No és el mateix els socialistes de
Catalunya que els socialistes a Catalunya. Fins ara potser no estava gaire clar i podien
anar jugant amb l’ambigüitat. Ara jo no poden, mala sort, són les gangues de
tenir la vareta màgica del poder.

Així doncs el PSAC a Catalunya no li queda
mes remei que tenir una cama aquí a Barcelona i l’altre allà a Madriz, i cridar
als quatre vents allò de “ladran, luego cabalgamos”. Sí però sobre què
cavalquen? Sobre un burro submís, una mula tossuda, un cavall noble o una simple tanca que no
s’atreveixen a saltar?. Poden resultar-ne amb l’engonal esgorrat.

Allà esmenaran el que aquí
han aprovat? I els socis els hi deixaran fer? Probablement. Dels polítics es
pot esperar qualsevol cosa. És normal que davant de les dificultats, si no hi tenen
res a guanyar, es donin per la pell. O ens donin pel PSAC

La realitat és mes tossuda que els mes tossuts o tossudes. Els
accidents de trànsit augmenten sense
parar i la responsable d’Interior, Montserrat Tura, segueix adelerada per treballar-se la imatge pública de cara a la
successió convocant rodes de premsa contínuament. L’efectivitat de les seves
mesures és zero, la gent segueix corrent i matant-se.

I no se li acut altra cosa que presentar unes
noves mesures de xoc (és una
broma macabra?) L’únic
xocant és que encara no hagi entès que
les seves mesures no van a l’arrel del problema i que si la majoria no compleix
les normes és que les normes estan mal fetes.

No serveix de res constatar que els camions
(6% del parc automobilístic ) estan implicats en el 24% del accidents amb
víctimes. Ni que les organitzacions de transportistes reconeguin públicament
que truquen els tacógrafs. Ni que els radars serveixen perquè les empreses que
els fabriquen cotitzin a borsa

I és especialment decepcionant que sigui una Consellera, una dona, qui
estigui a l’alçada dels desastres que provocaven Consellers, homes, en passades
legislatures (i en l’actual)

Estava expectant de que una visó
de dona donés un altre aire a la manera de governar, però crec que en això que
s’ha assolit l’igualat que no s’hauria hagut d’assolir: elles ho poden fer tan
malament com ells.

Ja
n’he parlat altres vegades, no pas amb gens de gust, però és que els morts
a la carretera per causa de no de prendre mesures
realistes no tenen excusa ni espera.

Els conductors tenen una part de la culpa, l’altre part és de la
persona responsable del trànsit de la que ens ha
de garantir la nostra seguretat a la carretera

Si la Consellera no en sap, o fa servir
el càrrec com a trampolí per saltar mes amunt, que es dediqui a la medecina,
que al menys en això se suposa que hi entén.

Entre flors i violes també hi ha espines i cards, no hi ha alegria
sense pena, ni peix sense mullar-se el cul.

Però una cosa és pagar un preu
just i una altra l’alegre
despreocupació .

Aquesta notícia del
nou Avui ens posa sobre la pista de com les gasten a certs alts nivells, molt
alts, a l’hora d’establir el seu sou per fer un treball que normalment porten
endarrerit, amb anys de retard .

Els sous dels magistrats dels Tribunals Superiors
de l’Estat (23 milions de les antigues “peles”) retribueixen una feina de la
que no han de donar comptes a ningú més (perquè no hi ha instància superior).
Una bonica manera d’embutxacar-se una calerada, sense que el teu cap pugui dir
si t’ho mereixes.

És una cosa similar a la Butlla de la Santa
Inquisició (que antigament permetia als catòlics menjar carn els divendres de
Quaresma saltant-se la norma general). Un fet habitual, costum o mores,
desgraciadament consentit i assumit per tothom: que aquests homes i dones que
ens judiquen, tots mortals, són intocables. I quan vesteixen toga i punyetes
sembla que no siguin d’eixe mon.

Llegint la notícia anterior a l’Avui d’abans
d’ahir i aquesta altra
en l’Avui d’avui sobre les noves competències que tindrà (hipotèticament, de
moment) el TSJC, m’imagino que no voldrem ni voldran ser menys que els alts
magistrats de l’Estat i ara que ja som una nació (hipotèticament) s’equipararan els sous dels Alts Tribunals
de la nació-continent amb els de l’Alt Tribunal de la nació-continguda en la
nació-continent. Amb l’inconvenient però, que el ciutadans de la nova nació
catalana “de jure” (hipotèticament, fins que tinguin a bé ratificar-ho o no)
hauran -haurem- de pagar els sous de tots els estaments doblement

I així amb totes les institucions dobles
(hipotèticament, si ens les concedeixen) passarà el mateix, de fet ja passa.

El nou peatge de l’autonomia consistirà en que els “nostres” ens cobraran
les despeses nostres, i també ens cobraran les despeses comunes que hem de
pagar a l’Estat i la quota de solidaritat amb les Comunitats Autònomes, total
una morterada que farà que, com a mínim, ens hagin de créixer dues mamelles mes
a cadascú.

La pàtria del literat és la llengua, i la del
ciutadà, cada dia més, la butxaca. La del polític són les eleccions i la dels
escèptics com jo, la que m’ha tocat per naixença, de la que no n’estic content
ni descontent, però que un cop acceptat el fet, li duc fidelitat purament per
un sentiment antiquat.

Es pot comprendre doncs que no em senti com
en un núvol, ni orgullós, ni satisfet, ni emocionat, no m’ha caigut cap
llàgrima amb l’aprovació (provisional) de l’Estatut.

El seu èxit, el del parlamentaris, no és mes
que el d’establir quan val fer-nos l’il·lusió de la sobirania.

Però la sobirania, en tot
cas, no es demana, s’exerceix.

(Nota: Si algú sap com enllaçar les noticies de l’Avui, que m’ho digui)

Des d’avui fins divendres m’he posat de termini per cruspir-me una
amanida com la que es veu a lo foto, a can Siqués, a Besalú, que és tot just
abans de tombar el pont que mena a la
carretera que va a Figueres.

Només de veure-la ja fa venir salivera, ha
d’estar per llepar-se els dits. No ho discutirem gaire si s’ajusta o no a les
normes que regulen els ingredients que hi ha d’haver a les amanides. Si a mi i
a la gent que ve amb mi ens agrada ja n’hi ha prou. I el preu, no serà per fer
cap escarafall: l’amollarem trinco-trinco i triarem l’oli que ens vingui de
gust i la quantitat de sal que trobem justa.

Es el mínim que podem fer per desembafar-nos
del Plat Únic Estatutari, cuinat per
una colla de robafaves que jalen als millors restaurants, però que no
tenen ni punyetera idea (ni en saben ni volen) de l’art de cuinar pels altres. Art que és, sobretot, delicadesa,
sapiència i presència en el pensament d’aquells que s’ho menjaran.

Desprès de dos anys de discutir els
ingredients, que si frescos, que si congelats, que si transgènics, que si
trinxats, cuits o pelats, a l’hora de fer bullir l’olla en sortirà una sopa de
pedres (com en el conte) perquè tots hi ha posat allò que els ha interessat a
ells, no pas a qui s’ho ha de menjar (nosaltres). Fa temps que ja hem
perdut la gana dels seus menjars.

Que amb el seu oli s’ho
amaneixin. Apa, bon vent.

He estat fent una
recerca seriosa per tal de saber si el que s’anomena purí, i el que en diuen
pixum serien dos termes equivalents, és a dir si designen la mateixa cosa. No
ha estat fácil. El DCVB no registra “purí”, però sí que ho fa el Diccionari de
l’Enciclopèdia en la seva accepció “purina” que
ens dóna la clau quan ho identifica com a substàncies d’origen natural com ara
l’adenina, la guanina, l’àcid úric o la xantina.

Bé, doncs ja sabem que l’ácid úric, component de l’orina o del pixum,
substància natural, és una purina.

Per tant, ja podem parlar amb propietat, quan
diem que a la comarca d’Osona ens han fet malbé les fonts i el subsòl els
purins o pixarades dels dos milions de porcs que hostatgem en les seves granges
(dic seves perquè nosaltres hi posem el sòl però la majoria d’aquests porcs
poden tenir un propietari industrial, no pagès, que visqui al Passeig de Gràcia
o a la mateixa Amsterdam).

Del país dels tulipans arriben a camionades
garrins per l’engreix, (per la senzilla raó que és mes barat, molt més barat,
que pixin aquí que no allà) i així la nostra comarca té la bonica xifra -entre
declarats i no declarats- de dos milions de porcs, quan els humans que hi vivim
no ultrapassem els cent-quaranta mil.

Així contribuïm a la supervivència, a
l’esplendor, d’un sector clau de l’economia catalana.

Ultra els problemes que això comporta (ja no
queda cap font potable) ens hem de sentir la conyeta de que quan s’arriba a la
Plana de Vic, “Uf!, quina pudor, ja som a Osona!”. Si, si… es veritat, que
quan femen els camps ara ho fan amb un aspersor darrera el dipòsit, que la
merda no és merda consistent sinó purí líquid, que surt a pressió, en forma de
palmera – com quan els polítics engeguen el ventilador -, que put més que quan
es llençava fem, i que la gent poc acostumada o mes finolis ho troba insuportable.

He fet
la cerca que he mencionat abans, per veure si als pixums que infesten el
barri gòtic de Barcelona també se n’hi pot dir “purins”, i crec que seria encertat denominar de la
mateixa manera el purí de porc de granja que el purí de porc urbà, si bé pel
meu olfacte és mes desagradable el segon que el primer, i pel bon seny i la
decent convivència també.

El fet que el Barcelonès coincideixi amb la
xifra de dos milions d’habitants, no hauria de ferir cap susceptibilitat, i no
serè jo l’osonenc que quan arribi a Barcelona engegui: Uf!, quina pudor de pixum,
ja devem ser a la catedral!”.

Diuen que del porc tot s’aprofita, però això
de femar els carrers amb rajolins de pixaners urbans i desprès haver de
netejar-los amb una cuba d’aigua….potable és un malbaratament que no val
l’aprofitament del porc que s’ha pixat.

No fertilitza el sòl, sinó l’imbecilitat
d’una certa modernor en una ciutat permissiva, per tenir content al
turista-garrí que es pot pixar de manera mes barata, molt mes barata, aquí, a
Barcelona que a Amsterdam o Brussel·les on hauria de pagar una multa. Es per la
mateixa raó que ens porten els garrins a engreixar, i se’ls en tornen a l’hora
de vendre’ls. Porten vols xàrter de
turistes etílics amb el pack de barra lliure pagat allà, i se’ns pixen aquí sense
amollar ni un euro. Ells sí que ens saben

Haurem arribat ja al final?: Ni Barcelona és
bona, ni la bossa sona.

El govern de la ciutat potser s’ho hauria de fer mirar, encara que sigui
en secret, a les fosques, tancats dins el seu Clos.

Que tothom pixi al
water-Clos ed és una forma civilitzada d’higiene i educació, fins i tot per els
prostàtics. O en tot cas, la Guardia Urbana haurà d’aprendre a fer tactes
rectals per ser justa en les amonestacions.

L’aeroport de
Sabadell existeix des de 1934. En un país com el nostre en que no tenim
aeroports nacionals, les comptades instal·lacions per volar s’han hagut de fer
a base de l’esforç privat. I se tenim en compte, a més, que un aeroport no és
un equipament senzill de situar sobre
el terreny, doncs hi intervenen molts factors en la selecció del lloc, tals com
l’orografia i la climatologia i d’altres que, conjuntament, fan apte o no una
ubicació, la pretensió dels pobles
circumdants al camp de vol de Sabadell, de fer-lo
tancar és un exemple de la ximpleria, de l’estupidesa a que ens ha portat
el model de “dessarrollisme” implantat als anys 60.

Precisament fou els
anys 60 quan “nasqué” Badia del
Vallés, i no fou fins el 1994 que passa a convertir-se en municipi.

M’hi jugo un pèsol
que la majoria dels que estan farts de veure els calaixos verticals, anomenats
habitatges, que hi ha al costat de l’autopista de Sabadell-Terrassa, i que
constitueixen el municipi de Badia, no hi ha posat mai els peus. Ara s’han
“adecentado”, com els de la Mina o els de Bellvitge, i no fan aquell mal efecte de barraquisme vertical d’anys enrera.
Però en aquest país, prou que ho sabem, allò que esta implantat sobre el
terreny és gairebé impossible de tocar
encara que entorpeixi la ordenació de l’entorn o sigui directament il·legal
(com tantes urbanitzacions)

Barberá, Sant
Quirze del Vallés i Cerdanyola també reivindiquen la supressió de l’aeroport:
mira qui parla!. Aquests municipis, fa uns anys, eren prou lluny de l’aeroport,
però els ajuntaments successiu han posat pràcticament tot el sòl municipal al
servei de les immobiliàries, s’han venut el municipi, vaja. I ara han passat a
ser municipis-dormitori, amb alguns polígons industrials escadussers que tenen
els dies comptats degut a la coincidència d’interessos entre Consistoris e
immobiliàries.

Si algú te temps i
prou fetge per suportar-ho, que vagi a fer un vol per Sant Quirze del Vallés, suposo que un dels Ajuntament mes
rics de la zona, si hem de jutjar per les llicències d’obra i els impostos que
pot recaptar. O millor encara, sense moure’s de casa que sobrevoli la zona amb
el Goggle Earth. Dóna una perspectiva
magnífica

Si algun veí es sent indignat per aquesta valoració que en faig, que es pregunti si
quan hi va anar a viure no ho sabia que hi havia un aeroport a prop, com alguns
dels veïns del Prat que es queixen del soroll dels avions.

I doncs?, qui no
vulgui pols que no vagi a l’era. Molt diferent és( i aquests si que estan
carregats de raó), quan vius en un lloc i et foten una carretera o una
incineradora a tocar.

Els Ajuntaments
d’aquests pobles que circumden l’aeroport s’ha apuntat ràpidament a una sessió de massatge eròtic als seus
votants -que bé que es viu al càrrec!- i han tancat els ulls tant a l’anàlisi de les causes com a la recerca de
solucions pensades amb el cap. Els afectats estaran contents dels seus edils,
contents i enganyats, perquè això no és mes que una pose. Com sempre manarà la butxaca.
Anem bé
per anar a Roma.

Soc partidari de la cuina casolana, de tota
la vida, no pas de la dita “casolana” dels bars i restaurants, sinó de la que
es fa a casa partint dels ingredients vegetals o animals que es comencen a
manipular des de el primer estadi, és a dir, rentant les verdures per treure’ls
la terra o be tallant a talls la carn que s’ha comprat a la carnisseria. A
partir d’aquí la saviesa culinària, si existeix, és manifesta en la seva
vertadera dimensió.

El fas food és un pecat contra natura, però
avui dia tot som pecadors encara que no vulguem, i així ens va.

Quan trobes algú que dedica dues hores a fer
un senzill plat per sopar, amb tota naturalitat, i no com a cosa excepcional et
quedes, al menys jo em quedo, admirat d’aquella persona que suposo que ni han pensat
mai que dedicar dues hores a cuinar són hores perdudes de descans, de tele
o de ves a saber què.

El meu company de viatge, nadiu de la terra,
que ens feia de guia i de cuiner havia mamat cuina casolana des de petit perquè
no tenia cap possibilitat d’aprendre’n d’altre, i el mes natural quan es
va amunt i avall acompanyat per un
transport de quatre potes en comptes de quatre rodes és no conèixer la pressa i
així, rudimentàriament i quasi sense voler amotllar els biorritmes al ritme del
pas del temps, de la fresca del matí, de la calor del migdia i de la recerca
d’abric per passar la nit. Així els menjars i les hores de menjar també formen
part de la cadència de les hores

En Moustaphà és un mestre
del cous-cous i d’altres plats, li vaig suggerir obrir un restaurant de quatre
forquilles, però millor que s’ho tregui del cap, la cuina casolana només es
possible fer-la a casa.

.

En un país on les begudes alcohòliques no
circulen a la llum pública les multinacionals del refresc tenen el camp mes
verge. La Coca Cola i altres begudes de relativament recent creació gaudeixen
de via lliure i no han de competir amb les cerveses, sobretot, ni amb el vi, i
ja no diguem amb els destil·lats de mes graduació.

De totes maneres, la guerra fratricida entre
Cocacola i les seves altres marques i
la Pepsi es veu en tota la seva dimensió, ja que la Cocacola arrasa.

Jo pensava trobar la Meca-Cola,
de la que havia llegit que en els països musulmans s’oferia com a alternativa
al predomini de la beguda símbol de l’imperialisme ianqui. Doncs no,
absolutament no. No l’he visita per enlloc. En canvi la “guspireta dolçota” fa
furor.

Aquí hi faria falta un Joan XXII, perquè
portes a cap un “aggiornamento” de la doctrina islàmica i poses al dia uns
preceptes que si l’any 622 tenien un sentit, avui han quedat clarament superats
per les noves circumstàncies. Amb tota seguretat si hagués existit la Cocacola
l’any de la fundació de l’Islam, hauria estat vetada tal com les begudes
alcohòliques, però no essent així, ara qualsevol fidel musulmà en pot consumir
tanta com vulgui, sense faltar a cap
precepte i de retop, la bèstia negra de l’Islam en surt beneficiat doncs
no ha de competir amb la cervesa,: incongruència total, doncs.

Això, en un país de contrastos en que la
modernor i la tradició cultural més rigorosa conviuen frec a frec sense
escarafalls, és el pa de cada dia. L’avantatge de la seva formula de preparar
aquest còctel, respecte a la nostra, és que els ingredients estan mes
equilibrats. Vull dir amb això que el respecte a la religió és molt alt, fins i
tot per els no practicants i pràcticament tothom es sent identificat amb el fet
cultural musulmà que, al revés d’aquí, és indestriable del fet religiós.

D’aquesta manera, tots aquells que viuen i
vesteixen a la manera occidental i que en el quefer diari no difereixen gaire
de la manera de fer nostre, en determinades ocasions retornaran amb naturalitat
a fórmules i maneres de vestir tradicionals sense sentir cap mena de vergonya i
sense renunciar a res ni sentir-se sotmesa a practicar tradicions carques.

Així com tots els colors i els seus
corresponents i quasi infinits matisos surten d’una base ( es pot comprovar a
les màquines que preparen la pintura a qualsevol drogueria) aquí als nostres
barals, la base cultura judeo-cristiana esta tan mal parada que els colors ens surten
deslluïts, predomina el gris, que no és un color, i de matisos ja ni en parlem.

Això de la interculturalitat i el
mestissatge és una camama per a crèduls
descreguts.

No és una adelerat ni un desesperat. Seu
damunt les cames sobre d’una roca, fuma una burilla de cigarret que li crema
els dits groguencs i endurits pel fregadís de les cordes, el ganivet i les escates dures i punxegudes, tallants,
per la fusta clivellada dels rems, i porta untats dits i mans amb el greix llefiscós de les entranyes
dels peixos espasa, les barracudes i els congres que fa poc ha acabat de
netejar. Uns altres s’han ocupat de vendre el peix, aquesta no és la seva
feina
Son les deu del
matí i tindrà unes hores de mig repòs abans de tornar a veure’s-les amb les ones de l’Atlàntic, unes quantes
milles mar endins enfront la costa d’Essaouira.

Hipotèticament,
quant no es a la barca, viu, dorm i menja en una caseta blanca, baixa, d’una sola planta, amb un
terrat pla, i porta de ferro ornada amb motius florals, curvilinis, fets amb
passamà escalfat a la forja i acabat amb uns cargolins en forma d’espiral. La
porta és pintada de blau clar i potser
també el dintell.

Dins, cap luxe,
només l’imprescindible i gràcies: la cuina amb fogonet de butà i un petit forn de
llenya per fer el pa, una o dues habitacions que serveixen per dormir o per
menjar a terra, sobre estores i coixins, el bany, una placa turca amb un bidó i
una galladeta per tirar l’aigua i rentar-se el cul, amb la mà esquerra. Al mig
un pati lluminós a l’entorn del qual gira la vida de la casa, sota el ciment
del pati, just al centre, un aljub al que s’accedeix per un broc petit i rodó,
tapat amb una pedra igualment rodona i ajustada, plana. D’una anella fermada a
terra penja una corda amb un cubell de plàstic, petit, de la mida del forat,
d’uns dos litres de cabuda, tot just per pouar l’aigua de boca.

Un luxe, sí, un
televisor antic cobert amb un tapet i un video nou de trinca, encara amb la
capsa al costat. Sota la tauleta de nyigui-nyogui que suporta aquest estri del
progrés, una bateria de cotxe, amb les seves pinces corresponents per endollar
els fòtils. La casa no te electricitat.

La dona i les
filles del pescador, havent dinat un xic de pa sucat amb oli i unes verdures
amb cous-cous s’asseuen a terra a l’entrada fresca, i sobre una enclusa de
pedra, amb un còdol rodó a tall de massa, van trencant una per una les llavors
d’argan. Uns cops secs, i la ma hàbil de la noia projecta la minúscula llavor
sobre l’enclusa perquè s’acabi d’esbarlar. Mentre xerren i riuen, s’hi afegeix
la padrina que arriba carregada amb un gibrell de ves a saber què, i xalen
totes.

En un racó, dues
moles rodones que s’acoblen una sobre l’altre, amb un mànec de fusta per a fer
girar la de sobre, moldran la llavor per obtenir l’oli d’argan, de gust fort i
perfumat, un xic amarg.

El pescador potser
apareixerà mes tard per casa, quan hagi assaborit amb voluptuositat el fum de
molt tabac barat i n’hagi escopit els trossets enganxats als llavis, els que
hagin arribat a les dents es quedaran allà, tapant els forats que deixen les
peces desajustades i embetumant el somriure. O potser no anirà a casa si es massa lluny del port o si s’ha
encantat massa passant la tarda.

Aquest home no
espera, què ha d’esperar?. Si la vida li plau ja ho te tot, sinó, res pot fer
que las vida li canviï, i morirà allà on ha nascut, sense haver anat mai gaire
mes enllà de la línia de costa, amb resignació o submisió –islam– a la
seva sort, com està escrit.

No se si l’hem
d’envejar o no, però el que és ben cert és que vivim en móns diferents encara
que la terra sigui una sola.

El camí de retorn és sempre mes fatigós que
el d’anada, perquè el retorn és l’anada a enlloc. L’anada és la il·lusió del
descobriment, el retorn la constatació que la il·lusió és efímera.

Però per tot aquell
que apreciï mes el camí que el lloc d’arribada, un camí llarg, tocant sempre el
terra, sigui amb els peus, rodes o quilles, ens dóna la dimensió de la
distància, tan necessària, per fer-se càrrec que el mon no s’ha tornat mes
petit sinó que som nosaltres els qui correm adelerats d’aquí a allà, saltant-nos
la gradació de matisos que hi ha en la transició d’un lloc a un altre.

Per fer turisme,
l’avió és l’invent que ens permet jugar amb la màquina del temps i
materialitzar-nos en un llunyà racó de mon desprès de l’hivernació del vol. Per
viatjar, la ruta és el fil conductor que ens canvia pausadament abans d’arribar
a qualsevol destí.

Recomano un viatge
lent, mes fatigós pel cos, mes plaent per la ment, amb les incògnites d’on
pararem i d’on i com dormirem, només amb l’imprescindible seguretat del què
volem.

En definitiva, les
seguretats es paguen a un preu elevat, no pas en diners, sinó a costa de
perdre’s l’aventura diària de descobrir
allò que ja és descobert i que fins ara ignoràvem.

Desprès d’una ruta
de dotze dies, sempre per variats mitjans terrestres, entenc millor que vol dir
que arribarem, o menjarem, o plourà o
farà bo, Inch Allah.

La seguretat
trencada a bocins menuts de Inch Allah, si Deu ho vol, no és nomès una
expressió, és una filosofia de la vida.

Uns dies sud enllà, on diuen que la gent es poc neta, fanática, inculta, pobre, esclavitzada, sotmesa i cobejosa d’emigar a la vella Europa.

Cap allà encamino els meus passos per recórrer paratges oblidats, a peu per senders que nomès els nadius coneixen, amb poc equipatje, i amb pell de camaleó per confondre’m tan com pugui amb el paisatge i la gent.

Deixo la brotxa – que haure de canviar amb urgència – desgastada de tantes brotxades. De vegades irades, iròniques, però necessàries per a seguir dia a dia aguantant el pes de tanta tinta inútil, de tan color llampant que nomès cobreix la vellura de tratos inútil que cauen a trossos.

Oh, que cansat estic de la meva terra i com tinc ganes d’allunyar-me’n enllà, nomès amb el pinzell, per perfilar amb fines traçades el cantó bell de les coses.

Així evitaria que algún eventual llegidor, rara avis, passes per damunt meu tot dient: “Mireu aquest corcó criticaire, que no aprecia la comoditat del niu, que sigui expulsat de la societat dels benestants!”

Tornaré, pero, – ho espero – perque encara no tinc prou coratge per fugir amb soca i arrels, perque el meu somni és deixar de somiar en hipotètics triomfs llunyans, i pas a pas, encare que sigui a pas de puça, empènyer el carro fora del pedregar.

Perquè no hi ha mes patria, pobre, bruta, dissortada i trista que la nostra, perquè no en tenim d’altre.

Una dada que no he sabut trobar a la xarxa (
potser no hi figura) és una estadística de multes de trànsit. Per això l’he
demanada. És essencial conèixer aquesta dada per saber si  l’Administració
treballa per a ella o per nosaltres.

Si no ens la donen és que tenen per amagar
que les multes són un impost mes, i a sobre arbitrari. Si ja conten amb la
recaptació per cobrir algun pressupost, malament. Una Administració que
treballi per nosaltres hauria de pretendre a no haver de sancionar i en els
casos d’infracció substituir la multa per hores d’educació cívica o be
realitzar treballs per la societat.

Sí, potser és molt idealista, però el
radicalisme és això (anar a l’arrel del problema), i no altres coses que reben
aquest nom.

He enviat el següent text amb aquest formulari i
esperaré un temps prudencial a que em contestin.

“Sol·licito conèixer en
detall el nombre de multes de trànsit imposades, per períodes anuals,
desglossat per: fet denunciat, import, lloc, comarca, i data. Com també el nombre i l’import que s’ha cobrat amb
descompte, en període voluntari, en
període de constrenyiment, els embargaments fets a comptes bancaris i les no
cobrades.
També voldria conèixer
el destí i la quantia dels imports cobrats i si la recaptació per sancions de
trànsit forma part del pressupost ordinari d’algun o alguns organismes”.

Si algú mes ho vol fer es pot dirigir a
aquest organisme:

Servei d’Administració i Finances
Dependència Subdirecció General de Serveis
Departament d’Interior
Responsable Sra. Pilar Gibert Gere
Adreça: Via Laietana, 60
Població: 08003 BARCELONA (Barcelonès)
Telèfon 93 567 40 00 Fax 93 567 40 04

Ja que entre les funcions que te encomanades
hi ha:

Gestionar
els ingressos procedents de les sancions derivades de les denúncies en matèria
de trànsit formulades per les policies locals i que han de revertir parcialment
a favor de l’ajuntament corresponent.

Dur a terme el seguiment i el control de la recaptació d’ingressos derivats de
les sancions per infraccions a la normativa de trànsit mitjançant la via de
constrenyiment.

Supervisar la recaptació per la via de constrenyiment de les sancions derivades
de les denúncies formulades i tramitades pels ajuntaments a infractors
residents en un municipi diferent del de la comissió de la infracció, d’acord
amb el corresponent conveni de col·laboració.

“El nostre objectiu bàsic és aconseguir una reducció de la sinistralitat viària, que tendeixi a apropar-se a l’accidentalitat zero.”

Rafael Olmos i Salaver

Director del Servei Català de Trànsit

Mireu-lo a la seva taula, somrient i satisfet de si mateix.

És Rafael Olmos i Salaver Director del Servei Català de Trànsit a qui s’ha pogut sentir de viva veu, a les notícies del migdia a Catalunya Radio afirmar com a comentari a la notícia que ja portem 47 morts a les carreteres en aquest mes que “aquest mes d’agost és el segon millor des de que nosaltres ens varem fer càrrec del trànsit”

Si els pagesos exigeixen la dimisió del Conseller Ciurana perque no els representa i els ha perdut el respecte (sense haver matat cap pagés) que n’hem de fer d’aquest irresponsable que des de la mes alta direcció de trànsit menysprea i ignora els 47 morts i les seves famílies per salvar el seu càrrec?

Algú vol proposar alguna cosa ? No sóc partidari de demanar dimisions abans d’exigir responsabilitats, és massa cómode marxar deixant el merder pel que vingui

Ho dic perquè se per experiència que a un de sol no li fan ni cas, pero que devant d’un col·lectiu que reclama i acredita un cert poder de mobilització els polítics es caguen a les calces, i ja no ve d’una mica mes de pudor.
Put massa a mort , però es veu que ja ens hi hem acostumat

“El Pla català de
seguretat viària 2002-2004 fixa com a nivell raonablement
esperat per al 2004 un

màxim de
4.373 morts i ferits greus. L’evolució durant el
període d’abast del Pla s’ha mantingut en

la seva tendència
decreixent, la xifra de morts i ferits greus durant els dos primers anys és
millor que

la fixada pel Pla i
durant els dos últims, lleugerament superior. El
nombre real de morts i ferits greus

a
Catalunya ha estat de 4.471″

Font:. Anuari estadístic
d’accidents a Catalunya any 2004

Sempre hi ha un tribut a pagar i sempre son els mateixos
els que el paguen.

Aquest agost ja portem a Catalunya 43 morts. I la Tura Camafreita tan panxa, enfeinada com está a
fer bronze mediàtic.

Si hom remena per
les pàgines de Trànsit trobarà “perles” com les exposades en un informe de 71 pàgines que no
cita ni una sola mesura per evitar els accidents de circulació.

Tampoc fa
esment de quantes persones s’han matat
o ferit per culpa seva i quantes els han matat o ferit altres
sense tenir ells cap culpa.

Naturalment carrega
totes les responsabilitats als conductors per infringir alguna norma, però
raonem: si ja saben que s’infringeixen les normes alguna cosa més s’haurà
de fer perquè 4.471 persones no morin o quedin malferides.

Què s’ha de fer?

·
Per
exemple: baixar la velocitat màxima (com ja s’ha proposat a França per
estalviar combustible( es maten dos pardals d’un tret)

·
Substituir
les multes en infraccions greus, per treballs per la comunitat ( te l’avantatge
de que qui te diners i pot pagar no li serveixen de res, per contra baixa la
recaptació)

Les mesures
concretes son feina dels qui estan al capdavant, per això hi són, el que
esperem d’ells són resultats concrets i no justificacions, els resultats no es
poden maquillar i sempre poden ser pitjors, però ja són molt dolents

Qualsevol
responsable ha de garantir resultats, i a la carretera ens han de garantir que no
patirem un accident greu per causa aliena a nosaltres.

Les carreteres són
seves, Sra. Tura, no doni només la culpa als altres, no és qüestió de fer-la
dimitir, és qüestió de demandar-la si ens passa res per causa no imputable a
nosaltres mateixos en el “seu” territori.

La furgoneta blanca ha passat al tractor saltant-se la contínua. Puig que no hi havia rotondes ni esplanadetes, els Mossos no hi eren. No em sap greu perquè en aquest cas, s’ha saltat la norma però no ha fet cap imprudència (la carretera era llarga i recta com un ciri, i no venia ningú) però per els legaslistes és tan punible aixó com les barbaritats comeses pels potentats del Rally Gumball que he vist al “30 minuts”. Quant es va sobrat de diners pagant les multes al comptat es pot circular a 250 i a 300 kms/h, nomès amb petites molèsties per part dels nostres vetlladors de la seguritat del transit (Mossos i Guardia Civil). Cal dir que tots els homicides pijos varen tornar a les seves bases sense passar per cap presó, entre la admiració dels perillosos babaus que babejaven nomès de veure els cotxes.
Com tot, la carretera és un negoci i l’amo de la carretera és el que paga més.