Totxanes, totxos i maons

Fa temps que ha arrelat el costum de rebre en el mòbil missatges que ens recorden compromisos pendents: una cita amb el dentista, el massatgista, el metge, la mestra dels fills, la podòloga, el restaurant… Quim Monzó en parlava la setmana passada i deia que li semblava una manca de consideració amb la formalitat que s’havia de suposar que tenia (o que havia de tenir) la gent en relació a una cita que, per regla general, sol ser del seu interès.

Entenc perfectament l’enuig de Monzó perquè comparteixo els seus arguments. A mi tampoc em posa gaire content veure que dies abans d’una cita algú m’envia un missatge perquè no em passi per alt un compromís que ja tenia perfectament planificat. En alguns casos aquest avís va una mica més enllà i facilita un enllaç o un número de telèfon per si has de notificar que no podràs atendre el compromís.

Ja ho he dit: no em posa gaire content… però ho puc entendre perquè encara que tots els mòbils porten una aplicació d’agenda el cert és que els índexs d’informalitat de la gent són alts i els proveïdors han d’espavilar-se per no patir les pèrdues de temps que comporten les cites que queden penjades.

Des que vaig començar a treballar he portat sempre damunt una agenda en la qual anoto totes les coses que he de fer. Una agenda –de paper, no cal dir-ho– que continuo fent servir actualment i que, vistos els temps que corren, em sembla absolutament necessària.

El manual d’instruccions d’una agenda és ben senzill: només demana que l’usuari tingui un parell d’hàbits ben arrelats. El primer és el d’anotar-ho tot, i fer-ho de seguida que sorgeix l’assumpte a recordar. No és recomanable, doncs, allò de ‘ho memoritzo ara i després ja m’ho apuntaré‘ perquè el més segur és que acabis oblidant el que volies retenir a la memòria.

El segon hàbit és el de consultar l’agenda sovint. Dues o tres vegades cada dia pel cap baix. Per saber què tenim avui i què ens espera demà i els propers dies.

Algú podria pensar que a mesura que et fas gran la necessitat de portar una agenda és menor. O, si més no, no és tan peremptòria com quan estàs en plena vida laboral. Una impressió totalment falsa: precisament amb els anys és quan t’adones que una agenda és un estri necessari, sí, però summament volàtil. I molt especialment quan tens nets, que és quan perceps en carn pròpia allò que, imitant Kundera, podríem definir com l’alarmant provisionalitat de l’existència. Quan veus que unes dècimes de febre, una mica de ‘tos de gos’, un volum de mocs superior al normal o una sèrie de ‘caques lletges’ volen dir automàticament que la criatura no pot anar a l’Escola o a la Llar d’Infants i que, per tant, han d’entrar en acció els avis, diguin el que diguin les seves agendes.

Unes agendes que, ho repeteixo, continuen sent necessàries. Si més no per tenir clar què és el que queda enlaire amb el canvi de plans i per poder començar a apagar focs en la mesura que sigui possible.

I encara una última consideració, en aquest cas molt personal (encara més personal, vull dir): des de sempre he procurat memoritzar poques coses i anotar tot allò que sigui susceptible de recordatori posterior. En el meu cas la majoria de les quasi cinc mil anotacions que tinc fetes en aquest Bloc en serien un bon exemple.

No sé com ho definiria un neuròleg, però jo a això li dic ‘estalvi de memòria’. No em sembla que sigui res negatiu. I en tot cas no em queixo gens dels resultats.

De moment, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!