Totxanes, totxos i maons

No és pas avui, ni de bon tros, la primera vegada que destaco un article de Xavier Roig i si voleu comprovar-ho entreu en aquest enllaç i concentreu-vos només en les tres primeres pàgines que us apareixeran. Allí trobareu aplegades totes les referències a Roig que he fet -generalment reproduccions dels seus articles- de 2005 ençà.

Des de fa dos anys, el podem trobar en el Bloc ‘Parlem clar’, al costat d’altres autors que hi col·laboren. Si entreu aquí podreu llegir el que podríem definir com el seu ideari.  I si us hi voleu subscriure -al meu parer l’opció més còmoda- aquí trobareu explicada la manera de fer-ho.

(Com sempre els destacats són meus)

Sánchez, el nou Emiliano Zapata d’Europa?

Bloc ‘Parlem clar’, Xavier Roig (29 de maig de 2024)

(vegeu-lo també aquí)

Crec haver escrit que els partits d’extrema dreta em repugnen. Però no més que els d’extrema esquerra, la veritat. És el risc de ser lliberal i dir les coses pel seu nom. No he entès mai per què, en aquest país, fa por que avanci l’extrema dreta però no l’extrema esquerra. Si els uns són populistes, els altres també. Les aportacions tant dels uns com dels altres són democràticament marginals i només una part mínima dels seus programes és aprofitable. Al meu entendre, si estem davant d’opcions que surten del vot democràtic, les he d’acceptar malgrat les meves preferències –al cap i a la fi, el partit que jo votaria no existeix, a Catalunya. Alguns diuen que l’extrema dreta, si mai arriba al poder, pot limitar el joc democràtic, com va fer Hitler. Sí. I com va fer Lenin el gener del 1918. O com està fent Ortega a Nicaragua actualment. El sentit democràtic de tota aquesta colla és merament epidèrmic.

Com a conseqüència dels esdeveniments espanyols del segle xx, hi ha més simpatia cap a les esquerres que cap a les dretes. Suposo que si Franco hagués perdut la Guerra Civil l’afecte hauria viatjat en sentit contrari –és el que ha succeït als països de l’est. Ara bé, el blanqueig que el comunisme català ha rebut d’ençà de la mort del dictador ha estat intensíssim. Avui ja ningú recorda d’on prové aquesta gent que ara seuen als escons sota el nom de Comuns i altres derivats. S’han apropiat d’un missatge que, en general, ha estat treballat per les esquerres europees, perquè els d’aquí han mostrat sempre una ganduleria de dimensions històriques. Aquesta apropiació ha anat acompanyada d’una actitud de superioritat moral extremadament ofensiva i perniciosa. Aquí s’aproven lleis importantíssimes per a la societat sense debat, pel simple fet que hi ha una majoria parlamentària –a voltes temporal; sovint ajustadíssima– que ho permet. Per majoria simple, sense cap tipus de consens. Lleis amb càrregues ideològiques d’una gran profunditat, que no representen el sentiment mitjà de la societat.

Sigui com sigui, el cas és que, als catalans, aquest missatge tan ben emmascarat ens cau bé. Progressista és sinònim de bo, i conservador és sinònim de dolent. Mentrestant, l’immobilisme que abraça bípedes d’ambdós bàndols continua sobrevivint, ben present. I quan algú pretén desfer-se políticament d’algú altre se l’acusa de ser de dretes, o d’extrema dreta, i queda neutralitzat. Aquesta fascinació catalana per l’esquerranisme hispà ve de lluny –cal recordar que el lerrouxisme va guanyar eleccions repetidament?– però, com dic, el postfranquisme l’ha consolidat de manera molt viva. Un reflex clar d’aquest joc espanyolista és l’actitud adoptada pels partits catalans vers Aliança Catalana, amb «cinturons sanitaris» ridículs i electoralistes que només han aconseguit projectar la imatge que aquest partit és, per Catalunya, molt pitjor que Vox –encara que aquest darrer ens vulgui veure desapareguts.

Aprofitant tota aquesta conjuntura, i sobre una plataforma publicitària pròpia de la premsa rosa, sorgeix ara un nou Pedro Sánchez: «la espada más limpia de Occidente». Recordeu aquesta frase? Ell ha de salvar-nos de tots els malvats que no estiguin ubicats del PSOE cap a l’esquerra. I no només salvarà els espanyols, sinó tota Europa. Torna el tronat i malvat missatge que ens recorda temps passats: la lluita pel futur de la democràcia es lliura a Espanya. I ho fa mitjançant una figura que només l’hispanisme pot destil·lar: una mena de Robin Hood descordat i de pa sucat amb oli.

No sembla que la societat espanyola hagi pres consciència del perill que comporta arraconar l’adversari titllant-lo de feixista, estandarditzar un nou insult per a l’adversari: «és de dretes!». Pensar-se que la societat està representada només pel PSOE i els seus aliats d’extrema esquerra. Assumir que són els únics que tenen la clau de la justícia social i que són moralment superiors a la resta. I aquesta actitud no preocuparia si no fos per les repercussions que té sobre Catalunya: i és que l’opinió pública catalana compra aquest missatge amb els ulls clucs. El perill de la dreta està sempre present en el discurs català. Ara ve seguit de l’apèndix que diu: «Junts no és d’esquerres!». Només falta afegir-hi: «Deduïu vosaltres mateixos!». Per això els atacs polítics són més furibunds contra Aliança Catalana que no pas contra Vox. És clar, Catalunya és d’esquerres i no es pot acceptar que generi res divergent. Així ho manifestava la postcomunista Albiach, que en un dels seus mítings deia que s’havia de votar les esquerres «per tenir la dreta ben lluny de la Generalitat i defensar el govern espanyol». Vet aquí la clau de volta: defensar el govern espanyol.

Tot anant pel món m’he adonat d’un fet terrible: Catalunya és la societat menys lliberal de totes les que conec a Europa. No les conec totes, segur, però n’he conegut un bon grapat. I no pas fent turisme, precisament. Formar part d’un estat amb un líder com Sánchez no és bo. Gens bo. Tampoc em plau formar part d’una Catalunya que l’admira. És de babaus pensar que els perills venen principalment de l’extrema dreta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!