Totxanes, totxos i maons

Reviso els meus arxius i comprovo que la primera vegada que vaig comentar al diari un llibre de Josep M. Espinàs va ser el febrer de 1990. Més concretament va ser “A peu per la Llitera”, el segon viatge que feia ja com a home situat en el que eufemísticament anomenem “tercera edat”.

Modestament puc dir que vaig ser un dels primers crítics d’aquest país que va començar a parlar dels viatges a peu de l’Espinàs no com uns textos d’excursionisme recreatiu sinó com peces amb dimensió literària, és a dir, amb voluntat de transmetre una experiència ètica i estètica.  (n’hi ha més)

Després he comentat molts més llibres seus i val a dir que, llevat d’alguna excepció, l’Espinàs sempre m’ha satisfet. Tant en el meu vessant de lector encuriosit per les coses que m’explicava com en el de persona interessada amb els trucs d’allò que se sol dir “la cuina de l’escriptura”. L’ofici d’escriure, vaja.

Precisament un dels títols més venuts d’aquest Sant Jordi ha estat “El meu ofici”, el seu darrer llibre. No cal dir que em va faltar temps per empassar-me’l  i, com ja saben els seguidors d’aquestes Totxanes, va ser una de les meves recomanacions (vegeu aquí) a l’hora d’aconsellar les compres del Dia del Llibre.

Abans d’ahir vaig dinar amb l’Espinàs. Feia molts mesos que teníem emparaulada una trobada però no hi havia manera de quadrar agendes. Fins dijous passat. No entraré en detalls del que va ser una trobada entre dos amics. Només diré que jo, al l’Espinàs, me l’estimo i l’admiro. I crec que ell també m’aprecia.

Amb vuitanta-un anys complerts, vuitanta-dos llibres publicats i uns deu mil articles escrits les reflexions que Josep M. Espinàs aboca en aquest llibre mereixerien la màxima atenció de la gent de l’ofici i, sobretot, de tots els que s’hi volen començar a implicar, en això d’escriure.

“I així he arribat fins avui, treballant amb tanta independència com naturalitat, disfrutant de l’atenció dels lectors i de la indiferència de la burocràcia cultural, cobrant els drets d’autor pels llibres venuts i no alegrant-me la vida amb els diners dels contribuents.
En resum: he arribat a l’edat de reconèixer que he tingut sort i també l’assenyada -excusin-me l’adjectiu- voluntat de no trair-la.”
(Josep M. Espinàs, “El meu ofici”, La Campana, 2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!