Totxanes, totxos i maons

Fa un parell de mesos, tot endreçant els prestatges de casa on guardem els contes de la Mila vaig veure que de l’interior d’un dels llibres s’esmunyia un full de paper. Pertanyia a una llibreta que li vaig donar fa molt de temps perquè hi dibuixés, retallés o fes el que li vingués més de gust. En agafar el full vaig veure que amb un llapis de mina dura que dificultava la lectura a primera vista la noieta havia escrit en lletra de pal un missatge que deia: ‘hola avi i avia an aquest mument potse estic o a fransa o a barsalona petons mila”.

Per la manera com estava escrit vaig calcular que aquell missatge podia tenir ben bé dos o tres anys d’antiguitat. Dit d’una altra manera: acabava de descobrir un missatge que la Mila havia posat entre les pàgines d’aquell llibre quan tenia cinc o sis anys perquè nosaltres, els seus avis, el llegíssim en el futur.

M’encanta, a més a més, veure com la nena era plenament conscient que quan es descobrís el missatge la persona que el trobés -que no necessàriament hauríem de ser l’A. o jo; els llibres fan moltes voltes- voldria saber coses d’ella. No era, doncs, una salutació sense substància. Era com dir: ‘Ep, siguis qui siguis, sàpigues que soc aquí, potser a França de vacances amb els avis bretons o potser a Barcelona fent vida ordinària i que si vaig escriure això va ser precisament perquè algú ho trobés.’

Fa cosa d’un any la Mila va començar a dir que volia escriure històries. I no de qualsevol manera: amb un llapis i una llibreta de tapes dures que li vàrem comprar i que conserva a casa seva entre els seus objectes personals. De tant en tant li pregunto com van els seus projectes i, com que ella sap que jo també escric, és fàcil que la conversa entri en detalls ‘tècnics’ sobre com ens ho hem de fer per explicar les històries que tenim al cap i volem deixar escrites.

M’agrada, doncs, que des d’un bon començament la Mila tingui molt clara la diferència que hi ha entre les històries contades de viva veu i les que queden fixades damunt d’uns fulls de paper.

No vull treure més suc d’un fet concret i puntual (vaig assegurar-me que no hi haguessin més missatges amagats en els altres llibres, i no) però m’encanta veure com algú ha heretat la fascinació que he sentit tota la vida pels missatges que s’envien al futur, fulls escrits a dintre d’una ampolla que, nàufrags, deixem a la voluntat del mar del temps.

I de retruc, és clar, la fascinació pels missatges del passat que de tant en tant ens arriben.

En els primers temps d’aquest Bloc -durant l’estiu de 2006, més concretament- vaig escriure una sèrie de vuit apunts que vaig titular, precisament, ‘Missatges al futur’. El primer apunt és aquest i per llegir els següents en teniu prou arribant al final de cada capítol i activar l’enllaç que hi trobareu i que us portarà al següent. Crec que tot el que vaig exposar aleshores continua ben vigent avui.

Per l’encapçalament d’aquest apunt haureu vist que, de fet, a qui l’adreço principalment és a la Mila i a son germà Tom, acabat d’aterrar entre nosaltres. Dos germans que, de fet, ja pertanyen a dues generacions diferents. Cosa que copsarem amb més claredat d’aquí a sis o set anys quan la personalitat del menut Tom comenci a ensenyar els seus topants.

No és del tot segur que en aquell moment la meva capacitat d’entendre els signes dels nous temps sigui la mateixa que tinc ara -que, de fet, ja és prou escassa, perquè cada vegada em trobo amb més coses que no acabo d’entendre- però sé que el meu consell d’avui als meus nets -escriviu, escriviu…- amb una miqueta de sort no quedarà del tot perdut en l’oblit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!