(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).
La primera cosa bonica del dimarts 4 de juny de 2024 és el cinquè casament de Rupert Murdoch (93), aquesta vegada amb Elena Zhukova (67). Ho torna a provar amb la idea que més aviat o més tard l’acabarà encertant (ell; ella no ho sé).
El personatge no m’inspira cap gran simpatia però em serveix per demostrar una teoria: cada vegada vivim més anys, vet aquí la clau de tot. La idea d’un amor de joventut que duri per sempre pertany a altres generacions: una utopia facilitada pels avatars de la Història. No fa gaire la durada mitjana d’una vida era massa breu: dos es casaven, ell anava a la guerra i sovint no tornava, mentrestant ella es tornava a casar amb un parent que se n’anava a una altra guerra i no tornava, o si ho feia no la trobava a ella, víctima de la pesta, del tifus o d’altres malalties ara ja eradicades.
Vivim massa anys i hauríem de preparar-nos per allò que Woody Allen vaticinava en un anunci publicitari: ‘Fins als cent vint anys? I quants divorcis haurem de suportar?’ L’escriptor americà Norman Mailer, que ‘només’ va viure vuitanta-quatre anys, es va casar sis vegades. Quan li preguntaven quins problemes tenia amb el matrimoni responia: ‘Cap. De fet tot és magnífic. Vaig viure un temps a París, una ciutat fantàstica. Després vaig canviar a New York, igualment extraordinària. Després vaig descobrir Londres i el viatge continua’. Sempre amb resultats feliços per a ell tot i que sembla que excloïa la possibilitat d’anar a Falluja (*).
Però Falluja espera, tard o d’hora, a tothom, i d’allí el que cal és sortir-ne vius, sense emportar-nos res més que la pell i el cor en bon estat. El risc de Falluja és més fort a l’inici de la vida i molt més greu al final. Per dos motius. El primer és que ja no tens possibilitat de posar-hi remei i acabes morint a Falluja per comptes de Ciutat del Cap o Venècia. El segon és que et demostres a tu mateix que has viscut molt, però en va, sense aprendre res.
Es poden cometre errors de principiant, però els del veterans són imperdonables. Que siguin molt feliços.
(*) Ciutat iraquiana que va ser el primer enclavament d’Estat Islàmic.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La primera cosa bonica del dimecres 5 de juny de 2024 són les entrevistes com Déu mana, les que es fan mirant als ulls de l’interlocutor, amb alguna pregunta preparada i la resta improvisades sobre la marxa.
Una manera d’acabar amb el periodisme és convertir-lo en una versió liofilitzada d’allò que hauria de ser. Sembla que un editor il·luminat ha despatxat un director que acabava de nomenar perquè s’havia negat a fer entrevistes als líders polítics amb les preguntes escrites prèviament i les respostes enviades per correu electrònic.
Sigui veritat o no, aquest tipus d’entrevistes hauria de tenir el veto de les altes directives i un absolut refús de qualsevol que exhibeixi la paraula ‘periodista’ en el seu carnet d’identitat. Si del que es tracta és d’enviar les preguntes i esperar-ne les respostes n’hi hauria prou amb la intel·ligència artificial (de fet, no en caldria gaire). És a dir, quan a la quarta pregunta (‘Té algun secret per confessar?’) la resposta és ‘Sí, vaig assassinar Aldo Moro’ i es va directament a la cinquena (‘Quins projectes té en perspectiva?’) ja som al cap del carrer.
Ja és bastant trist passar del contacte directe al Zoom (i no per estalviar despeses), només faltaven les respostes d’acurada cal·ligrafia i per correu electrònic d’un gabinet de premsa que t’aixeca la camisa. De tota la vida les respostes mereixedores de titulars han estat les que sorgeixen a raig, espontàniament. La resta és fer volar coloms digitals.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La primera cosa bonica del divendres 7 de juny de 2024 són els porxos de Bolonya, patrimoni de la Unesco (*) als quals la ciutat dedica un festival, i concepte existencial que et prepara per anar per la vida. Aquells que, com jo, hem nascut a la seva ombra hem interioritzat un sentiment de les coses per al qual no ens cal el paraigua.
Vagis on vagis sempre tindràs uns porxos sobre el teu cap per protegir-te. Fins i tot a la perifèria bolonyesa els edificis moderns també en tenen i així pots avançar segur i sec, menys quan has de travessar el carrer per anar d’un porxo a l’altre. Després et fas gran, canvies de ciutat, quan plou et mulles i saps que et pot caure al damunt qualsevol cosa vinguda del cel.
Arribat a aquest punt ja has après que res et protegirà per sempre, i molt menys un paraigua. I continues endavant contra el vent i els elements.
De tant en tant tornes a la teva ciutat, et concedeixes una treva, emprens la caminada fins al santuari de San Luca i fas una promesa, per a algú, en silenci. Mires els porxos, alces el cap i saps que amb això no n’hi ha prou per salvar-te, que has de comptar també amb els altres i sobretot amb tu mateix; has d’esdevenir el teu propi porxo. Hauràs de posar Bolonya dintre teu. I, sobretot, creuar de pressa.
(*) Vegeu aquí per a més informació
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Grácies JJ
Sempre puntual cada setmana.
JM