Totxanes, totxos i maons

Em va fer molta gràcia veure l’altre dia el doctor Domènec Font -en la seva condició de degà dels estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF- com apadrinava tot solemne i cofoi Woody Allen (*) en l’acte d’investidura del cineasta americà com a doctor “honoris causa” per la Universitat Pompeu Fabra.

I dic que em va fer molta gràcia perquè per a la gent de la meva edat el nom de Domènec Font -conjuntament amb el de Josep Maria López Llaví- van lligats a un fenomen propi de la nostra joventut inquieta i contestatària: els “cine fòrums”. (n’hi ha més)

Per definició una sessió de cine fòrum començava amb una convocatòria prèvia més o menys discreta -en els àmbits universitaris hi havia una mica més de màniga ampla per part de les autoritats-, s’iniciava amb una presentació per part del ponent del film que érem a punt de contemplar i tot seguit es projectava la pel·lícula (**) que solia moure’s per un ventall que agafava des d’Eisenstein a Bergman passant per Bardem, de Sica o Kurosawa.

La traca final, però, era el debat posterior -el fòrum, pròpiament dit- en el que el ponent solia portar la veu cantant i acotava, fixava criteris, desvelava influències, pontificava  i definia els defectes i les virtuts d’allò que acabàvem de veure.

Contemplat amb ulls d’avui tot plegat pot semblar molt ranci i, alhora, d’allò més innocent i entranyable. Puc dir, però, que en algunes sessions vaig aprendre algun mètode sobre com afrontar la visió i l’anàlisi d’una pel·lícula però que en moltes altres ocasions o m’avorria com una ostra o, ja més escarmentat, tocava el dos així que s’encenien els llums de la sala.

Ara mateix recordo una projecció de “2001” al cine-club Ar-Tec (el de l’Escola d’Arquitectes Tècnics, que era on jo estudiava) en la que l’A. i jo vàrem marxar abans d’acabar fastiguejats pels deu minuts llargs d’efectes de coloraines i càpsula amunt i avall que el senyor Kubrick ens col·locava cap al final de la pel·lícula per simbolitzar… ara no recordo què.

De fet, aquell dia la decisió de guillar va ser de l’A., que sempre ha estat el component pràctic de la parella. A mi, què voleu que us digui?, no deixava d’intrigar-me quina explicació ens col·locaria entre pit i esquena el ponent de torn per justificar aquella estona tan “conceptual”.

Doncs bé, un dels ponents habituals -gairebé professional, es diria- dels cine fòrums de la meva joventut era l’ara doctor Domènec Font al qual recordo amb una llarga melena, bigoti no gaire esponerós, molt blanc de cara i amb el costum d’enraonar amb els ulls tancats com per escoltar-se millor (o així m’ho semblava a mi).

Josep Maria López Llaví -un altre dels habituals, com ja he dit- era un pèl menys “heavy”, feia molta menys impressió d’estar encantat d’haver-se conegut i potser per això el seu llenguatge era força més entenedor per al poble ras que el de Font. Potser per això els seus respectius camins han estat també diferents.

Amb López Llaví vaig coincidir durant un parell d’anys a principis dels noranta en el Consell de Redacció de la revista “Cultura” i després ens hem anat veient de tant en tant. L’últim que sabia d’ell era que durant una temporada es va encarregar de portar la llibreria Ona, de la Gran Via de Barcelona, però ara ja no hi és i li he perdut el rastre.

——————————————————————————————-

(*) Per cert, quanta raó que tenia Mar Jiménez en la seva columna d’ahir a l’Avui (vegeu-la aquí) dedicada a la tonteria que s’ha desfermat recentment entre els nostres cosmopolites al voltant de la tria de Mr. Allen per fer una pel·lícula a la ciutat de la perpètua samba. 

(**) Preferentment en blanc i negre, és clar. Que semblaven més profundes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!