veu alta d’aquests textos sigui una manera molt profitosa de copsar tots els matisos que ens vol transmetre Triadú, el mestre que escrivia crítiques literàries. 

Alfa i Omega

El lector atent s’adonarà que, de fet, en aquest llibre s’han seleccionat setanta-set crítiques i no les setanta-cinc que pregona el títol. La raó és que s’ha considerat oportú d’incorporar al bloc de textos seleccionats un al començament i un altre al final, que corresponen, respectivament, a l’article amb què va debutar a Ariel, el 1946, i al publicat pòstumament a l’Avui, el 2010. Articles que, com l’alfa i l’omega, limiten per dalt i per baix la relació ordenada alfabèticament dels setanta-cinc autors triats. Una relació que simbolitza més de seixanta anys dedicats a la lectura i a parlar de llibres, tot donant la raó a aquell mestre adolescent que en el seu diari personal confessava que no en tenia prou amb llegir, sinó que volia comunicar les seves impressions.

Ara, transcorregut més d’un segle del seu naixement, podem afirmar que la vida de Joan Triadú ha estat una confirmació pletòrica d’aquell plantejament inicial. No només ho llegia tot, sinó que sabia com havia de ser la lectura que cada llibre i cada autor requerien i a quins referents d’altres llibres i autors havia d’acudir per reforçar el seu discurs i ampliar el ventall d’informació que transmetia al lector. L’ampli índex onomàstic del final del llibre ho demostra a bastament i arrodoneix un conjunt d’un altíssim valor cultural. Agraïm al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que, després de declarar l’any 2021 com a Any Joan Triadú, l’hagi sabut posar en valor una vegada més.

Susanna Àlvarez i Rodolés i Joan Josep Isern

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!