Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Dos dies a València: el Pouet de sant Vicent, Blasco i un inesperat “déjà vu” (i 2).
(La sèrie comença aquí)
El segon dia de la nostra estada valenciana vàrem visitar dos indrets que potser no són gaire coneguts del turisme convencional però que a nosaltres ens agraden molt. El primer és el Pouet de sant Vicent, a la casa natalícia de sant Vicent Ferrer, un dels escenaris d’“Els treballs perduts”, de Joan F. Mira precisament. Del Pouet val la pena destacar les parets decorades amb rajoles inspirades en els miracles del sant predicador una mostra de les quals podeu veure en la fotografia que encapçala aquest apunt.
El segon indret és la casa museu de Vicent Blasco Ibáñez (vegeu aquí), a tocar de la platja de la Malvarrosa, un altre racó digne de conèixer, tant pel que conté en el seu interior com per l’arquitectura que l’envolta, força remarcable també. Vegeu, si no, la fotografia d’aquí sota:
Si, a més a més, us organitzeu com vàrem fer nosaltres, a vint metres només del museu teniu el restaurant Casa Carmela on ens vàrem cruspir una altra paella memorable. I en aquesta ocasió amb la companyia inesperada –però sempre estimada– del bon amic Brauli i la seva companya, l’adorable Anna.
De tota manera, entre les moltes coses bones que ens varen passar a València la que s’emporta de llarg el primer premi és l’escena que l’A. i jo vàrem viure a l’estació del metro de Colom. Abans d’entrar en més detalls us suggereixo que torneu a llegir aquest apunt de gener de 2007. Veureu que a la part final explico que l’A. i jo passejàvem per la Malvarrosa, camí del restaurant la Pepica, quan un home gran se’ns va plantar al davant mentre feia grans mostres d’admiració per la manera com aquella santa i jo ens agafàvem de la mà pel carrer.
Doncs bé, cap a quarts de 12 del migdia del dimarts de la setmana passada, nou anys després d’aquella inesperada escena, l’A. i jo érem a l’estació de Colom esperant l’arribada del metro que ens havia de portar cap al barri marítim de la ciutat. Ara mateix no podria explicar amb precisió quina moixaina li feia, ella i jo drets enmig de l’andana, però el cas és que un altre home també gran es va aturar al nostre costat i ens va dir amb un somrís entendridor “¡Qué bonito!, así da gusto: que la gente se quiera y lo demuestre”.
En sentir això em sembla que l’A. li va donar les gràcies acompanyades d’un parell de “què amable, moltes gràcies!” mentre jo, al·lucinat, em quedava sense capacitat de reacció davant d’aquella escena –sorprenent, insòlita– que ens era donat de viure per segona vegada. D’aquell “déjà vu”, que diria un cosmopolita. ¿Què passa a València quan una parella madura passeja pel carrer agafada de la mà i amb cara d’estar molt a gust? ¿És, per ventura, un servei de l’àrea de promoció del turisme de la tercera edat, això de tenir senyors que elogien públicament les parelles madures i ben avingudes? ¿Podria ser el mateix senyor de fa nou anys? Ufff…
Ho enteneu, oi, que ens sigui molt difícil mirar València amb altres ulls que no siguin els de l’estima i l’admiració.
En fi… no cal que digui que aquesta escena va ser el punt culminant d’una estada de dos dies a una ciutat que ens estimem i a la qual haurem de tornar més sovint. De motius, com podeu veure, ens en sobren.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ets un home enamorat! I un magnífic descriptor d’escenes. Ara ja deveu viure el punt d’emoció de tornar a València, per constatar si us torna a passar per tercera vegada, Joan Josep! Bon any per a tu i per a la santa (en paraules teves) Anna. Salut!