“Sobre ‘El director’ i el periodisme”: un altre excel·lent article de Xavier Roig al diari Ara.

Seré breu i aniré per feina: encara que feu com jo -que només llegeixo premsa en català i, naturalment, no españolista (creieu-me: NO CAL conèixer totes les opinions; n’hi ha algunes que, per sabudes i patides, no ens calen)- fareu molt be de llegir “El director”, llibre escrit per l’antic responsable del diari “El Mundo” David Jiménez, perquè vegeu quin nivell de podrimener hi ha a la premsa que es llegeix a españa.

L’article el podeu llegir aquí però si us fa mandra tirar de ratolí us el reprodueixo íntegrament:

(Els destacats en color vermell són meus)

 

Sobre ‘El director’ i el periodisme

(Article de Xavier Roig publicat al diari Ara del divendres 19 de juliol de 2019)

Acabo de llegir ‘El director’, del senyor David Jiménez. El senyor Jiménez fou director del diari ‘El Mundo’ al llarg d’un any –abans, durant vint anys, havia estat corresponsal del mateix diari–. En va sortir escalivat. És d’agrair el llibre, ja que confirma el que molts de nosaltres comprovem de fa temps: els mitjans privats espanyols –que inclouen bona part dels catalans– estan sotmesos a un nivell de degradació que és inèdit a Europa. No hi ha cap país del nostre entorn amb una premsa tan corrupta i mentidera. Aquest columnista ho diu de fa temps. Tanmateix, el llibre m’ha fet endreçar algunes idees que voldria compartir.

Tot és el mateix. Molts viatges a Llatinoamèrica, i el fet d’haver-hi viscut, m’han donat una perspectiva determinada del rol dels governs i dels poders fàctics d’aquells països. En general, allí no es pot parlar de dos poders: una classe política que governa i uns poders fàctics que la manipulen. Perquè només són èmbols d’un mateix motor. M’ho va fer veure un argentí per primer cop: “Aquí no hay un gobierno y una mafia que lo manipula. No señor. ¡El gobierno es la mafia!” Per sort, no és així a Europa, en general. Però en el cas espanyol no estem davant d’uns mitjans i uns poders públics que decideixen conxorxar-se –cosa que ja seria prou greu–. Els poders públics (inclosa la cúpula judicial) i els que gestionen el periodisme a Espanya són la mateixa màquina. Per això, a Espanya –ho diu el senyor Jiménez–, el periodisme està tocat de mort. No existeix. No és el quart poder. Només és una part d’un únic poder.

Venuts… i comprats. El perquè del tema es pot mirar des de dues perspectives. Els amants de l’anticapitalisme critiquen els actuals propietaris dels mitjans i els acusen d’haver-se articulat amb el poder polític. Ja els he explicat que no és ben bé així. Però és cert que la manca d’independència econòmica porta a tenir servituds. En el nostre cas parlem de la banca –que indirectament ha de llepar, i premiar, el poder que la regula, ‘ergo’ els polítics– i les subvencions públiques. Tots els camins, però, porten al poder públic. Ara bé, dit això cal girar la mirada cap als periodistes, els treballadors. Acostumen a ser càustics amb els metges que fan la vista grossa en favor de les farmacèutiques, els científics que treballen en empreses químiques, els advocats que defensen els interessos d’alguns poderosos, els enginyers de fabricants de cotxes que contaminen, etc. Però aquest periodisme mai critica el periodistes que col·laboren en mentides. ¿Que els periodistes depenen d’un salari? Cert. Com tothom. Com els professionals que he esmentat abans (metges, científics, advocats, enginyers, etc.). A Catalunya mateix, el sector de la comunicació ha protestat alguns cops per EROs, per reclamar augments de sou, etc. Però mai col·lectivament per defensar la deontologia professional. Del Col·legi de Periodistes més val que no en parlem.

Deontologia post mortem. La deontologia, senyors meus, no hi és per exigir-la als altres. O per practicar-la quan no cal. Es tracta de practicar-la en cas de conflicte. El senyor Jiménez explica que va lluitar per mantenir la llibertat d’expressió en el moment de signar la liquidació. Va fer incloure una frase que el protegia. I ha pogut explicar-nos la seva visió en el llibre ‘El director’. No és habitual. En la presentació del llibre a Barcelona un periodista li va demanar al senyor Jiménez que fes una seqüela del llibre. “Cabrons! Feu-la vosaltres!”, va replicar (vegeu aquí). Té raó. Quants directius i periodistes han plegat de diaris barcelonins, han cobrat i ni piulen? Això sí, han girat l’opinió com un mitjó. I no passa res! Insisteixo: la deontologia periodística, a casa nostra, acostuma a ser verbositat inflamada adreçada a les altres professions. Torno a una frase de l’entrevista de l’ARA al senyor Jiménez (vegeu-la aquí): “Les clavegueres no funcionen sense periodistes”.

El consumidor. Els diaris catalans que no publiquen en castellà tenen més problemes que la resta. Difícilment seran rendibles sense subvencions. Però de res val la transparència a Catalunya si no la tenim també a Espanya. Quantes subscripcions i subvencions reben del govern espanyol els diaris catalans en castellà? En general, només mirant la portada, pots detectar com evoluciona el nivell de suborn. El ciutadà s’ho ha de plantejar. Només pot haver-hi llibertat si s’és independent econòmicament. La bona informació s’ha de pagar, i és cara. El bon periodista ha d’estar ben remunerat i protegit. Els mitjans gratuïts, els que són deficitaris i les subvencions erràtiques són una amenaça per a la democràcia. ‘El director’ ens ho recorda.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *