Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

El voluntari

La primera cosa bonica del dilluns 10 de juny de 2024 és un home vestit d’uniforme a punt d’anar-se’n de voluntari a Níger. Ho fa per posar ordre en els comptes de la família. És parent d’un amic meu. Té dona i una filla. I una hipoteca d’interès variable per la casa on viuen. Des que la varen signar fins avui la quota mensual ha augmentat 500 euros. De fet ara s’emporta tot el seu sou i van vivint amb el de la dona, més baix. Per no carregar-se amb números vermells l’única manera d’augmentar els ingressos era acceptar formar part d’una missió. Set mesos a Níger, un lloc del qual no tenia ni idea d’on era.

En el reportatge que va publicar aquest diari el diumenge passat es deia que en aquell país odien els colonialistes tot i que als italians els veuen amb bons ulls. Així ho espera. Ell i tota la família. Tots aquells polítics i opinadors que surten per la televisió i que fan demagògia sobre les despeses i els deutes de la gent no saben de què parlen. Jo, que ho recordo com un malson infantil, em vaig comprometre a no fer-los cas i he tingut sort.

En el nostre món hi ha coses equivocades que, tanmateix, considerem inevitables: les hipoteques, la presència d’estrangers armats, la necessitat d’arriscar la vida per tenir-ne una de millor. Però és així, ens agradi o no. No m’he posat mai un uniforme, però jo a aquest home que se’n va el saludo i li desitjo el millor.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Schindler made in Italy

La primera cosa bonica del dimarts 11 de juny de 2024 és l’exposició sobre Oskar Schindler, a propòsit dels 50 anys de la seva mort, organitzada a Munich pel director italià del museu de la ciutat.

Vàrem importar Eike Schmidt que va ser candidat (sense gaire fortuna) a l’alcaldia de Florència i hem exportat Stefan Planker a Baviera. Mai com ara la seva feina ha estat tan necessària. Mentre a les eleccions alemanyes el partit neonazi galopa, val la pena repassar la vida d’aquest home, Schindler, definit com ‘vividor i salvador de vides’ que, començant com a nazi, va saber transformar-se en defensor dels jueus, redimint-se.

Es pot veure sobretot un document que no pot deixar indiferent a ningú l’original de la llista, els noms d’aquelles persones a les quals va evitar la deportació. Hi ha també un àudio en el qual es poden sentir com algunes d’aquestes persones expliquen la seva història. Als més joves i als fluixos de memòria se’ls recorda que allò no era pas una pel·lícula, que va passar de veritat i que no s’està preparant cap seqüela. I no perquè la història no es repeteixi, sinó perquè cal impedir-ho costi el que costi. Neonazis, penediu-vos. Ara.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les mans de Bernard

La primera cosa bonica del dimecres 12 de juny de 2024 són les mans de Bernard, que ja no les té. Bernard és el protagonista de ‘La porta’, l’última novel·la publicada per Simenon (*).

Poc després de casar-se amb la seva estimada Nelly va haver d’anar a la guerra i va perdre les dues mans per culpa d’una mina. En el seu lloc porta unes pròtesis de les que es feien servir en aquella època: dos garfis. Sent un dolor intolerable i els monyons encara no han cicatritzat: impossible abraçar la dona que estima.

Quan no m’interessa res del que llegeixo surt un nou Simenon i torno a començar perquè les seves històries arrosseguen i creen un flux d’empatia.

Diuen que si perds una extremitat continues sentint-la encara que ja no hi sigui. La bona literatura és exactament això: et fa sentir intensament coses que no existeixen, que no has experimentat, tremoles per coses que només són a la teva imaginació, vius les obsessions dels personatges, comparteixes les seves passions, tens pietat d’ell (o d’ella) i d’aquella part teva que no coneixes o que has perdut i que trobes reflectida en un mirall universal. Abraça-la, Bernard.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Via Berlusconi (*)

La primera cosa bonica del divendres 14 de juny de 2024 són les virtuts de la toponímia: és a dir, posar a carrers i a places noms de persones meritòries i així evitar viure en adreces incòmodes. Cadascú ho veu a la seva manera, és clar, però a l’hora de la tria hi hauria d’haver una unanimitat quasi absoluta.

M’explicaven que, fa bastants anys, una família va anar en cotxe des de Roma fins a Nàpols per visitar uns coneguts. Eren els anys setanta i no existien els navegadors. Tampoc tenien el ‘Tutto Città’ (**) de Nàpols perquè no hi residien. L’única sortida que els quedava era preguntar. Van triar, molt encertadament, un guàrdia urbà que va atendre la consulta que li feien: ‘És fàcil: segueixin recte i quan vegin Via Nixon girin a la dreta i a la següent a l’esquerra’.

Es varen quedar perplexos: un carrer dedicat a Nixon? Que, a més a més, encara era viu. Després, quan varen trobar-se davant d’un mur amb un enorme ‘VIA NIXON!’ pintat ho van entendre tot. I petant-se de riure van girar a la dreta. Ara ja no cal dedicar carrers a Berlusconi, Almirante (***) o als que us esteu imaginant. Si no em falla la memòria una cosa així ja s’ha fet. I sempre han girat cap a la dreta.

(*) En italià la paraula ‘via’ té un doble sentit. Pot ser l’indicatiu d’un carrer o d’una avinguda, però també vol dir ‘fora’, ‘marxa’, ‘fot el camp’, ‘plega’. En aquest article Romagnoli juga amb els dos significats.

(**) Col·lecció de guies urbanes dedicades a les principals ciutats d’Itàlia.

(***) Es refereix a Giorgio Almirante, fundador, l’any 1946, del MSI (més exactament MSI-DN:Movimento Sociale Italiano – Destra Nazionale), el primer partit d’ideologia feixista creat a Itàlia després de la segona guerra mundial.

(si entreu aquí i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!