Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Paul Auster és viu

La primera cosa bonica del dilluns 27 de maig de 2024 és retrobar Paul Auster caminant pels carrers de New York com si no hagués passat res, ni tan sols la seva mort. Havia acabat l’últim article que li vaig dedicar amb una frase del seu llibre ‘Informe de l’interior’: “Quan arribarem al lloc on som destinats intentaré de continuar escrivint, ho prometo.”

Llavors em va passar el següent. M’arriba d’Amèrica el nou llibre d’Amor Towles, un autor que m’encanta: un recull de contes titulat ‘Taula per a dos’ que, de manera ben impròpia, llegeixo a la taula d’un restaurant on estic dinant tot sol. Arribo al tercer conte, ‘La balada de Thimothy Touchett’. És la història d’un aspirant a escriptor que descobreix la seva vocació de trampós i escriu dedicatòries falses en primeres edicions d’autors ja morts. Amb una sola excepció, aleshores: Paul Auster, ja que les seves històries ‘són laberints plens de fantasmes’. Un dia, però, el varen enxampar. Com? Llegeixo incrèdul: “Aquella tarda, després d’un acte a la universitat, Paul Auster se’n va a sopar amb el rector. En acabar, per comptes de tornar a casa seva, a Brooklyn, camina sense pressa pel centre de la ciutat. Entra a una llibreria per passar l’estona i veu un llibre antic seu, una de les parts de la ‘Trilogia de New York”, dedicat. Òbviament s’adona de la falsa signatura i presenta denúncia.

No és això, però, el que crida l’atenció. És el fet que reaparegui, misteriosament, tal com havia promès: com un fantasma en el seu laberint.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

A la placeta!

La primera cosa bonica del dimecres 29 de maig de 2024 són les placetes, un indret mitològic on sovint la gent gran de totes les categories socials amenaça de retirar-se. És tan mitològic que resulta inabastable. Sol passar que els entrenadors, gerents, periodistes i altres professionals quan arriben a un determinat límit d’edat anunciïn que, o se senten cridats per a una última missió a l’Havana o es declaren a punt per seure a la placeta. N’hi ha fins i tot que ho pregonen amb anticipació. Fa un temps es va formar un grup que jurava que tan bon punt arribessin als seixanta anys se n’anirien cap a la placeta. El límit l’han superat sobradament i encara estan en actiu. Quin mal fan si es mantenen ocupats? I mala sort si els joves que voldrien incorporar-se a les mateixes feines han de resignar-se a esperar sense plantar batalla. De fet, qui s’està a les placetes són ells, esperant. Des de la finestra els altres miren, veuen els bancs ocupats i pensen: ‘Ara no podem baixar, no hi ha lloc a la placeta’. I passen, ràpids i inexorables deu anys més. Les plantes floreixen, després es marceixen. I de tant en tant, cada vegada menys, plou.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Com es guanya

La primera cosa bonica del dijous 30 de maig de 2024 és una nova manera de guanyar: esperar que els altres perdin sense fer res, ni jugar, ni dir una sola paraula. És una estratègia inèdita, que va més enllà de von Clausewitz i de Sun Tzu. No costa res, no exigeix cap esforç. El model és Jannik Sinner, que pot esdevenir número u del tennis mundial mentre es recupera d’una lesió si Djokovic no arriba a la final del Roland Garros. No li cal fer res, només esperar.

Pel que fa a la política italiana n’hi hauria prou desapareixent fins a les eleccions: no fer cap gira, ni cap debat a la televisió, ni cap comentari a les xarxes, ni concedir cap entrevista. Deixar que siguin els altres que ensenyin les vergonyes, com ho solen fer, quan exposen la seva pobresa d’idees i de paraules en uns vídeos que escampen a tort i a dret el pitjor d’aquest país tan irreal. Ni entrenaments, ni sacrificis, ni tàctiques, res. Perquè, de fet, ja fa molt de temps que qui guanya després no fa res. Fos el que fos el que ens havia promès.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El violador amb halitosi

La primera cosa bonica del divendres 15 de maig de 2024 és el violador que tenia halitosi i com la suma de dues coses horribles pot donar un resultat a la llarga positiu, cosa que pot semblar un misteri. Que revelarem. Aquí. Resulta que fa deu anys un individu que tenia un restaurant a Boston va violar una cambrera que hi treballava. La va seguir de nit fins a la porta de casa, va entrar-hi i la va forçar. Quan la noia es va refer va denunciar l’agressor i entre les proves que va aportar per a la seva identificació va esmentar el seu alè fètid. El varen arrestar i va quedar en llibertat sota fiança en espera que el jutgessin. Abans del veredicte, però, va desaparèixer. Deu anys després l’han tornat a trobar. A Califòrnia i amb un nom fals. Vivia des de feia temps amb una dona que no sabia res del seu passat. Els policies als quals jurava que no era la persona que buscaven en varen tenir prou acostant-s’hi. La prova identificadora es mantenia intacta. La seva obstinació era tan gran com la insistència del dimoni a fer-se present en els detalls. Sap greu per la dona californiana. Com havia pogut viure amb ell? Doncs fàcil: regentava una floristeria i vivia envoltada de perfum.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!