Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 de febrer de 2009
0 comentaris

Carles Sabater: dos records personals i un llibre.

Deu ser la grip que em té reclós a casa i amb febre durant tota la setmana però entre ahir -que vaig recordar Ermengol Passola- i avui -que evocaré Carles Sabater- veig que aquestes Totxanes estan agafant un to necrològic necessari de vegades perquè a la vida hi ha d’haver de tot però que procuraré aturar aquí.

A Carles Sabater només el vaig tractar en dues ocasions. La primera va ser el mes de maig de 1991 quan, per encàrrec de la revista “Cultura” vaig tenir l’oportunitat de fer la primera entrevista conjunta als quatre líders del rock català d’aquell moment: Lluís Gavaldà, dels Pets, Quim Mandado, de Sangtraït, Gerard Quintana, de Sopa de Cabra, i Carles Sabater, de Sau. La vàrem fer al Zeleste del Poble Nou, ens va tenir ocupats tot un matí i va ser, almenys per a mi, una experiència d’allò més gratificant.

Lògicament durant l’entrevista vaig intentar repartir joc per a tothom però he de confessar que dels quatre mosqueters que tenia davant meu amb qui de seguida vaig detectar que podríem fer llargues amistats va ser amb en Gavaldà, un murri amb les idees bastant clares, i en Sabater, un home amb la sensibilitat a flor de pell.

El segon contacte amb Sabater va tenir lloc unes setmanes després; més concretament va ser durant el concert dels quatre grups al Palau Sant Jordi la nit del 14 de juny. L’A. i jo, per aquelles coses de l’edat, havíem aconseguit uns passis especials que ens permetien l’accés a tot el recinte i molt especialment a les zones reservades als músics i a la premsa.

Quan va acabar la primera de les quatre actuacions -precisament la de Sau- vàrem anar cap a la zona de darrere de l’escenari per fer una cerveseta. Assegut en una taula raconera, sol i amb la mirada abstreta en el got de cervesa hi havia en Carles. Vàrem seure al seu costat i, talment com si ens hagués estat esperant, va començar a recitar una espècie de salmòdia que li sortia de molt endins.

“Ho has vist, això, Isern? Ho has vist? Oi que sembla impossible? Tanta gent i tots cantant amb nosaltres… Els tenia allí, als meus peus… És massa, Isern. És massa…” I no el vàrem treure d’aquí.

De tot el que es va escriure ara fa deu anys arran de la mort de Carles Sabater em quedo amb un text que segurament va passar desapercebut per molta gent però que a mi em sembla preciós.

El va escriure Vicenç Villatoro i va aparèixer publicat en el seu llibre “De part del pare” (Edicions 62, 2000) que, com el seu títol indica, aplega una sèrie d’escrits adreçats als seus fills durant l’època que diverses responsabilitats polítiques i periodístiques varen aprimar la relació de l’autor amb els seus tres fills: l’Aleix, l’Oriol i l’Aina. Per moltes raons, i no només literàries, sempre he dit que “De part del pare” és un dels llibres que m’agraden més d’aquest autor.

El text que he triat el va escriure Villatoro, aleshores director general de la conselleria de Cultura, de tornada de l’enterrament de Carles Sabater i, com no podia ser altrament, atès el caràcter del llibre, el gran protagonista és el pare del difunt:

“Avui he anat a l’enterrament d’en Carles Sabater. La dignitat del dolor del pare, l’edifici de la dignitat que vol evitar la fallida, la dignitat de l’ensulsiada, quan es produeix. La imatge de l’home gran desconcertat, perplex, interrogatiu. Recordo el pare del Pep al cementiri de Vic. La mateixa expressió. I el pare de l’Albert, als Caputxins de Sarrià. La mateixa. Sempre la mateixa: la dignitat, la perplexitat, la caiguda. El dolor. La inutilitat, aquí, de la litúrgia. ¿La resurrecció de la carn? Au, va! Als enterraments de la gent gran sempre hi ha algú que diu: “És llei de vida.” Potser sí. Aquí, no. Aquí no és llei de vida, aquí es vulnera la llei. Per això aquesta expressió de perplexitat: això és el desordre, el caos, la ruptura del sentit i de l’aparença de sentit. Representa que hi ha un ordre, un camí en onades cap a la mort. Llei de vida. Però en el codi genètic no hi ha la informació necessària per anar a l’enterrament del fill. Per anar a tots els altres enterraments, adoloridament, però sense perdre el sentit de l’ordre, potser sí. Llei de vida. Un ordre. Injust, però endreçat. El pare d’en Carles Sabater es mirava avui el món i no l’entenia, l’havia deixat d’entendre. Li havien fet trampa. L’havien estafat. És clar que passa, que són coses que passen. Però en tot cas als altres. Per tant, sorprenent, imprevist.”

“De part del pare”, Vicenç Villatoro (Edicions 62, 2000). Pàgines 89 i 90.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!