Totxanes, totxos i maons

A mesura que vaig acumulant estius en la meva vida vaig adonant-me que darrere de les vacances s’amaga una trampa. Una trampa -petita i inofensiva en aparença però no per això menys punyetera- a la qual tots ens hi hem avesat i que, per tant, donem per bona.

I ja ens està bé, com si diguéssim, però si anem a mirar no sé fins a quin punt és racional que cap a finals de juny i primeres setmanes de juliol a la feina comencin a proliferar de manera inusual els assumptes que t’arriben amb un "post-it" enganxat que sol dir: "Per resoldre abans de vacances". Gairebé com si la consigna fos treballar el doble per juliol ja que l’agost no produïrem.

Sembla talment que el món s’acaba a l’agost. Tot queda paral·litzat fins a primers de setembre, quan els ritmes es van recuperant al ralentí fins al començament del curs escolar que és quan, de debò, podem dir que ja hi som tots una altra vegada.  (n’hi ha més)

Mirat des d’una certa distància, aquest costum de tancar barraca majoritàriament pel mes d’agost no deixa de ser un vestigi d’unes èpoques cada cop més superades i que no crec que es mantingui durant moltes generacions més. Des de fa bastants anys treballo a la Rambla de Barcelona i sempre m’ha cridat l’atenció veure com en qualsevol època de l’any hi passegen famílies estrangeres amb fills en edat escolar i aspecte inequívoc d’estar de vacances. Ho repeteixo: a qualsevol època de l’any. Potser hauríem d’anar cap aquí…

En tot cas m’imagino que els pocs (o molts, segons com es miri) anys que encara em queden de vida laboral no gaudiré d’aquests canvis. I és llàstima perquè no deixa de tenir un cert encant -sobretot ara, que els nois ja la campen pel seu compte i l’A. ja està retirada d’obligacions laborals- pensar en unes vacances el mes de març. O a l’octubre, com fa el noi petit de casa ja que els tres mesos d’estiu és quan treballa més amb la banda amb la que va de festa major en festa major tocant la guitarra.

Totes aquestes distorsions de juliol a la feina, a més a més, s’agreugen quan, com és el meu cas enguany, avanço l’inici de vacances vuit dies. Aleshores les presses i l’acumulació de feines encara s’agreuja més.

Feia molts anys -des del 1992, quan vàrem visitar per primera vegada els USA- que no movia les vacances dels tradicionals trenta-un dies d’agost. I enguany, que serà la nostra setena visita americana, m’he tirat a la piscina per tal de poder estar el 26 de juliol a Grand Canyon veient sortir i pondre’s el sol tal com em vaig conjurar que faria ara fa dos anys (vegeu aquí).

Són, aquests, dies de concretar amb el diari quins llibres hauré de llegir quan ja hagi tornat -segona setmana d’agost- per preparar els corresponents articles pel nou suplement de l’Avui. Dies també de lligar amb les editorials que m’arribin les galerades dels llibres encara no publicats abans del divendres. I, no cal dir-ho, de lligar també els darrers detalls de la ruta, les darreres compres.

I, per tant, de deixar -ai, las- una mica de banda aquestes Totxanes. Jo que volia dedicar uns apunts (llargament promesos, llargament ajornats) abans de vacances a la Maria Castanyer o al curiós llibre "Arde Troya" que estic intentant començar i que no tinc temps de continuar…

En fi… misèries de panxa plena, a fi de comptes. Ben clar que ho tinc. I pecat ha de ser queixar-se’n gaire. Cosa per la qual decideixo tancar barraca per avui.

Me’n vaig al llit amb la companyia de l’Ovidi i el seu monumental "Coral romput", de Vicent Andrés Estellés. Les bateries s’han de carregar. Sobretot en èpoques d’estrés.

NOTA: Per cert, ja sé que la imatge que il·lustra l’apunt d’avui no té gaire relació amb el que explico però aquesta senyora me l’he trobat vagarejant per la xarxa i m’ha fascinat. Espero no ser l’únic a encaterinar-s’hi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!