Totxanes, totxos i maons

Un dels discos que estic escoltant aquests dies -i que ja avanço que formarà part de la meva llista de preferits de 2006- és "Jo faig cançons", de Jofre Bardagí, el fill del músic Josep Maria Bardagí que va morir el 24 de febrer de 2001.

"Jo faig cançons" va acompanyat d’un DVD amb més de dues hores de material. Hi ha l’enregistrament d’un concert del cantant i el seu grup a la sala Abbey Road de Manresa, un clip inèdit del tema "Cors", precisament el que obre el disc, i -el més interessant al meu parer- un documental de prop de tres quarts d´hora al voltant de la figura de Jofre Bardagí, des que era un infant fins ara mateix. Un documental en el qual queda ben palesa la intensa i especial relació que tenia amb el seu pare, l’inoblidable Mestre Bardagí.  (n’hi ha més)

Com ja vaig explicar temps enrere (vegeu aquí) vaig conèixer Josep Maria Bardagí en l’època que jo feia un programa setmanal a Ràdio Obrera que es deia "Els meus discos". Dels cent programes exactes que vaig arribar a fer només un no va ser emès en directe ni va ser fet des de l’estudi que l’emissora tenia al carrer Padilla de Barcelona. Precisament el que vaig dedicar a Bardagí.

Va ser el programa corresponent al 17 de gener de 1984 i el vaig enregistrar quatre dies abans a l’estudi que el músic tenia en els baixos de l’edifici d’Horta on vivia amb la seva muller i el seu fill, un nen de tres o quatre anys d’ulls petits i testa prominent -marca de fàbrica dels Bardagí- la fotografia del qual son pare em va ensenyar ple d’orgull mentre m’explicava que el vailet es deia Jofre i que apuntava una forta vocació musical. "El veiessis, com remena el piano", em deia tot cofoi.

Una vocació que, val a dir, portava a la sang ja que l’iniciador de la nissaga -el pare del Mestre- era un tenor semi professional (a més a més d’un reputat corrector de català) que va morir no fa gaire, per cert.

Com he dit més amunt, aquell dia del qual aviat es compliran vint-i-tres anys la meva intenció era dedicar el programa íntegrament a Josep Maria Bardagí perquè ens parlés de les moltes aventures musicals en les que estava involucrat. Primerament, és clar, com a líder del grup que acompanyava a Serrat en les seves gires per mig món però també del projecte Cordes Invisibles, una formació a base de quartet de corda clàssic, contrabaix i guitarra que havia vist actuar als Quatre Gats el desembre de 1983 i que em va fascinar tant que em va faltar temps per escriure a la secció que jo aleshores tenia en el Diari de Barcelona un article que es va dir "Màgiques, belles, invisibles cordes".

També volia saber coses del grup Teverano, que va formar amb el seu germà Pere, violinista, i els tres membres del grup de Serrat: Francis Rabassa, Jordi Clua i Kitflus. Teverano va ser un grup efímer: va editar un disc el 1982 i allí es va acabar tot.

Un altre assumpte del qual volia que parlés en el programa eren les seves feines com a compositor d’encàrrec i, molt especialment, de la banda sonora que havia escrit per a la pel·lícula "Últimas tardes con Teresa", dirigida per Gonzalo Herralde i produïda per Pepón Coromina, que s’havia estrenat feia poc.

Un vespre, quan faltava menys d’una setmana pel programa, em va telefonar per dir-me que l’acabaven de trucar de TV3 i que li havien proposat de col·laborar en un nou projecte que començava el seu amic Àngel Casas. Un programa setmanal que es diria "Àngel Casas Show" i que, precisament, s’estrenava el mateix dia i hora del meu programa de ràdio. Em va dir: "No sé com sortirà tot plegat. L’Àngel vol que dirigeixi l’orquestra del programa. Tot en directe, com quan anem de gira". Després em va dir que estava  anguniós –"Estic cagat, nen" van ser les seves paraules concretes- però que, alhora, el repte l’il·lusionava i l’excitava

Com que la seva presència ja estava anunciada des del programa anterior em va oferir la possibilitat d’enregistrar els seixanta minuts que durava "Els meus discos" a casa seva i no m’ho vaig fer dir dues vegades. L’endemà, després de sopar, vaig anar al seu estudi del carrer Peris Mencheta i vàrem acabar de matinada.

Amb el Mestre Bardagí vàrem tocar tots els temes que havia previst en el meu guió més un del qual no tenia la menor notícia però que va acabar sent l’estrella del programa: em va passar una cinta de cassette amb cinc temes d’una suite musical que anava escrivint pel grup Cordes Invisibles sobre el món de la màgia i l’il·lusionisme mentre del seu puny i lletra m’apuntava en un paper els títols del temes: "Doble fons", "Els vals de les tórtores", "Sense trampa", "La vareta màgica" i "Mocadors de colors". A la cara B em va gravar els dotze minuts de la banda sonora d’"Últimas tardes con Teresa".

Mentre escric això tinc a la vista la cinta i el full amb les seves anotacions. I sobretot un títol, el del tema "Sense trampa", subratllat en vermell perquè, molt content pel que jo havia escrit al Diari de Barcelona, me’l va voler regalar per si em feia gràcia utilitzar-lo com a sintonia. A partir d’aquell dia, i durant els vint programes més que encara vaig fer, els meus oients varen tenir ració de Mestre Bardagí en començar i en acabar "Els meus discos". Tot un luxe.

Aquella esplèndida suite sobre el món dels mags el seu autor no la va poder veure editada en forma de disc. Van haver de passar divuit anys fins que l’any 2002 Cordes Invisibles -amb Joan Garrobé a la guitarra en el lloc de l’absent- varen poder publicar-la completa. El disc es diu "Sense trampes", el va editar DiscMedi i conté els vuit temes que al final va tenir la suite més cinc peces tanguístiques d’Astor Piazzolla. També m’acompanya ara al costat del teclat mentre estic escrivint tot això.

Ara en Jofre, aquell menut que aleshores ja "remenava el piano", és un home fet i dret amb una sòlida carrera musical darrere seu iniciada amb el grup Glaucs i més cap aquí amb un altre projecte més efímer de nom Nuts. Acaba d’editar "Jo faig cançons", un disc molt important. Digne del Mestre que, sens dubte, va ser Josep Maria Bardagí per al seu fill.

Un disc en el que a través dels textos s’albiren els trets d’una personalitat complicada, d’un home que malgrat la seva joventut ha passat per experiències no gens fàcils. Com per exemple aquest fragment que, per acabar, copio de la cançó que dóna títol al disc:

"Fart d’imaginar que estic somiant / de ja no tenir pare i no saber / com despertar / i d’inventar converses / per tenir-lo al meu costat / no vull acabar boig. // Em fa tant mal pensar / que ell ja no hi és / i que vaig cometre errors / que no em podré perdonar mai / que per molt que ho disfressi / seguiré sent jo mateix / no hi puc fer res."

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!