Totxanes, totxos i maons

Falta menys de tres mesos perquè commemorem el centenari del naixement del poeta (i un munt de coses més) Jordi Sarsanedas. He volgut recordar-lo en un article a Vilaweb.

Jordi Sarsanedas, home de fer (mil) feines

(article publicat a Vilaweb el diumenge 9 de juny de 2024)

(vegeu-lo també aquí)

No en recordo la data exacta però crec que no m’equivoco gaire si situo l’escena que ara explicaré en algun moment dels últims anys vuitanta, quan jo començava a col·laborar a Serra d’Or. Aquell dia vaig deixar la moto a la vorera d’Ausiàs March per pujar un moment a la redacció, lliurar l’article que portava i tornar a la feina. Va ser aleshores quan vaig veure Jordi Sarsanedas abocat damunt la gran taula en què cada mes confegia la revista de la qual era, aleshores, redactor en cap.

Amb la seva imponent presència física, uns quants llapis a l’abast, goma d’esborrar, tisores, cinta adhesiva, un pot de cola i uns fulls de paper de ceba, Sarsanedas anava muntant amb paciència, de manera artesanal, les pàgines del número que pocs dies després arribaria als subscriptors i a les llibreries. Tan concentrat em va semblar que em va sortir del fons de l’ànima un: “Ja es veu que sou home de fer feines”, que ell, després d’uns segons de pausa, va respondre: “En aquesta vida hem d’estar preparats per fer tots els papers de l’auca.”

Confesso que fa trenta-cinc anys el meu coneixement de la persona i l’obra de Jordi Sarsanedas no era gaire complet, però, tot i això, encara avui trobo que aquella definició que em va sortir de forma espontània retrata molt bé la dimensió humana i intel·lectual d’aquell home nascut a Barcelona aviat farà cent anys, més concretament el 3 de setembre propvinent, en un moment d’harmònica conjunció dels astres de la poesia perquè just l’endemà va néixer a Burjassot un altre dels grans: Vicent Andrés Estellés.

La feina col·lectiva

Sarsanedas, escriptor dotat amb un llenguatge d’exquisida elegància i notable precisió, és un dels exemples més clars a l’hora de definir aquella generació d’intel·lectuals que a partir de la fosca postguerra dels primers anys quaranta, i durant tota la dictadura franquista, va haver de subordinar massa sovint la creació d’una obra personal a les necessitats de la feina col·lectiva. No sóc jo qui ho diu, ell mateix ho admetia el setembre del 1994 quan la Institució de les Lletres Catalanes el va designar “Escriptor del mes”: “Sovint penso que no he escrit tant com ara m’agradaria d’haver-ho fet. I algun cop he parlat, buscant-me una excusa, de les ‘distraccions’ que la vida m’ha proposat i que jo he acceptat. Entenguem-nos: des del punt de vista que tinc quan parlo d’activitat literària, he d’anomenar ‘distraccions’ activitats senzillament necessàries i altres en les quals he cregut que podia ésser útil.” Unes “distraccions” i una vocació de ser útil que tracen el seu perfil personal amb un seguit de conceptes –com, per exemple, professor a l’Escola Aula i a l’Institut Francès, traductor (de vegades camuflat sota els pseudònims Emili Xerta i Joan Salou), poeta, narrador i activista cultural– que marquen les fites referencials de la seva trajectòria.

Una trajectòria vital que comença per la seva primera formació basada en la cultura francesa i que anys després es complementarà amb una estada a Glasgow entre el 1948 i el 1950, simultània a la que el seu amic Joan Triadú, tres anys més gran que ell, va fer a Liverpool, i encara uns anys després, entre el 1958 i el 1961, amb un període d’activitat professional a Milà. Entremig, Jordi Sarsanedas esdevé redactor de la revista Ariel entre el 1947 i el 1950; comença a escriure poesia –‘A trenc de sorra’, el seu primer llibre, aplega poemes escrits entre el 1945 i el 1948–; intervé en la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (el seu Altíssim de la Primera història d’Esther, el 1957, va ser memorable) i es dedica, alhora, a fer de professor de dicció de la companyia; col·labora entre el 1946 i el 1947 amb Ràfols Casamada i Maria Girona en el grup els Vuit d’arts plàstiques; intervé, amb Edigsa, en l’arrencada del disc en català; i entre el 1964 i el 1997 és el redactor en cap de la revista Serra d’Or. A més, presideix el PEN Català entre el 1983 i el 2004, és el primer degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999), és membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà de 1991, se li atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1994 i presideix l’Ateneu Barcelonès entre el 1997 i el 2003, tan sols per esmentar-ne els trets més rellevants.

A les antologies

A l’Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (Selecta, 1951), Joan Triadú inclou Sarsanedas a l’últim apartat del llibre, el dedicat als debutants amb obra acabada de publicar. En l’explicació de la seva tria parla de les ressonàncies que li sembla detectar en els seus versos: “Encara fins a cert punt sobre la mateixa línia, ha aparegut amb el seu llibre ‘A trenc de sorra’ Jordi Sarsanedas, a qui el record alat i vibrant de Maragall i Salvat-Papasseit i la proximitat de Rosselló-Pòrcel infonen una vida nova, lluminosa i dramàtica, continguda per una secreta seguretat.” És la primera vegada que la poesia de Sarsanedas és reconeguda per la crítica i el detall no se li esborrarà mai. Potser per això quaranta anys després, quan publicarà la seva poesia completa, recuperarà les primeres paraules de Triadú i titularà el llibre ‘Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989)’.

Però l’interès que Joan Triadú sent per l’encara incipient obra de Sarsanedas no es limita a l’àmbit de la poesia. En l’Antologia de contistes catalans 1850-1950, publicada també per Selecta el 1951, el situa al final de la llista de seleccionats amb tres texts pertanyents a un llibre que encara no existia. Em refereixo a ‘Mites’ (Selecta, 1954), un títol que no dubto gens a situar com un dels punts culminants de la prosa poètica catalana de la segona meitat del segle XX.

En l’explicació de la seva elecció, Joan Triadú no atenua l’entusiasme que li mereixen aquells texts inèdits quan diu, per exemple, que “no hi ha precedents d’una obra semblant en la nostra literatura”. I també: “No es pot dir, tampoc, així com així, que el que ell en diu mites siguin narracions o contes. La proximitat de la poesia és ací tan intensa que ho penetra tot, i és impossible destriar fins on arriba el poeta i on començaria el narrador. […] A continuació va arribant el lector al convenciment que l’autor està revivint experiències inexplicades i gairebé sempre inexplicables.”

No és l’objectiu d’aquest comentari d’ara, però ja que hi sóc diré que ‘Mites’ és un llibre que mereix una reedició perquè pugui reviure en el coneixement de nous públics, talment com s’acaba de fer amb ‘El martell’, la magnífica i sorprenent novel·la del 1956 que fa quatre mesos va recuperar l’editorial Males Herbes.

Cent anys del naixement

A mesura que t’hi vas acostant t’adones que Sarsanedas és tot un món d’inquietuds i referències culturals àmplies i variades com, per exemple, les arts plàstiques. Fa trenta anys, en el mateix llibret de la Institució de les Lletres Catalanes, explicava: “Sempre m’he sentit a frec de les arts plàstiques, i no únicament perquè m’hi hagués avesat el meu pare, que fou un dels introductors a Catalunya de l’art de l’urushi, la laca japonesa, ni perquè la meva dona, Núria Picas, sigui pintora.”

Ja fa anys que la Generalitat de Catalunya va tenir la pensada de promoure un seguit de commemoracions relacionades amb persones i fets significatius de casa nostra. Més d’una vegada he dit que em semblava una idea benemèrita perquè, almenys al món de la cultura, compleix una funció de gran utilitat: reconèixer autors que ja no són entre nosaltres, recuperar-ne l’obra i contemplar-la amb ulls d’ara. Enguany les commemoracions del món literari avalades per la Generalitat apleguen quatre noms: Àngel Guimerà, Joan Salvat-Papasseit, Estellés i Montserrat Vayreda. Un pòquer de noms brillants al qual s’hauria pogut incorporar perfectament Jordi Sarsanedas. Però com sol passar en el món oficial la Institució de les Lletres Catalanes, que és qui té cura d’aquests afers durant l’any, ha de funcionar amb uns marges pressupostaris limitats i, per tant, suposo que la relació de commemorats arriba fins on arriba i no sempre satisfà els desigs de tothom.

En tot cas, penso que hauríem de recuperar el contacte amb l’obra de Jordi Sarsanedas i rescatar-la de l’oblit. Ja he parlat de les proses de ‘Mites’ i de la meritòria recuperació de la novel·la ‘El martell’ que ha fet l’editorial Males Herbes, però hi ha més llibres que truquen a la porta. Per exemple, reculls de poemes, com ara ‘Postals d’Itàlia’ (1965), ‘Cor meu, el món’ (1999) i ‘Com una tornada, sí’ (2003), de contes, com ara ‘Un diumenge a Clarena i altres narracions’ (1981) i ‘De Famagusta a Antofagasta’ (1994), la novel·la ‘La noia a la sorra’ (1981) i el recull ‘Paraules per a unes imatges’ que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat varen editar el 2004 amb tots els texts breus, de gran bellesa i signats sempre amb pseudònim, que acompanyaven les il·lustracions de les portades de Serra d’Or entre el 1988 i el 1997. Unes notes artístiques que Jordi Sarsanedas, aquest home militant actiu de la precisió del llenguatge i avesat a fer mil feines i a fer-les, per damunt de tot, bé, s’estimava més anomenar “proses d’art”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!