Totxanes, totxos i maons

Malgrat la pluja vàrem ser més de cinc-cents els assistents al concert d’anit del grup Gertrudis a la sala KGB de Barcelona. Tot un èxit assolit ja abans que sonés la primera nota. Felicitats, doncs, als promotors de l’invent.

L’ocasió bé s’ho valia: era el primer concert patrocinat per MySpace d’un grup català. Un concert que, a part del directe a la sala, va tenir també versió per internet ja que iCat FM el va retransmetre íntegrament.  (n’hi ha més)

Confesso que fins ara no havia seguit gaire de prop la feina de Gertrudis (vegeu aquí). I ja posat en confidències diré també que, dels dos grups de La Garriga, a mi el que de debò m’interessa és l’altre: La Troba Kung-Fu -que, per cert, anuncia disc per passat l’estiu-, però no em fa res proclamar que l’últim treball dels Gertrudis m’ha enganxat.

El disc reprodueix el concert número cinc-cents -per això es diu “500”- de la carrera del grup que va voler festejar l’esdeveniment el 28 de novembre de l’any passat amb un concert de luxe a la sala Razzmatazz. I com a acompanyament en alguns temes varen aconseguir pujar a l’escenari gent tan variada com Gerard Quintana, Xavi Sarrià (Obrint Pas), Los Manolos, Ai, Ai, Ai, Peret Reyes, Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia), Lichis (La Cabra Mecánica) o Iñaki Betagarri.

El disc -summament recomanable, ho torno a dir- acaba de sortir a la venda. Conté un CD amb vint cançons i un DVD amb el concert íntegre (vint-i-cinc cançons), quatre videoclips i vint-i-dos minuts de “Com s’ha fet això” (“making of” pels de l’Erasmus) que us recomano que vegeu fins al final de tot, que no és el final que aparenta l’aparició dels crèdits.

Pel que fa al concert d’ahir -i al disc que promocionava- he de dir que el grup ha arribat a una interessant barreja de rumba catalana, reggae i aires balcànics -aquests darrers gràcies a les magnífiques aportacions del violí d’Edu Acedo- que fa de molt bon escoltar.

I ja que parlo d’escoltar aquí he de posar un petit accent de crítica ja que anit la sala KGB va estar a la seva alçada habitual en qüestions d’acústica: fatal. Sort que la major part de la concurrència venia amb les cançons apreses i seguien el concert cantant -més per intuïció que per certesa- a cor amb en Xavi Ciurans, l’energètic cantant del grup.

La gran sorpresa de la nit va arribar al final del concert, just abans dels bisos. Els músics havien baixat de l’escenari i el públic reclamava que tornessin amb aplaudiments i crits de diversos tipus fins que en un racó de la sala -jo no hi vaig tenir res a veure, ho juro, que era a l’altra punta i a dalt de la balconada- algú va començar a cantar “Rosa d’Abril, morena de la serra…” i pocs instants després tot el públic entonava l’himne montserratí -primera estrofa i tornada- amb una convicció i una entrega dignes del premi que esperaven i que finalment (Nostre Senyor és generós) van obtenir: el retorn del grup a l’escenari per empalmar vint minuts més de gresca i animació.

Això sí, a més a més del patrocini de MySpace, a partir d’aquell moment sota el diví patronatge de la Moreneta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!