Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (12).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 22 de juny de 2020 és Alex Zanardi (*) mentre m’explicava les dimensions de la seva mala sort i el secret del púdding. Mentre espero que es desperti del coma (**) he trobat una entrevista que li vaig fer fa deu anys (***). Comença dient: ‘Hauríem de saber veure que les desgràcies de debò són unes altres. Et posaré un exemple. Soc a Budrio, on hi ha el laboratori que em fabrica les pròtesis. Al sortir vaig a un bar on habitualment només es parla de cotxes i m’ofereixen un cafè. Al costat de la finestra veig un home que plora amb una nena en braços. M’hi acosto i m’adono que la petita no té cames. L’home em veu i diu: “No, no és el que sembla, estic plorant d’alegria, sap? Perquè Alice va néixer sense cames i avui, que té tres anys, li han pogut posar les primeres pròtesis. I quan he arribat m’han dit: bé, però ¿on són les sabates? I jo me n’he anat corrents a comprar-li unes. No ho havia fet mai i per això ploro: perquè Alice ja té les seves primeres sabates!” Tot seguit vaig anar al lavabo i, mirant-me al mirall, em vaig dir: “Sandro tu has viscut trenta-tres anys de glòria, Montecarlo, Indianapolis, la Fòrmula 1. Tens dona, un fill, amics, diners, la casa i la barca. Si encara et penses que ets un desgraciat t’escupo a la cara.” Abans d’acabar l’entrevista li pregunto: “¿Hi ha alguna cosa que no sàpigues fer?” “No sé… finalment me n’he sortit amb el púding; era amb un amic feinejant a la cuina amb les nostres mullers. Feia vint minuts que intentàvem extreure el púding del motllo i no hi havia manera: semblava enganxat. Jo que m’ho miro, agafo una canyeta, l’enfonso a la massa, bufo, giro el púdding… i, voilà! Com se’m va acudir? No ho sé. A la vida arribes a un cert punt que has de ser capaç d’inventar-te qualsevol cosa.”

 (*) Vegeu aquí els detalls biogràfics i esportius d’Alex Zanardi, un home que és enormement popular i estimat a Itàlia.

(**) Vegeu aquí els detalls de l’últim accident que va patir fa uns dies i que té tot el país pendent i angoixat.

(***) Una de les especialitats de Gabriele Romagnoli és el periodisme esportiu. Durant tres anys va dirigir el canal d’esports de la RAI.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————————-

La primera cosa bonica del dijous 25 de juny de 2020 és el to de la veu de qui et respon al telèfon quan truques per fer una reserva a un restaurant, una piscina o una taula en una terrassa. I també el de la teva mentre ho fas. Entre les dues veus hi ha alguna cosa diferent, una cortesia fins ara inèdita, fins i tot un punt d’alegria. La majoria de vegades sempre trobaves gent amable, però de tant en tant ensopegaves amb algú que semblava que et feia un favor quan et reservava una taula, una habitació o una entrada. Alguns et deien que estaven col·lapsats de sol·licituds. D’altres que només eren uns dependents estressats i maltractats. I potser tu contribuïes també a l’embolic amb aquell sobreentès del ‘pago, doncs exigeixo’. Ara qui t’atén està agraït de la teva tornada. I tu et mostres content de retrobar-lo allí, disponible. Els del ‘tot anirà bè’ em deixen perplex i els del ‘tot és com abans, encara pitjor’ m’avorreixen. Que el gènere humà és horrible ja ho diuen els llibres d’història més elementals i per comprovar-ho no cal fer cap crònica, n’hi ha prou vivint. Dit tot això, menystenir-ho és una excusa pels culpables de ser com els altres. No sé quant durarà tot això, però pel telèfon es detecta encara en les veus una certa complicitat i això és bo: ‘Demà? I tant! Vinguin a la platja i comptin també amb una taula per dinar’. ‘Gràcies’.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————————

(La sèrie continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *