Totxanes, totxos i maons

Tot just fa tres dies (vegeu aquí) explicava que em trobava en plena audició de "Terra secreta", l’últim disc de Maria del Mar Bonet, i que no tardaria gaire a entrar en detalls sobre la impressionant col·lecció de cançons que conté.

Volia començar avui mateix però abans he preferit reproduir l’article que l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora va publicar dijous passat a l’Avui perquè, llevat dels elogis que dedica a l’anterior "Amic, amat" -que no comparteixo-, expressa molt bé el que penso sobre el nou disc.  (n’hi ha més)

Massa sovint hem demostrat no estimar gaire, o no gens, els poetes: de vegades els oblidem, de vegades els menystenim, de vegades usem les seves paraules de forma vana. Per ser justos, tampoc no cal pensar que aquest menyspreu envers els poetes sigui cosa només d?aquí ni d?ara: ja a l?Alemanya del ple romanticisme, un altre gran poeta, Hölderlin, desencantat, es feia una pregunta que encara avui, dos segles després, continua vigent: ?Per a què els poetes, en temps de misèria??.

Maria del Mar Bonet és una rara espècie de poeta que no es conforma amb la música interna de les paraules sinó que també la fa sortir, la fa sonar, la fa explícita, de tal manera que la potència i l?emoció de les paraules es veu multiplicada per la dels instruments (sempre s?ha sabut envoltar de músics i compositors d?una qualitat extraordinària, i Terra secreta no és cap excepció) i per la de la seva veu privilegiada, capaç de tots els matisos i de totes les inflexions.

Maria del Mar Bonet aconsegueix que la bellesa convoqui més bellesa, i que els poemes que tria per cantar adquireixin una vida nova que s?afegeix a la vida que ja tenien. Ho ha fet moltes vegades al llarg d?aquests 40 anys, però potser amb resultats especialment majestuosos al disc anterior, Amic, amat, i en aquesta Terra secreta que avui presenta a Luz de Gas.

Si Amic, amat proposava una indagació per les sonoritats de la Mediterrània més oriental, Terra secreta és un feliç retorn a casa per reunir-s?hi amb els amics. Per això hi trobarem cançons fetes a partir de textos i músiques de Jordi Guardans, de Joan Manuel Serrat, de Gabriel Sopeña, de Toti Soler o dels grans (molt grans) Miquel Àngel Riera, Guillem d?Efak i Ovidi Montllor.

I també a partir de poemes rebuts en llegat d?alguns esperits bons, com ara Robert Graves, que viu una mort venturosa al bellíssim cementiri de Deià, el bon rei Dionís de Portugal ?autor d?un extens cançoner d?on s?ha extret una dansa d?amor que és impossible escoltar sense una esgarrifança de plaer?, o mossèn Alcover, que aporta un epitalami gràcies al qual sabem que, tant com vehement, també va ser un home noble que estimava els amics. Perquè aquesta òbviament és la temàtica del disc: dels privilegis de l?amistat, dels luxes de l?amor.

Terra secreta es pot veure, en efecte, com l?altra cara d?Amic, amat: si l?anterior treball era viatger i descobridor, aquest és intimista i reposat; si en el primer la llum i els colors eren més forts, en el nou es tornen més tènues i acollidors, si l?altre desenvolupava una idea conceptual que estructurava el conjunt com una globalitat, Terra secreta torna a fixar-se més en la cançó com a unitat principal, com un petit món que comença i acaba en si mateix.

No per casualitat els primers versos que hi podem escoltar són aquests de Robert Graves ?traduïts al català per la seva filla Lucía Graves: ?Tota dona de natura reial  /  té un país secret que li és més ver / que aquest pàl·lid món extern?. Això és just el que ens ofereixen cadascuna de les dotze cançons del disc: un petit país, secret i privat, perquè les dones de natura reial -i alguns homes de natura més plebea, com aquest que us parla- tinguin un lloc per aïllar-se del soroll del món i trobar-se amb allò que de veritat importa.

Aquestes cançons ens ensenyen un camí possible cap a nosaltres mateixos, i ens fan companyia mentre el recorrem. Un camí que no vol anar-se?n lluny, com a Amic, amat, sinó que vol anar endins i restar a prop dels amics i de les coses que s?estimen. Un camí que geogràficament se situa a Mallorca, a València, a Catalunya: als Països Catalans on Maria del Mar Bonet s?ha format humanament i artísticament, i des d?on ha fet sentir la seva veu per tot el món.

Una terra de la bellesa per a l?accés a la qual, si hem après a estimar i honorar els poetes tal com correspon, haurem de donar d?ara endavant les gràcies a Maria del Mar Bonet."

("Terra de la bellesa", Sebastià Alzamora. Publicat a l’Avui del 6 de setembre de 2007)

—————————————————————————————

CODA FINAL: Fa un parell de setmanes parlava (vegeu aquí) de la calamitosa pel·lícula de Julio Medem "Caótica Ana" i, atès el tractament mediàtic que el suplement dominical d’El País -diario independiente de la mañana- li havia donat, avisava sobre els possibles perills del nou disc de Manu Chao. Alarma injustificada, però: "La Radiolina" està molt i molt bé.

A cadascú el que li pertoca, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!