Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de setembre de 2017
2 comentaris

El feliç retrobament amb un mot: “xambreta”.

És molt possible que l’apunt d’avui faci somriure a més de quatre lectors. Si a fi de comptes és un somrís de comprensió, moltes gràcies; i si és en to burleta o de suficiència, doncs mala sort. Dit això, em fa gràcia deixar constància ara i aquí del retrobament amb un mot que tenia ja oblidat i que em porta directament a evocar ma mare.

El mot és “xambreta” i amb aquesta formulació no el trobareu pas a cap diccionari. Heu de buscar “xambra” i veureu que el Diccionari català-valencià-balear el defineix com “mena de brusa que porten les dones damunt la camisa per estar per casa”. Per la seva banda el Diccionari de l’IEC proposa una definició molt similar “brusa curta que es posen les dones damunt la camisa per a estar per casa”. A España en diuen “chambra” i en tots els casos és fàcil de detectar una evident derivació de la “robe de chambre” francesa.

L’arribada recent de la Laia, el membre més jove de la branca famíliar dels Iserns que encapçala mon germà, m’ha portat a la memòria la paraula “xambreta” amb un so inicial de “tx”, tal com la pronunciava ma mare quan havia de referir-se a unes camises per a ús dels nadons de roba molt fina i amb les costures arrodonides per no causar-los molèsties en la delicada pell.

Pel que he pogut veure, aquest mot encara està viu (almenys a la ciutat de Barcelona, que és per on em moc) a les botigues de roba infantil més veteranes. A les modernes, en canvi, ja ha desaparegut. Vejam si aquest apunt ajuda a revifar el mot una mica. En tot cas, però, ja haurà estat útil perquè m’ha permès recordar una vegada més allò que jo en dic “moments en què passa l’àngel del seny”. Uns moments que en la vida de les persones es produeixen tres o quatre vegades, no gaires més, i que resulten gairebé providencials.

El moment a què vull fer referència jo el situo entre el mes de juliol de 1949 i el mes de març de 1950. Us exposo la situació: ma mare, natural de Jerez de la Frontera (Cádiz) i òrfena de guerra, va venir a Barcelona l’any 1946. Tres anys després, l’1 de maig de 1949, es casava amb mon pare, un barceloní que era franquista i, doncs, afí als diguem-ne vendedors de la guerra (si és que aquí n’hi va haver algun, de vencedor, entre la gent senzilla). Amb aquests antecedents  –ho repeteixo: mare castellanoparlant i pare barceloní d’ideologia no gens propera al catalanisme–  jo tenia tots els números per esdevenir un nen castellanoparlant des del bressol…

… Però el cert és que, com ja he explicat un munt de vegades, jo a ma mare durant la meva infantesa (i després, és clar) no li vaig sentir mai ni un sol mot en castellà. Això em fa pensar que en algun moment entre el dia que els meus pares em varen fabricar i el 19 de març de 1950, que vaig arribar al món, l’àngel del seny els va visitar i els va empényer a plantejar-se en quina llengua li haurien de parlar a la criatureta que havien posat en camí.

Vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li a ma mare com va ser que varen prendre aquesta decisió  –que per a mi, no cal dir-ho, ha estat transcendental–  i em va donar la resposta més lògica i perfecta que em podia imaginar: “Per res en especial. Només que ens va semblar que, estant a Catalunya, el més normal era que a casa parléssim tots en català”.

  1. No sabia que “l’angel del seny” compartís amb la meva besàvia l’esperit de la llengua catalana. El meu avi es casà amb una “castellana” de 25 anys i la besavia que no sabia llegir ni escriure, però de seny si en tenia, quan li preguntaven amb cert rebuig, sempre responia, que ella no sabia res doncs la noia sempre li havia parlat amb català. I així era, l’àvia arrivà a Catalunya aproximadament als 18 anys procedent de Múrcia, i a la fàbrica textil on va començar a treballar li demanà a la seva companya que ella volia aprendre la llengua que parlava per fer-se entendre. L’àvia era del 1900. A casa sempre va parlar amb els seus quatre fills, amb la sogre, i l’oncle conco que havia lluitat a la guerra de Cuba en català.

  2. Boníssima l’anècdota i fa que pensar.
    Llàstima que aquest “àngel del seny” no va visitar a tantes llars on el català va passar a segona categoria, a llars on convivien cognoms catalans per part de tots dos pregenitors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!