Cafè en gra

Veig una ma que s’aixeca i m’indica parar. Un Mosso d’Esquadra, ben perfilat amb les seves ulleres de sol ve cap a mi, es toca la boina i diu “bona tarda”. Soc a la N260, a la vora del coll de Canes, a la carretera que va d’Olot a Ripoll passant per Vallfogona del Ripollès.
Es una carretera tranquil·la, d’aquelles que es feien els segles passats, lliure de viaductes i túnels, carretera de burros, que va seguin el perfil del terreny i guanya o perd alçada fent ziga-zagues, com una pista asfaltada, que justeja quan s’entrecreuen dos vehicles grans i que si te’n trobes un de cara en un pontet que travessa el rec, un o altre haurà de cedir el pas. De manera que hom pot saludar amb la mà al desconegut agraint l’amabilitat d’aturar-se i deixar passar.
A banda i banda el paisatge verd i torrat de camps i pastures s’enfila cap a la serra de Milany i les vessants nord del Puigsacalm, reposa la vista i convida a fer una conducció tranquil.la, sense córrer, no pas per imperatiu de cap senyal de prohibició sinó, simplement perquè l’entorn convida a prendre’s-ho amb calma i fruir del paisatge.

Per aquests barals circulava al caient de la tarda amb el furgó, venint de Figueres en direcció a casa. A fora una calor asfixiant, a dins la cabina (avantatges de la tècnica) una temperatura agradable i la Krönenmesse de Mozart fluint per els altaveus (un altre avantatge de la tècnica).
Després d’anar amunt i avall, suant tot el dia per fer la feina que toca, si es pot conjugar que al retorn, a més de la temperatura i de la música, la ruta (que recomano) ben poc transitada i amb un paisatge encisador, sugui un plaer, perquè prendre’n un altre?
El Mosso perfilat em demana el permís de conduir. Aquí el teniu. No tinc trets àrabs ni pakistanesos, de petit era ros, parlo català amb accent de la plana, sóc oriünd d’aquesta terra i descendent de, al menys, tretze generacions anteriors comprovades, que s’han mogut entre Osona, el Bages i el Solsonès des del 1.600 i escaig. Per aquest canto…bé.
-“Pot obrir al darrera?”. Està obert (ai sí, ja baixo, que això si que ho tenen, res de tocar). “Ja pot tancar”.
-“Té els papers dels vehicle?, la targeta de transport, l’assegurança”. Sí, te noi (senyor agent).
– “Cap on va? ”
– ???? Penso.(li dic que cap a casa o que vaig a fer una costellada?). No porto el manual de les preguntes d’obligada resposta i decideixo contemporitzar. “A sant Vicenç”.
-“A quin Sant Vicenç?”. A Sant Vicenç de Torelló….
Se’m queda mirant darrera els plàstics foscos que du penjats davant els ulls.. “Doncs hi ha carreteres millors que aquesta”
Hosti!, ara si que m’ha descollonat. Li dic que em sembla que encara podem triar lliurament la ruta a seguir….de moment.
O sigui que un furgó circulant per una carretera poc transitada, per anar a un lloc on s’hi pot anar per rutes alternatives mes ràpides i modernes, es sospitós.
I doncs?, que hi ha algun problema, pregunto ?
“No, fa sis anys que faig aquesta feina i nosaltres podem escollir el lloc a on parem. Ja pot seguir”
Se m’ha quedat la tarja de transport caducada i m’ha tornat la vigent, em diu que només en puc tenir una. En fi, tampoc porto el manual de requises reglamentàries i a pesar del que em van cobrar, el valor d’aquest paper e no és altre que poder ensenyar-lo quan el demanen i evitar multes, no té cap altre utilitat.
M’he descuidat de preguntar-li si en aquests sis anys que porta fent controls aleatoris ha obtingut algun resultat, a part d’omplir la caixa amb les sancions a qui manca algun paper, i si parar als que facin alguna infracció no seria mes útil a la seguretat del trànsit que aturar amb un criteri tan forasenyat com que tothom tria la ruta més ràpida.
Però potser és que no he captat bé el fons de la qüestió i el control del trànsit ha passat a ser fonamentalment una mesura antiterrorista.
Si no és així, ja em diran quin és el criteri que tenen els Mossos de la Tura.

Aquesta foto te mes de trenta anys. L’executor (l’assassí) és el cap de la policia de Saigon, el reu (la víctima) és un presumpte guerriller (terrorista?) del vietcong.
És el tret al clatell o a la templa (el tiro en la nuca).
Quantes vegades no ho haurem sentit a dir, quantes condemnes no haurà merescut, quantes manifestacions, processos, homilies, ilegalitzacions ha desfermat…

Molt bé, ara la gran pregunta: la perversitat (o la justificació, fins i tot la lloança del fet) dependrà de si el que dispara és un terrorista o un policia, o és l’acte en sí un assassinat faci qui el faci?. I dependrà també de que la víctima sigui culpable o innocent?
Matar una persona que no es pot defensar és sempre un assassinat?. Legalment la resposta és no, doncs si no fos així tots els Estats que han tingut o tenen la pena de mort serien uns Estats assassins.
Sense moral (el fonament) no hi ha ética (l’instrument) i alguns comentaris que he llegit i sentit sobre l’assassinat d’un ciutadà brasiler perpetrat per la policia britànica em fa pensar que la moral te el clatell com un colador, que ha estat assassinada a sang freda amb les mateixes justificacions que han assassinat convictes condemnats a pena de la vida.
Des de que es van enterrar la moral l’ética fa la funció de moral distreta com aquelles senyores que fan cantonades. L’ètica, com el paper, ho aguanta tot, la moral no.
Tant la policia britànica com els que van condemnar i matar a Puig Antic a garrot, ara ho lamenten, però no s’en penedeixen. En iguals circumstàncies ho tornarien a fer.
Em pregunto, si com a simple ciutadá he de témer mes morir en un atemptat terrorista o en una batuda a terroristes. Si em toca, m’importarà gaire quí em mati?
El pitjor de tot es la vilesa que ens encomanen i que s’exten com el sida. Per estrany que sembli hi ha gent que acusa a la víctima d’havers’ho buscat, pel fet de fugir.
Suposo que aquestes mateixes persones deuen haver anat a les manifestacions per l’atemtat de Madrid, a la de rebuig a l’assassinat de l’Ernest Lluch, que huaran demanat que el pes de la llei caigui sobre els assassins d’un innocent. En aquest cas també ho condemnarien amb la mateixa fermesa?
No, ho justifiquen i ho lamenten, però no passa d’aquí.
Per tant, hauria de dir que prefereixo imaginar-me que la victima de la confusió era una persona complaent amb els errors policials, és una manera d’amortir el xoc que em provoca un fet tan injustificable i pervers, si almenys la propia victima fos un d’aquests que diu: mira, que hi farem, és va fer a fi de bé….
Però…. sento que algú es remou dins la tomba. És la moral soterrada que em diu que aquest plantejament no és correcte. Però em tempta fer-lo.

Quan ens parlen de democràcia, s’ha d’entendre sempre que ens estan parlant d’anar a votar.
Aquest mot avui en dia no te cap altre significat
Pel que he llegit, l’eix ferroviari que projecten entre polítics i técnics per unir Lleida i Girona sera un regal per les constructores i enginyeries, una operació de marketing polític i un malbaratament econòmic (sense comptar els 3 per cents) que tornará a deixar a la misèria les estructures que o bé son inexistents o bé necessiten fa décades una urgent modernització.
El tren normal, no els TGV, és un mitja de transport amb mes capacitat que el cotxe o el bus, menys contaminant, que consumeix menys energia, i més democràtic en l’us que en pot fer tothom.
Una bona xarxa de trens de rodalies i llarg recorregut, convenientment enllaçats, amb puntualitat garantida i horaris adients és la solució a la mobilitat deslligada de la dependéncia del cotxe privat.
Quan he viatjat a països nórdics, a Suécia per exemple, si veus arribar un tren a l’estació pots prescindir del rellotge per saber l’hora que és. Nomes et cal un horari de trens

Però ara sembla que si no es fa un TGV estariem tornant als temps de les locomotores de l’oest americà. La modernor és doncs atravessar el territori com el rally Paris-Dakar travassa África, sense mirar-la i menystenint als seus habitants, pur negoci i bombo mediátic.
Ara tot just començen a vendre’ns la moto, el mes probable es que aquesta moto quedi en bicicleta de pinyó fix perque – això si que ho tenen els polítics – parlar de projectes per començar d’aquí a cinc o sis anys és una manera de no fer res i acaparar titulars d’agència
Si realment volguessin fer alguna cosa per la mobilitat i la connexió entre pobles i gent podrien, ja ara mateix, deixar-se de les tonteries de desdoblar l’eix transversal, farcit de camions, i aprofitar el seu traçat per fer un eix ferroviari que triplicaría com a mínim la seva capacitat, amb un cost infinitamernt mes baix dels 6500 milions d’eurons.
No ho faran, no pas perque no sigui viable. No ho feran perque el que es tracta es d’estirar fons europeus, activar l’economia particularment lligada amb particularment alguna gent que particularment remena les cireres de algunes particularment grans empreses d’obra pública i de consultings, i es tracta de saludar al públic per rebre’n aplaudiments. Com els que li dediquen els llepes de “El Periódico” en el seu editorial.
No, no ens cal fer 233 kms en una hora, ens cal arribar a l’hora al poble del costat o a on sigui amb uns horaris que es compleixin, uns trens que, sense cap luxe, facin la seva funció i unes estacions d’enllaç que connectin línies diversses. Ens calen menys projectes i mes fets. Del que no es pugui portar a cap immediatament, no cal parlar-ne. Els diners els hi acabem posant nosaltres a base d’impostos, i alguna cosa hi tindriem a dir si ens consultessin.
Mentre la classe política usi el terme democràcia per induir-nos a anar a votar, que amb mi no hi comptin per fer-los el joc.

Despres d’un dia força complicat, només em faltava arribar a casa i i sentir la última de les beneiteries (dites també maragallades) megalomaniàtiques d’un senyor que va passar en una sola nit de la jubilació política a ser un poll -senior- ressucitat.
Es tracta del que he sentit que parlava, per parlar, del “tren transversal”.
O s’ha begut l’enteniment o ens pren per imbécils. Bé, jo que visc a Osona perqué cony necessito anar a Lleida o a Girona a 250 kms/h? i aportar la meva contribució als 6500 milons ¡d’eurons! que diuen que costará, per veure passar cap allà al 2040 (si hi arribo) una agulla brunzent que cosirá la xarxa de ciutats de Catalunya i que ens farà competitius i ens vincularà a la euroregió, però que no m’estalviará de seguir agafant el cotxe per anar a Moià, a Súria o a Sallent que segur que no hi tindrá parada. L’alta política i la política d’aparador s’hauria d’exhibir als museus, proposo a can Tápies, al carrer Aragó de Barcelona. Hi faria joc
Ah! i començará a construïr-se cap al 2010 i trigaran 15anys!.
Hi haurá set estacions “importants”, diuen, la resta del tereritori es veu que nomès es farciment, pur folklore innecessari
En aquelles dates la linea Barcelona-Ripoll Puigcerdà encara sera de via única.
Bé, plego, perque el meu temps és massa important a per mi per perdre’l comentant bestieses, però a voltes hom acaba la paciència i deixant a part ironies no puc menys que enviar al botavant al senyor ex alcalde de Barcelona, i als seus cors i teloners perque segueixin altres 18 mesos parlant de l’Estatut, que ja és una cosa emmerdada sense remei, al menys, així s’entretenen.
Però amb les coses serioses, les relacions i la comunicació amb els veïns, de com ens hem d’organitzar el nostre teritori del qué volem ser i de com volem viure els que no vivim a les grans ciutats, això no ens ho remeneu, senyors polítics manefles, que prou en tenim d’haver d’aguantar-vos dia rera dia.

Son sis milions.
Sis milions de parells de xancletes que equivalen a altres tantes corbates. Si la corbata és el simbolisme del yupie executiu, i identifica, mes que un estatus social, una feina determinada, com el casc identifica el paleta, la xancleta és el simbolisme del relaxament de les formes, és la forma de no guardar les formes.
El mateix fulano que vestix corbata per anar a la feina, en el temps de lleure o vacances pot lluir (és un dir) aquestes andrómines púdiques del peu que fan que un peu seminú tingi un toc del gust personal (també és un dir) del seu propietari – suggeriria a qui ho necessiti anar a cal barber de peus a fer-se arreglar la pelambrera dels dits amb una clenxa ben escalada – .
No sé perquè aquest estiu s’en parla d’això – serpents d’estiu – com si fos un a invent nou. Doncs no, el dibuixant Muntanyola ja pintava els turistes dels anys 60 amb calça curta, camisa de flors, gorra i xancletes, però resulta que, segons diuen l’any passat, varen venir a deixar eurons a Catalunya, sis milions de turistes i cap d’ells amb sabates. De qué em sona a mi això de “som sis milions”?
Un efecte graciós del fenómen xancleta és l’efecte moviola que sembla que ha desfermat. Ara que tenim una societat permisiva, laica, deshinibida, sexuada i desexuada a parts desiguals, quan s’ha publicat una ban (una “bando” que se’n deia en aquellls temps que els agutzils feien cantonades) de l’Ajuntament barceloní que autoritza a tot quisque a anar pel carrer en pilota picada o mamella gloriosa, acostumats com estem a dies i mesos d’orgull gai, on la trencadissa de formes fa trempar de tanta modernor, resulta que als temples de culte artístic, com el museu Miró per exemple, no deixen antrar amb xancletes. Eh!, que no és la Catedral, és el museu Miró, i d’altres llocs de l’ámbit cultural socio-barceloní, regit per una socio tripleta de….carques?
No ho entenc, no haviem quedat que….O potser sí que les formes són importants i diuen mes del que sembla.
Perque no és el mateix passejar-se amb corbata (la xancleta del coll) i tanga (la xancleta del cul) que fer nudisme integral.
La xancleta, la tanga i la corbata, son tres andròmines molt representatives de las societat actual

Primer acte:

Una Companyia (Corporación Dermoestetica), monta un xou amb 50 models minifaldilleres vestides d’infermera per per donar la nota el dia de la seva sortida a borsa. Les accions son com les bombolles del cava, pujen i baixen ràpid, però d’entrada que pujin i a passr el rasclet s’ha dit.
El president de la companyía, un paio aprofitat i amb vista per llegir els secrets desitjos de la societat com aquell que llegeix el diari, secundat per un estol de metges que interpreten el jurament Hipocràtic com una forma de singlot, i unes infermeres desacomplexades, convençuts tots que l’euro és per qui se’l treballa, inflen pits, estiren pells i succionen greixos i… voilà. Tots tan guapos.
Els Marios Conde són inacabables, com els Donjuans Tenorio

Segon acte: (tot seguit)

El president de l’Organització Col·legial d’Infermeria (85% de dones presidides per un home) posa el crit al cel: “50 models disfressades d’infermeres i amb roba absolutament sexista (¿….?) resulta un insult a la intel·ligència, no només de les infermeres sinó de totes les dones i de tots els espanyols”. Surten d’entre bambalines la ministra de Sanitat Elena Salgado i la secretària general de Polítiques d’Igualtat del Ministeri de Treball i Afers Socials, Soledad Murillo, i exigeixen rectificacions i disculpes. La cosa s’escalfa.

Tercer acte (sense baixar taló)

La companyia Corporación Dermoestética els ha remès una carta en què “amenaça amb la possibilitat d’emprendre accions legals si el Colegi d’Infermeria es manté en la seva postura oficial ja que “aquesta actitud (la de les infermeres) aparenta estar encaminada a perjudicar-los. Tot l’escenari es ple de mosqueteres i algún mosqueter. Els acers s’entrecreuen, quí guanyarà?

Final

Una altre companyía, Dove, busca per les platges, dones per mostrar en la seva publicitat un model de bellesa “pròxim, real i democràtic, fugint de l’estereotip de cànon de bellesa irreal i inabastable”

“A Dove volem que les dones s’estimin, s’acceptin i s’agradin com són. Que se sentin bé amb si mateixes i amb els seus cossos. I que es cuidin per estar i sentir-se guapes, seguint el seu propi model de bellesa”,

S’ha acabat la comédia.

Estic buscant una Congregació Mariana per fer-me’n (per a qui no ho sápiga, una Congregació Mariana és una especie d’agrupació de devots a la Verge Maria). Concretament m’interessaria que fossin devots de la Mare de Déu del Tura, a qui ara m’encomano cada dia des de que la Tura ens ha fet saber que és gracies als seus rádars que ha baixat la mortalitat a la carretera.


Si no fos perqué no pot ser, diria: quins pebrots! Qui la deu assessorar a aquesta dona en aixó de les estadístiques i en l’anàlisi de les funcions?, però, sobretot, quina capacitat intel·lectual ens suposa per creure’s que ens la creurem?.
No, si aixó ja sabem que no ens ho diu a nosaltres, que es de cara a la galeria de les notes de premsa i a l’arxiu de les hemeroteques i que la realitat palpable (ho diu el velocímetre) és que quasi tots corren com esperitats, i que el coco els diu que merda per l’últim.
No és ben bé una qüestió de córrer, és una questió de passar al davant del que va al davant d’un (una idiotasincrásia col·lectiva molt arrelada en els gens meridionals) encara que sigui per tallar el carril del que circula per la dreta, per prendre la propera sortida. Així hom desaccelera amb el pit inflat i orgullòs del deure complert: “l’he passat, i doncs, que s’havia cregut?”, mentre els sants del cel, els ancestres i la beneïda Verge del Tura s’han de sentir uns improperis indignes, que els relacionen amb la mare, treballadora sexual, del que ha pitjat l’accelerador afaitant-nos el far esquerra, total per abandonar la via ensenyant-nos el cul dels seu poderós TDI.
No. Si hi ha menys morts a la carretera és perque la mare de Déu del Tura, la de Monserrat, la Inmaculada, Sant Crstófol i tots els sants hi tenen dedicació a temps parcial. Prefereixo creure en el que no veig, que en el que veig que no es fa, i en volen fer creure que es fa. Aixó és mala fe.
El quid de la qüestió radica en el coco: copular amb el peu que es manté sobre l’accelerador es una conducta sexual de les que encara no estan legalitzadades, com la pedofilia, però la poligámia amb els cavalls mecànics té totes lles benediccions de l’Estat i del mercat.
Santa Verge del Tura, ora pro nobis, conselleraTura, no pujarás als altars

PD Algún olotí em pot dir on trobar una imatge d’aquesta verge?

Amb franquesa, trobo la bloqueria mesvilawebista un xic ensopida, som molt
seriosos. De motius per el cabreig, en trobem cada dia, de temes seriosos per
comentar cabrejats, també. Que ningú
s’ho prengui malament, tots som contribuents nets a aquesta manca de marxa i no
és res mes que una opinió personal.

Vull dir que voltant per la bloqueria Bloggera o la dels manobres de la
lamevawebinfo s’hi respira mes distensió, menys transcendentalisme, més sentit
de l’humor i més xafarderia.

Això és bo? Depèn, es clar. Si els blocs
s’han d’apartar dels mitjans tradicionals, – reglats diriem – doncs sí, així és
com els veig jo o com voldria que fossin.

Aquells que em proporcionen les lectures,
potser intranscendents, però mes fresques, estan escrit per dones. Mek, Tiamat, Donot, Gemma, per exemple, i hi ha
blocs imaginatius i ben construïts, com El Full o Deu Vos Guard, cadascú amb el
seu estil.

Una altra cosa que distingeix a les famílies
bloqueres és la quantitat de comentaris. Els pluricomentats son normalment
d’una nòmina força fixa, i en alguns casos els comentaris s’assemblen mes a un
xat de inventives a veure qui la diu mes grossa (n’he arribat a veure mes de
300 en un sol post). També es passen, però entra això i el llançament de
punyals potser és millor la tabola.

He llegit les raons de qui te els comentaris
desactivats, per raó d’insults o desagradables pesats. Ho puc entendre, però no
ho comparteixo. El bloquer genera una força electromotriu, i si aquesta no fa
moure res potser s’ho ha de fer mirar, si hom treu l’amperimetre no sabrem si
hi passa corrent, perquè el moviment continu encara no s’ha inventat.

En fi, que advoco per una mica (o molta) mes
disbauxa i ja ens cabrejarem puntualment quan calgui.

No cal dir que qui vulgui pot disparar.

No se si és mes efímera la nostra memòria o
la nostra voluntat, de fet dubto que col·lectivament tinguem cap d’aquestes dues facultats prou desenvolupades si ens
hem de guiar pel recordatori, ara fa deu anys de la matança de Sebreniza
(quants anys deu fer de la de Rwanda?). Ni me’n recordo.

Perquè ens en recordem hi hem de posar codis:
11M, 11S, 10J, com si es tractes d’una guerra de barcos. Però recordar-se
d’una data no és res mes que això, i tal dia farà un any.

El nostre fer col·lectiu, encapçalat per les
preocupacions de l’estabilitat laboral, el consum, l’habitatge i l’oci, no deixa
gaire marge per elucubracions filosòfiques. Ho podem preguntar a qualsevol veí
o conegut, i fora de les qüestions que s’ha de resoldre cadascú personalment,
tota la resta d’esdeveniments que ens afecten i que ens donen malviure, queden
en el pla del mes enllà, en aquell pla on “no podem fer-hi res”.

Mentre podem anar tirant, mal que be, be que
mal, aquí caic i allà m’aixeco, aquí em busco la vida i allà en trobo un tros,
la nostra debilitat col·lectiva no farà
sinó augmentar. En tenim tants de condicionats, que no es poden demanar
heroïcitats individuals.

Aquest fantasma quasi invisible, que només
surt empès per esclats emocionals, i que alguns n’han dit societat civil, apareix
i es dissolt amb la facilitat del sucre dins del cafè, no té capacitat de
pressió d’una manera organitzada, perquè no ho està, i essent el principal
actor de la societat els secundaris li passen la mà per la cara i la fan ballar
al
so que ells toquen.

Anirem tirant, els ecos acaben per no
sentir-se, les desgràcies per moltes i molt grans que siguin, causaran un gran
rebombori, però els ànecs -tots nosaltres-
tornarem a posar-nos en filera seguint al guia que no sabem on ens
porta.Com en aquella memorable pel·lícula de Gary Cooper, “Sergeant York”.

Hi ha una escena que desprès de tants i tants
anys d’haver-la vista s’hem ha quedat gravada: L’excel·lent tirador York,
explica com es pot abatre un remat d’ànecs voladors, sense que se’n escapi ni
un, diu: “Tira sempre a l’últim de la filera, de moment hi haurà un gran
rebombori, però de seguida es tornarà a formar la filera darrera de l’ànec
guia, menys el que ja ha caigut. Torna a disparar contra l’últim, i així, amb
bona punteria i un bon rifle de repetició, et podràs carregar tot l’estol”.

Aquesta em sembla una bona metàfora del que
ens està passant. Haurem d’entrar en una tempesta huracanada per tal que el
ramat es dissolgui i, sense el guia de
sempre s’hagi de plantejar que voldrà ser quan sigui gran?.

No em faig il·lusions, la majoria respondria
a aquesta pregunta amb l’expressió del desideràtum de tot currant : “jubilat”.

Fent un vol pels blocs aquests dies, hom troba els ecos del rebombori causat pels atemptats de Londres. Aquests ecos avui ja s’han calmat, peró les reaccions en calent, alliberades de l’inhibició per l’impacte del fets, han fet aflorar actituds íntimes que segurament sense aquest detonant no haurien sortit, o haurien sortit exposades d’una forma més políticament correcte.

No m’han sorprès aquelles que exigeixen més ma dura contra l’islamisme (dit així, en general) ni les que titllen d’antiamericanisme qualsevol opinió matitzada, aixó ja es sabut.
Les que trobo mes forasenyades son aquelles que estableixen el valor dels morts com si fos un patró monetari. Hi ha qui diu: “38 morts a la carretera son irrellevants perquè la gent no ho percep com un problema”, en canvi un sol mort en atemptat (i ja no diguem si son 38) dispara l’alarma que adverteix del perill de que la civilització occidental entri en crisi.
Sempre hi ha una diferencia entre la mesura i la percepció de la mesura, pero el final, el que ha de prevaldre és la mesura; i la mesura racional de 1 mort = 1 mort, ja fa temps que es va abandonar per fer entrar la mort noticiable a l’index de la borsa de les catsatrofes.
La mort per accident de circulació, la mort per accident laboral, les víctimes d’un terratrèmol o d’un sunami, les morts de fam, les morts per genocidi, les morts per sida, sobredosi, càncer etc. i les morts per atemptat, tenen diferent valor de canvi com el te el dolar o l’euro enfront el dirham o l’sloti, per exemple. Els morts noticiables també han esdevingut un patró monetari i un valor negociable.
Aquesta perversió, quan a manca d’altres valors, la vida ha esdevingut l’únic punt de referència, posa de manifest que el valor vida és indivisible e innegociable per a cadascú, és com si tinguessim una sola moneda a la butxaca i tot ho compressim a fiar, de manera que exigir-nos el deute és la mort segura. Per això, la fortalesa i alhora la debilitat de la cvilització occidental, és pagar el nostre deute amb les vides dels altres (amb aquelles vides que tenen un valor monetari mes débil), amb els morts a les guerretes latents a l’África, amb el morts sertmanals de l’Irak, a l’Afganistan, o sense anar mes lluny, als que es produeixen en el nostre incrustat quart mon.
Peró, per contra, aquells morts barats, tenen un sistema de valors diferent, en que la vida no és el valor suprem i paguen al comptat amb vides bitllo-bitllo que s’emporten vides amb valor capitalitzat. Es com si canviesin dirhams per dolars 1 a 1. I no donen l’opció de rebutjar la transacció.
Cal admetre la superioritat estratégica de qui no tem morir i no parlo de superioritat moral, perque parlant de morts quedaria lleig. Però si a banda de la violència, parlessim d’una integritat coherent, que es regeixen per un codi religiós, i que considera la mort com una frontera i no com un cul de sac, aleshores és indubtable que contra aquesta arma del mes enllà, no tenim ni tindrem armes del més aquí per lluitar-hi, independentment de si existeix o no el mes enllà. Aquesta és la nostra debilitat que no podem cobrir amb les nostres armes de destrucció massiva, tenim una debilitat moral que – perque no se’m entengui malament – no tenien els croats que anaven a reconquerir les Terres Santes. La fe serà tan irracional com es vulgui, peró tambe és un arma, gens negligible.

Dies com el d’avui ens els de pinten de negre a cops de brotxa.
Si ja és prou trist que mori gent a qui l’atzar i l’hora han convertit en victima propiciatòria, és de grotesca befa que els capdebrot europeus o americans, protegits amb mes capes que el cor d’una ceba, per milers d’agents i cossos de seguretat ens recitin el mateix ofici de tenebres que ja hem sentit massa cops.

Aquest discurs de condemna que tota autoritat o autoritareta es sent amb l’obligació de fer (paraules mes mortes que les pobres victimes) seria nomès hipòcrita si no fos perquè ens converteix a tots en hostatges i escuts humans de la seva incompetència.
Quí garanteix qué? Si son ells qui ens garenteixen la nostra seguretat, a hores d’ara ja s’haurien d’haver convertit en un ciutadà anònim que viatja en metro o bus i tastar el pa que hi dónen.
Si tanta necessitat tenen d’afirmar que nosaltres, els democrates, guanyarem i ells, els terroristes, seran vençuts, deu ser perque no els toca la camisa a la pell i perque els fets desmenteixen les seves paraules.
Avui dia els nostres dirigents son adeptes a la tàctica del capità Aranya. Que lluny queda la rauxa dels reis i generals que éren capaços de dir “seguiu-me” i marxar al capdavant afrontant el lloc de mes perill, ara els caps dels païssos mes rics del mon, compareixen davant de les escarxofes, amb posat greu i afectat, amb un exercit de guardespatlles, i en traducció lliure, el seu discurs be a ser sempre mateix: “aixequem-nos i aneu-hi”.
Però aquesta última part, les victimes ja no la veuran, els hi portaran flors i espelmes, aixó sí, les plorarem mes que no pas a les victimes de la carretera o aquelles a qui un descuit ha despenjat d’una bastida. Els seus familiars es podran inscriure en asociacions de victimes del terrorisme i rebre subvencions a les que no tenen dret els familiars dels que han sigut victimes d’un vulgar acccident de tránsit o de treball. Es així com creix la complicitat cap als ineptes.
Ells, els caps d’Estat i de govern, ens volen embolicar a tots en la seva dèria: guanyar, liderar, passar gloriosament a la història. Per aixó apliquen cures de matxo i no remeis, volen destruir a qui els disputa el poder en comptes de posar remei a les causes que refinen el combustible de l’odi, neden en l’abundáncia i parlen de llençar salvavides als que s’arroseguen pel desert, ens reparteixen tallets del seu pastís, a nosaltres, la pinya sobre la que s’enfilen com anxaneta, perque tastem que dolç es viure en el mon que ens han creat, l’únic possible, segons ens juren i perjuren.
Aquest mon idílic s’ha trencat avui un cop més, ha aparescut la cara fosca i ens han martellejat tot el dia amb declaracions que han rebotat en les llises parets de l’eco mediàtic fins a fer-nos perbocar de fàstic devant de tanta repetició i estultícia.
Les properes víctimes ja son a punt (encara que elles no ho saben) perque res ni ningú pot fer que obrin els ulls aquells que han fet vot de ceguesa a la realitat que els envolta. Les cimeres, siguin de 8 o de 48 sempre es fan al cim. A ran de terra hi ha la realitat, pero desde el cim és molt petita e insignificant.
Quin dia mes negre!

Ara a l’estiu,
època de farciments a las graelles televisives he tornat a veure un capítol de
la sèrie “Sí, Ministre”, que als 28 anys de la
seva primera emissió és tan fresca i actual com acabada de néixer. Mal
símptoma això de la frescor, excel·lent
tornar a veure a uns actors que saben moure’s entre la realitat i la
paròdia, sense perdre’s en l’astracanada.

El mon
funcionarial és molt europeu, França n’és un exemple ben patent i Espanya un
altre ben patètic. A França ¼ part de la població activa ocupa un lloc en
l’Administració Pública i a Espanya un exèrcit de quasi 2,4 milions de
funcionaris ocupen l’escala A,B,C;D,E que va des de doctors i llicenciats fins
a posseïdors dels certificats d’estudis primaris. I 30 nivells combinats amb els
graus de l’escala, i l’antiguitat marquen les retribucions i altres avantatges
inherents al càrrec. Perquè, ser funcionari és un càrrec del que es pren possesió no un simple lloc de treball.

La necessitat del
funcionariat, i per tant l’ocupació de funcionari deu ser un mal necessari que
porta aparellada la penitència del malcontentament. Els funcionaris, com els
altres treballadors, no suporten l’excés de feina. El defecte avorreix però
l’excés irrita. Irrita més però, quan no es pot negociar un augment de sou, que
va lligat a l’escalafó, i quan el canvi d’empresa no figura en l’horitzó del
possible. Bé, del possible sí, però fora del llindar de la raó, quan s’ha
consagrat temps i diners a aprovar les anhelades oposicions que menaran a una
jubilació ben currada, sovint suportant triennis i quinquennis d’oficina
sinistre o escola d’aprenents de res.

No seria prou
just plànyer als funcionaris perquè tenen la desgràcia posseir un lloc de
treball amb el que no s’identifiquen i que els impedeix d’arruïnar-se impunement
com puc fer jo.

No seria lògic
igualar-los a tots atribuint-los-hi les males maneres que gasten alguns que
haurien d’atendre al públic que els paga el sou.

Però trobo que
estaria bé, que juntament amb les seves reivindicacions que amatents ens fan saber
(com ara els dels jutjats, que no estan disposats a treballar més per tirar
endavant la feina que comportarà l’aplicació de la nova llei contra la
violència domèstica o l’incomodat laboral que necessàriament implica la millora
dels serveis als ciutadans ) podéssim conèixer, per allò que tots som paganos,
el sou, l’horari i la productivitat de cadascú, per no haver de generalitzar
injustament.

Només caldria
que, com es fa a moltes empreses de serveis cada funcionari portes una tarja
ben visible amb el seu nom i un codi per a poder identificar-lo individualment
i saber l’horari que ha de complir i la seva retribució. No trobeu que vivint
dels pressupostos públics hauríem de saber aquests detalls, tal com els sap
l’empresa de qualsevol empleat?.

Un altre dia ja
m’ocuparé del control de productivitat i del què cobren els polítics, i no és que tingui obsessió per
saber de que viu el veí, només voldria saber, en detall, com es gasta el
pressupost per pagar als meus treballadors

No demano gaire
oi?

Per mitjà d’un conegut meu,
fabricant de mobles, ha tingut notícies d’un increment espectacular de comandes d’armaris.
– Com?
– l’hi he dit – però no s’han buidat?.
– Sí, però els de segona
tancada, ja es paguen al mateix preu que els nous, i tant per tant…

Encuriosit, n’he anat a
visitar, uns quants dels de segon usuari, – m’enamora el vell – i resulta que
son prou confortables i ben equipats, amb detallets i andròmines d’allò mes sofisticades, no hi manca res excepte l’aire
pur, s’hi ensuma sexe, suor i llàgrimes. No se si això agradarà a tothom.

Els “ex” dels armaris
els han abandonat i estan de festa i xirinola. Els armaris, la seva antiga
parella de fet, haurien d’estar tristos, però no, els he trobat indiferents, ni
fu ni fa.

Tal indiferència no
es correspon amb l’alegria dels “ex” estadants, ni amb l’indignació dels ex-uix
cridaners (pancartistes, en diuen). Ni els uns ni els altres tornaran a fer-ne
us de moment.

En canvi, hi ha força
gent que, segons les enquestes, estan entrant a corrua feta als antres obscurs
on es guarden les opinions passades de moda. Ells encara les portarien, les
troben bé, hi creuen, però la moda és la moda, i qui és ara el guapo capaç
d’anar vestit de Humphrei Bogart pel carrer, amb barret d’ala i gomina?

Moschino, Armani,
Versace, Givenchy, Gianfranco Ferré, Paco Rabanne, Zetapé, Las Cerezas, El
Matí, Versió Original, El mon a RAC1, la Manuela, els tertulians (quadra
Bassas) els opinadors (quadra Xavier Bosch), els comentaristes (quadra Gaspar
Hdez) etc… (em sap greu no citar-los tots, però els dissenyadors de moda i
els dissenyadors d’opinió son tants que farien el detall inacabable), tots ells
en una o altra especialitat son els que ens fabriquen els gustos i les opinions
que es porten, les que estan “on” com en altres temps ho feien els Matias Prats
(pare) i la Cadena de Emisoras del Movimiento. Si hom té roba i/o opinions
passades i les vol conservar però li fa cosa que les hi vegin, doncs per això
són els armaris.

Gràcies a ells no
llencem res del que no volem llençar i no podem mostrar, allà ho guardem per el
futur (la moda és voluble i canviant, ja se sap) i quan cadascú, en la
intimitat, obre les portes del seu armari,
mira i ensuma, tot ben plegat i
net, i hi passa la ma com en una carícia, ho ensenya al amic o amiga, i al veí
de confiança. Mira,…. sssshhhh! I l’amic i el veí el pren per la mà i el
porta a casa seva, obre també el seu armari…. sssshhh!. Així ha estat sempre
i cal reconèixer que el secret té el seu encant.

Ser dels que són més,
dels que criden més, dels que han guanyat, dels que treuen pit, és un lloc de
comoditat fàcil i de fidelitat feble. Nedar contra corrent muscula tan al peix
com a la carn estellosa.

De manera que és
d’esperar que tots aquells progres conscients del que significa la progressía
pleguin de deixar-se portar còmodament aigües avall i quan mirin el pòster del
Ché, que encara tenen emmarcat al menjador, recordin que les revolucions
triomfants ja no serveixen per a res.

La vida sempre palpita en la
clandestinitat.

En
aquesta publicació hi podeu trobar un article que m’ha divertit molt traduir.
El subscriuria totalment. Aquí
el podeu llegir en versió original francesa o be a continuació en la versió catalana que he procurat no trair en cap moment.

L’any
2004, Deu visità a Noé que vivia aleshores en un poblet no gaire lluny de la
costa.

-“Altra vegada la terra ha esdevingut inhabitable i
superpoblada, he de tornar a actuar…. Et mano que construeixis una Arca i
cerquis una parella d’exemplars de tot bitxo vivent, inclòs de l’espècie humana
si en trobes algun de bo. Tens sis mesos de temps, a partir d’aleshores enviaré
un diluvi persistent durant quaranta dies i quaranta nits”

Sis mesos mes tard, Déu va donar un cop d’ull a la terra
i veié a Noé escombrant el pati, però enlloc cap indici de l’Arca.

-“Noé, i doncs?. Estic a punt d’enviar el diluvi, on és
l’Arca?”

– Perdona’m, bon Déu -implorà Noé-, però els temps han
canviat. Resulta que necessitava un permís per començar a construir l’Arca i
m’he hagut de barallar mesos i mesos amb els Serveis d’Inspecció a causa del
sistema d’alarma anti-incendi. Durant aquest temps, els meus veïns m’han vingut
a veure en comitè, acusant-me de violar el reglament de la propietat
horitzontal, ja que l’Arca no cabria en el meu pati, els taparia la vista i obstaculitzaria la via pública. He anat a
parar davant d’un tribunal d’arbitratge per discutir la qüestió.

Aleshores, Urbanisme m’ha enviat una memòria sobre els
costos d’adaptació i treballs necessaris per tal que l’Arca podes arribar fins
a la platja. Jo ja els hi he dit que seria el mar que vindria cap aquí i no pas
al revés, però no m’han cregut.

Una altre qüestió: la fusta. Obtenir-ne en quantitat
suficient ha estat tot un problema. Les associacions per a la defensa de la natura
s’ha negat en rodó a permetre la tala d’arbres, amb l’excusa de que es faria malbé l’hàbitat de certes
espècies i les posaria en perill. He intentat explicar-los-hi que, al revés, la
fusta d’aquests arbres que necessito servirà per evitar la desaparició de les
seves estimades criatures. No hi ha hagut manera.

Quan he començat
la feina de portar les parelles d’animals, han vingut els de Wild Life i
la Brigitte Bardot i se’m han tirat a
sobre perquè tancava animals salvatges en contra de la seva voluntat en unes
corts massa petites per ells. I m’han acusat de crueltat envers els animals, a mi, que ja els vaig salvar un cop
a tots!

Però aleshores ha intervingut Medi Ambient, en Milà ha de
fer mèrits, i ha demanat un estudi d’impacte ambiental en cas de que
s’autoritzés aquest famós Diluvi.

Entretant, ja feia dies que em barallava amb el
Departament Treball i Seguretat Social per la qüestió del personal obrer, ja
que no acceptaven que el treball voluntari fos legal en aquest cas. Els
sindicats fins i tot s’havien oposat a que hi fes treballar a la meva pròpia
família!, deien que això era una feina d’operaris altament qualificats i
especialitzats i m’insinuaven, com qui no vol la cosa, que molt millor si
pertanyien al sindicat X.

Per acabar-ho d’adobar, amb tant soroll, el fisc es va
posat alerta i em va embargar els
comptes i bens com a sospitós de voler fugir del país il·legalment i m’acusaren
del delicte de voler passar d’estranquis per la duana a espècies reconegudes
com a perilloses.

De manera que ja em perdonaràs, bon Déu, però no se si, ni en 10 anys, hauria
pogut acomplir la teva voluntat.

Aleshores, tot de sobte, el cel s’aclarí i sortí un sol
radiant, aparegué l’Arc de Sant Martí. Noé aixecà els ulls el cel i interpel·la
Déu:

Així doncs….ja no destruiràs el mon?

No, no val la pena, respongué l’Altíssim, ja se’n
encarrega l’Administració.