Totxanes, totxos i maons

Nit d’estrena a la Sala Petita del TNC: "A la Toscana", de Sergi Belbel. I abans que res la constatació una vegada més del gran encert de posar l’hora de les representacions a les 8 del vespre. A tocar de les onze l’A. i jo ja érem sopats i a punt d’anar al llit. Així com cal, així com cal…

Pel que fa a l’obra diria que és un producte típic de la factoria Belbel: t’explica una història que amb sis capítols en tindria prou per ser desenvolupada de manera competent però ell ens la presenta amb una estructura d’onze o dotze apartats i variacions; tres o quatre de les quals o no s’entenen o són contradictòries. O les dues coses.

Per la banda positiva, si fem l’exercici d’abstracció mental de reduir l’obra a la seva essència, sense les adherències modernívoles ni els intel·lectualismes esnobs que tant li agraden al nostre estimat Belbel resulta un producte de bon nivell. Perquè en Belbel és bo.  (n’hi ha més)

Un altre aspecte a destacar: la interpretació. Si més no la de Jordi Boixaderas, Lluïs Soler i Lluïsa Castell. Esplèndids fins al punt que estic segur que amb uns altres actors l’obra mostraria de manera molt més impúdica els seus descosits interns.

Pel que fa a Cristina Plazas, la quarta intèrpret, crec que té un problema fonamental: parla el català dels catalans que habitualment s’expressen en castellà. I això, damunt d’un escenari i donant la rèplica a tot un senyor Boixaderas, és de molt difícil camuflatge. Ras i curt: un desencert del responsable del repartiment.

I dijous vinent a la Sala Gran tindrem obertura de l’Any Rodoreda amb tots els ets i uts amb la Colometa en versió del Papitu Benet i Jornet. No ens ho perdrem.

(I just l’endemà l’A. i jo, amb els senyors C. i L., marxem cap a la Toscana de debò per passar-hi un parell de dies. Uauuuu…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!