Totxanes, totxos i maons

Per si a algú li interessa la meva opinió sobre quins són els millors experiments fets a casa nostra amb la intenció de maridar poesia amb cançó esmentaria sense cap dubte aquest “Bloc de lírica dura” i també “La manera més salvatge”, el disc de 2006 fet per Enric Casasses i Pascal Comelade. També esmentaria el “Coral romput” d’Ovidi Montllor per bé que en aquest cas la paraula d’Estellés (reforçada amb la veu de l’inoblidable Ovidi) té molt més protagonisme que el magnífic coixí musical de Toti Soler que li dóna suport.

El segon disc en solitari de Víctor Bocanegra va haver d’esperar quatre anys però l’espera va valer la pena. Es va dir “Fonografies” i era una prova més de l’eclecticisme del nostre home capaç de circular per les ribes del blues, el pop, el swing i fins i tot apropant-se al sentiment del bolero. En vaig parlar aquí i, a més a més, si entreu a l’enllaç que us proposo podreu escoltar “Filla de llop i amazona”, potser la cançó que més m’agrada de tot el conjunt.

Com no podia ser altrament “Fonografies” va merèixer un lloc ben destacat de la meva llista de discos catalans preferits de 2010. 

Pels incondicionals de Víctor Bocanegra val la pena parlar de l’existència d’un petit volum editat per Emboscall i aparegut si fa no fa per la mateixa època que “Fonografies”. Es titula “Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig” i, en paraules del seu autor, són uns textos-mirall que completen i enriqueixen les històries que s’expliquen en cada cançó del disc.

La tercera fita en la discografia de Víctor Bocanegra -una discografia que, ai las, té bastants ingredients de clandestinitat (no gens volguda, evidentment, per l’autor)- és encara més clandestina que les anteriors. Tant, que tot i considerar-me un seguidor bastant fidel no vaig descobrir la seva existència fins fa molt pocs mesos.

I ben content que estic perquè, si no, resulta que m’hauria perdut una veritable perla. Em refereixo a “Villon (Les balades)”, editades en disc el 2011 com a suport d’un espectacle en el qual Víctor Bocanegra interpretava nou balades en francès musicades per ell i els actors Jaume Comas i Pepa Arenós recitaven cinc poemes del clàssic francès traduïts per Feliu Formosa i Andreu Subirats.

A “Villon (Les balades)” ens trobem una altra estimulant barreja d’estils sense cap mena de mania si el resultat final serveix per acompanyar la paraula torturada del poeta fins a l’oient. Des del pop més espurnejant de la “Ballade des dames du temps jadis”, fins als sorprenents aires mexicans de la “Double Ballade”, passant per l’estremidora solemnitat de la “Ballade des Pendus” que aconsegueix que només sentint la interpretació de Víctor Bocanegra es faci innecessari conèixer el contingut exacte dels mots escrits pel poeta francès per sentir-nos amb el cor pres.

Tres discos en solitari entre 2005 i 2011, doncs. Una collita de gran nivell que demostra que Víctor Bocanegra és, injustament, un dels grans desconeguts del nostre panorama musical i que des de fa unes setmanes té una digníssima continuïtat en un nou disc: “Cançons de l’Akídelara”.

Un disc al qual penso dedicar un apunt específic d’aquí a uns dies ara que ja sé que, almenys a Disco 100, tenen exemplars per a tothom qui estigui interessat a comprar-lo.