Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

El dilema d’Obama

La primera cosa bonica del dilluns 8 de juliol de 2024 és un dilema moral: passa de vegades quan en una història es presenta un gir narratiu.

Suposem que tens un amic al qual has ajudat molt i que també t’ha ajudat. Ara travessa una crisi i et demana suport tot i que saps que probablement el vol per fer una cosa equivocada. Què has de fer? Has de ser lleial o just? Te’n recordes de Carlito (Al Pacino) (*) quan el seu advocat (Sean Penn) li demana, desesperat, com últim favor que l’acompanyi en una missió homicida/suïcida? Una ruïna.

I ara què pot fer Obama? Fer costat al seu ex-vicepresident, l’home que va triar per succeir-lo, acaronar la seva vellesa, perdonar-li l’ obstinació i posar en risc Amèrica? O aturar-lo, sense cap certesa que amb això salvi el seu país, i provocar-li una desil·lusió? I si no ho fa, pot perdre i passar a la Història com l’home que va abocar Amèrica a la dictadura? Perquè la culpa no li donaran a Trump (com els escorpins el mal se’l fa ell mateix) sinó a qui no ha sabut aturar-se per aturar-lo. N’hi hauria prou?

Mira al teu amic, pensa-hi, fes-ho de manera tan intensa que inspiri correctament a aquell home ara llunyà que va ser el més poderós del món.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La mà de Messi

La primera cosa bonica del dimarts 9 de juliol de 2024 és una increïble —però autèntica (*)— fotografia que ara mateix s’està veient arreu del món. La varen fer a Barcelona per a un calendari de 2008 amb futbolistes i infants com a protagonistes. S’hi veu el jove Messi, tímid i amb poques ganes de ser retratat, banyant un nen de sis mesos en un cossi de plàstic. Aquell marrec és Lamin Yamal que, a la mateixa edat que tenia Messi a la fotografia, va ser titular del primer equip del Barça. Precisament aquests dies tots dos disputaran una semifinal continental, l’un amb la samarreta d’Argentina i l’altre amb la d’España. Als sis mesos era impossible de preveure que Lamin Yamal es dedicaria al futbol, i encara menys que fos un campió. Era només un projecte d’home. Com és possible una coincidència com aquesta? Les coses petites són les que ens fan creure en les grans: màgia, destí, providència. Primerament ens les creiem, després les deixem de banda perquè ens semblen impossibles i més endavant reprenem la temptació perquè, en el fons, seria molt bonic. Hi ha la mà de Messi, hi ha la mà de Déu i hi ha les nostres mans. I arribats en aquest punt res ja no pot ser impossible. A la vista d’aquests miracles fins i tot Pascal apostaria per Argentina i per España.

(*) Vegeu aquí i també aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’últim viatge

La primera cosa bonica del dimecres 10 de juliol de 2024 és  l’últim viatge de Bruno Zanin. De jove va ser un actor de trajectòria molt breu: va interpretar el paper de Titta, alter ego de Fellini, a Amarcord. Després de moltes vides se n’ha anat deixant als seus fills un últim encàrrec: vol que el cremin i que les cendres les escampin en el mateix lloc on varen escampar les cendres d’un amic seu molt estimat. Motiu: quan eren joves havien fet junts el primer viatge important, en autoestop. D’aquí el desig de fer també junts l’últim. Una idea bonica; romàntica, fins i tot. Mentre llegia la notícia, però, notava que alguna cosa no m’acabava de convèncer. Era assegut en un banc, descansant una mica, en una pista de trekking al voltant del llac Whitefish, a Montana. Abans de continuar vaig adonar-me que algú, una tal Julie, havia fet afixar al respatller una placa d’aquelles de pagament que es fan servir com a recordatori d’algú o d’alguna cosa. Julie hi havia fet escriure “Don’t wait”, no esperis. Exacte, si tens un amic o una amiga amb qui voldries fer un últim viatge o una última cosa, no esperis. Parla-li ara mateix, deixa estar el whatsapp, telefona-li, posa el dit damunt de l’atles i ves-hi. Don’t wait.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El meu amic Eric

La primera cosa bonica del divendres 12 de juliol 2024 és el meu amic Eric. Igual que en aquella pel·lícula en què al protagonista se li apareix Eric Cantona a mi se m’apareix de vegades aquest home que viu en una ciutat molt petita de l’estat de Montana. Té cura del seu taller d’artesania i de la seva família. És republicà però va votar Obama i no votarà mai Trump. És progressista pel que fa als drets i conservador pel que fa als impostos i al paper que ha de jugar l’Estat. I sobretot m’ajuda a veure les coses amb perspectiva.

Una tarda em porta al riu. M’ensenya com es fa la pesca amb mosca, una especialitat que jo relacionava amb una antiga novel·la en la qual es va inspirar Robert Redford per fer una pel·lícula amb Brad Pitt (*). Sembla un art i potser sí que ho és. Demana més acció que contemplació. Després baixem al riu en un rai. En silenci, per no destorbar la natura immensa i mil·lenària. Cérvols, àligues i ossos a l’ombra.

En un moment determinat Eric em pregunta què penso dels americans capaços d’elegir Trump. Li responc que els italians vàrem elegir Berlusconi. Em mira i diu: ‘No sé qui és’. Milions d’avets al nostre voltant, milions d’anys per modelar les formes de les roques, milions d’homes que s’han cregut importants a una riba i a l’altra. I entremig el riu que va fluint.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!