Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 d'agost de 2020
0 comentaris

Miquel Martín, el pare de la Mila.

Aquestes darreres setmanes veig que s’està parlant molt bé  –i sembla que amb raó (vegeu, si no, aquí)–  de ‘La drecera’, una novel·la de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) que va quedar finalista del premi Just M. Casero de 2018 i que el juny passat  –poc abans del sant Jordi d’estiu en el qual el llibre va ser un dels més venuts–  va publicar Edicions del Periscopi. Una editorial que m’imagino que deu estar ben satisfeta perquè, si no m’erro, la novel·la ja va per la quarta edició.

Miquel Martín no el conec personalment i només he llegit un llibre seu (al qual em referiré tot seguit) que no és, encara, ‘La drecera’, que ja tinc i que penso agafar ben aviat. De fet, la meva relació amb aquest escriptor és una d’aquelles derivades màgiques i sorprenents amb què, després de setze anys i quasi quatre mil apunts publicats en aquest Bloc, la deessa Fortuna m’obsequia de tant en tant.

Per octubre o novembre de 2013 jo ja havia penjat les primeres cartes a la meva neta Mila (aquí les podeu veure totes: avui ja n’hi ha més de setanta) quan em va arribar un correu electrònic signat per un tal Miquel Martín en el qual em deia que seguia el meu Bloc i que li feia molta gràcia que adrecés cartes a la Mila perquè ell tenia una filla que també se’n deia.

En el mateix escrit em demanava l’adreça postal perquè volia fer-me arribar un llibre que segurament, em comentava, algun dia llegiríem ella i jo plegats. I així va ser: pels voltants de Nadal va arribar a casa “Llegendes de mar de la Costa Brava” amb una dedicatòria que deia: ‘A l’avi i a la néta. Perquè se l’expliquin i el comparteixin. Una abraçada! Miquel Martín, Begur 12/12/2013″.

La Mila aleshores tenia un any i mig i, per tant, el llibre de moment el vaig llegir jo i vaig comprovar que, efectivament, moltes de les seves històries mereixien ser explicades amb tota la parafernàlia i solemnitat que, ara que ja té vuit anys, la noieta associa a l’acte d’escoltar els contes que li explico jo. Val a dir que encara no hem entrat en les històries de l’amic Martín, però no crec que triguem gaire a fer-ho. Sobretot perquè la part de genètica bretona que hi ha dintre de la Mila fa que senti una fascinació molt especial pel mar i tot el que hi està relacionat.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix una mica)

A part de la dedicatòria personalitzada del meu exemplar, el llibre té una dedicatòria general que diu: “A la Mila, rebesnéta de n’Espidion i na Margarida”, i les primeres paraules del pròleg ja ens situen en el camí del que pretenia l’autor quan el va escriure: ‘El llibre que esteu llegint és una baula. La peça d’una llarga cadena que connecta el passat amb el present i, doncs, també amb el futur. Perquè això són les llegendes: narracions populars transmeses de pares a fills, d’avis a néts, al llarg de diverses generacions que hi han anat deixant el seu pòsit…’ I a continuació quasi quatre-centes pàgines plenes d’històries i meravelles agrupades de manera temàtica: ‘Pescadors, mariners, corallers i americanos, ‘Pirates i corsaris’, ‘Animals d’en mar i d’en terra’, ‘Sirenes, goges, bruixes i mites’, ‘Illes, roques, munyanyes i coves’ i ‘Sants, relíquies i exvots’, sense oblidar un acurat índex geogràfic, una extensa bibliografia i, sobretot, el detall d’acabar cada text amb un comentari personalitzat de l’autor que, entre moltes altres coses, ens permet saber de primera mà qui era, per exemple, aquell Espidion de la dedicatòria, el rebesavi de la Mila.

“Llegendes de mar de la Costa Brava”, publicat l’any 2012, està magníficament editat per Edicions Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, i és el número 3 de la col·lecció La Talaia. Porta un munt d’il·lustracions d’Albert Llenas Llensa i encara que no sigui habitual esmentar-ho crec que en aquest cas és un acte de plena justícia destacar la feina de disseny i maquetació feta per Grau Caballé.

Però com ja he dit més amunt, la deessa Fortuna va ser molt generosa amb mi perquè amb la mateixa tramesa del llibre em va arribar un preciós article que he reproduït aquí sota i sobre el qual no us diré res més que aconsellar-vos-en la lectura perquè així veureu que Miquel Martín és una persona bastant singular. I no només quan es posa a escriure llibres.

Mila

Miquel Martín (Diari de Girona, 11.08.2013)

Es veu que el teu nom, segons els russos, vol dir “estimada per tothom”. Per als grecs, en canvi, significa “dolça, amical, de bon cor”. Per a nosaltres, que el vam triar d’una llarga llista que s’anava escurçant a mida que tu t’acostaves, ho vol dir tot. I sí, també ens evoca aquell personatge literari que puja i baixa de la muntanya per esdevenir una heroïna romàntica (te’l tinc reservat entre un piló de llibres).

Et vas resistir a sortir. Potser, intuïtiva i llesta com ets, vas ensumar-te totes les mesquineses, injustícies i obstacles que s’estenien allà fora. Però com que també ets obstinada i valenta, vas emergir amb discreció mirant a banda i banda, suspicaç, però decidida. Tenies els peus grossos i els dits llargs i prims, com si ja volguessis tocar-ho tot. Eres llargaruda, d’una esveltesa felina. El pèl, negre, lluent; els ulls ametllats, encara estràbics; els llavis fins, cap enfora, com si sempre estiguessis a punt per fer un petó (llavors hem comprovat, però, que ets molt selectiva). No sé si ens veies, no sé si ens senties, però m’agafaves el dit i jo era feliç. M’imaginava que allò era el més semblant a un miracle que mai viuria.

Però després van venir més meravelles (quotidianes, si vols, previsibles, anodines, però meravelles al cap i a la fi). Vas aprendre a despertar-te amb un somriure i els ulls s’empetitien com dues escletxes mentre donaves la benvinguda al nou dia. Vas aprendre a riure i, de cop i volta, els teus ulls ja eren grossos i rodons, coronats amb aquelles pestanyes llargues, llargues, que no em canso mai d’admirar. I queies aquí i t’aixecaves allà, com si fessis provatures per a la vida mateixa. Fins que una tarda et vas llançar i caminaves sola i deies paraules que remotament s’assemblaven a les que havíem convingut els adults. Per cert, la primera paraula que vas pronunciar va ser el nom del gos i això diu molt al teu favor (i al seu).

Vas esdevenir autònoma, independent, anaves a la teva, amb aquell punt de suficiència i descaradura que tant m’agrada i que tant em fa patir. Em demanaves, a totes hores, contes que jo improvisava posant a prova la meva capacitat narrativa. Ballaves, xerraves, preguntaves, ens sorprenies. Ens enfadàvem i ens reconciliàvem. Llavors em regalaves un dibuix que jo penjava, orgullós, cofoi, al despatx. Fins que un dia els dibuixos van transformar-se en cartes i em vaig esgarrifar d’alegria en ser conscient que sabies escriure. I això, estimada Mila, era deliciosament agosarat, tant com els teus ulls inquiets i les teves pestanyes, llargues, llargues…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!