Cafè en gra

Encara que ho pugui semblar, això no és una carretera anglesa. És el
tram que va de Sant Pere de Torelló a Sant Andreu de la Vola.

Les obres del túnel de Bracons s’endinsen per la Vall del Ges i del
Fornés i calen molts milers de tones de formigó per construir enormes
viaductes amb pilars de mes de cinquanta metres d’altura que segur que no
desfigurarà gens l’entorn, doncs per això diu que són les mesures correctores.

Mentrestant el gris del formigó, les grues i els encofrats “canten” com
una mala cosa en el paisatge tardorenc: entre ocres , verts, vermells i grocs hi ha unes fastigoses taques d’un gris brut.

I els enormes camions-cuba
articulats que porten el ciment des de les cimenteres de l’entorn de Barcelona
fins a la planta de formigonat situada a la boca sud del túnel, passen varis
cops al dia per una carretera on està prohibit passar-hi aquest tipus de
vehicles, per una carretera de revolts tan tancats que no tenen cap mena de
visibilitat, que són totalment cecs, per una carretera on dos turismes han de
posar cadascun dues rodes fora de
l’asfalt per creuar-se en un tram recte, per una carretera revirada on es
disputa un dels trams del Rally Catalunya. Amb això, per qui no hi hagi passat,
esta tot dit.

Per aquesta carretera, avui, un matí plujós, m’he trobat cara a cara en un revolt amb un d’aquests paquiderms.
Desprès de varies maniobres avant i endarrera, arranant just el cantell del
talús he tingut la sort de no anar me’n a baix. Per sort!,ni jo ni la fila de
cotxes del meu darrera.

Una mare amb els dos fills petits dins el cotxe s’ha aturat al meu
costat, mentre jo recriminava al xofer del camió que presumia de que els Mossos
tancaven els ulls a les seves repetides infraccions, i m’ha dit angoixada: cada
dia em jugo la meva vida i la dels meus fills per aquesta carretera, no hi ha
dret, creus que es pot fer alguna cosa per evitar que en qualsevol revolt un
camió se’ns endugui per davant?

Desgraciadament poc es pot fer, li he dit, l’interès per accelerar les obres es
molt mes gran que protegir-nos d’un accident.

He fet una foto i li he assegurat que ho enviaría a la premsa comarcal i ho
penjaría a internet. Denunciar-ho als Mossos no servirà de res.

Aquesta és doncs una part
de la paraula donada. Ja és trist que s’hagin d’anar esbombant les coses
públicament només per reclamar que es compleixi el que ja esta establert i perqué
els empleats de la Tura no facin els ulls grossos quan a alguns els convé

No fa ni un més que en Raimon va venir al Cirviànum de Torelló, ja en vaig deixar constància aquí, i ahir s’hi va aturar en Jaume Sisa, un solitari que ara celebra un Congrés de solitaris.

Es una llàstima que nomès hi haguès mitja entrada, però és explicable.
Jo mateix vaig estar a punt de perdre’m-ho degut a l’escassísima, per no dir nul·la difusió que s’en va fer i quan dic difusió no vull dir cartells o notes de premsa sinò ressó. No sona el que no ressona i ja te prou inri que la gira sigui organitzada per Ressons.

Això que en diuen “la cultura” mai s’ha sapigut tractar, perquè d’entrada ja te un mal nom, un nom amb ressò de ONG protectora d’espècies en perill. Es un tema recurrent, sempre present i mai encarrilat, del que ja tracten els especialistes i crítics que en saben mes que jo.

Assistir a concerts o representacions teatrals, ho tenim cru els que vivim a la perifèria, els de poble, si no ens desplaçem a Barcelona. Allà es concentren els equipaments culturals del païs (tenim país sense nació?), el Nacional -el Gran National? -, l’Auditòrim, el Mercat de les Flors, que tampoc s’omplen, i han costat una increïble millonada per a major glòria dels Bofills i Flotats que van prendre el pél als Pujols i companyía. Total, la grandeur. Per sucar pa amb l’olor.

Tornem al Sisa, al Sisa del Canet Roc, a la mort del Sisa de la Nit de Sant Joan, al neixament de Ricardo Solfa i del Viajante, a l’hivernació del solitari durant una quinzena d’anys, mirant el mar i veient passar trens i a la resurecció del Sisa altre cop autor i cantor de la quotidianitat passada per el fltre de l’escepticisme i tocada per la vareta màgica de l’ironía.

Fidel al seu estil, quan t’el mires com canta sembla que sigui ell el públic i que ens contempli amb la mirada de l’expert tractant al que ni li cal veure les dents del burro per saber que no hi ha mes cera que la que crema.

Al públic, gent que ja hi érem a l’época del primer Sisa i joves que n’havien sentit a parlar. Els músics, tots ells molt joves, integrats perfectament en un estil intemporal, original com el personatge.

Mes actor que en Raimon, la seva prosa explicativa a la canço dels Innocents, el seu gest, va provocar aquelles rialles fresques, acabades de pescar, que provenen de l’humor assenyat de riure’s d’un mateix.

Li vàrem estirar al final – és un dir en persontages com aquest, que mai no saps quan acaba realment – dues cançons tan rodones com “Qualsevol nit pot sortir el sol” i “Els set cels” que cantàrem conjuntament amb el galàctic i innocent boletaire.

I vàrem sortir contents.

Ja tenim el Xiri a casa, molt bé. Ha estat una tempesta en un una
piscina i estic segur que tot l’enrenou li ha tret uns quants anys de sobre. A
la resta dels que ho hem anat seguint també.

Potser el qualificatiu de tempesta no és encertat. Per el que llegeixo
mes aviat ha estat una caparronada, però hi ha caparrons i caparrons.

Un capítol, o el títol d’un dels llibres del Xiri  és. “Entro en el
gran buit”. El gran buit per excel·lència és el desert, o el sistema judicial
espanyol.

El desert perquè no hi ha res, tot és ple de sorra i escadusserament es
troba algun oasi, el sistema judicial
perquè tot és ple de papers, no hi ha res més, i escadusserament es troba algun
jurista que encara creu en el dret per sobre de la llei: un oasi aïllat.

Ah! sí, hi ha els jutges. Un calfred corre per l’espinada només
d’anomenar-los. Els jutges! Paraula de déus.

Per sort són més deus de
l’Olimp que Jahvés. Ja sabem que els deus de l’Olimp no es podien veure ni
deixar de veure: es barallaven, es feien tota classe de putades els uns als
altres, es menjaven els fills, li fotien la deessa al déu veí, s’enviaven
llamps i tempestes, es menjaven el fetge… però tot quedava a casa. Zeus s’ho
mirava i de tant en tant en castigava algun, però no li treia la divinitat. Jahvé
en canvi….era terrible! Escampava condemnació inapel·lable, com la FAES del
reietó del bigoti.

L’escaramussa entre el pertinaz Pedraz i altres col·legues ha
acabat de moment amb la retirada d’una de les seves xutxes i l’han
deixat només amb la de l’ordre de detenció internacional dels militars USA.
L’exhibició de força desmesurada contra un humil Xirinacs i el pols a Bush em
suggereixen un desplante de torero a la sortida del toro i l’apuntillament
de l’animal moribund amb tota la quadrilla al voltant. Molt ezpañó
tot.

El Baltasar Garzón (sí, aquell jutge amb aspecte de Clark Kent) que ara
em sembla que para precisament als USA, el de la famosa “operació Garzón”
d’abans dels Jocs de Barcelona, el flagell de joves independentistes de biberó
com la Núria Cadenas també va accedir a la fama internacional com el Simon
Wishental de Pinochet. I ara Pedraz, també com el seu antecessor, es concentra
en els mateixos temes.

Serà una obsessió
personal?. No havíem quedat que els jutges porten els ulls tapats i l’espasa
només els ha de servir per equilibrar els platets de la balança ? A què ve
doncs aquesta desproporció?. Tothom pot tenir afecció a les seves xutxes,
però fora de la feina. Sobretot si treballa de jutge.

Ha tornat a passar en menys d’un mes i de nou els morts han estat els
aviadors i els passatgers. Si haguessin estat vianants, la tragèdia hauria
estat la mateixa.

Perquè amb 70 anys d’existència de l’aeroport de Sabadell els accidents
han estat molt escassos i només en un mes n’hi ha hagut dos, amb sis morts?

Com vaig escriure
el 23 de setembre, l’urbanització de l’entorn s’ha menjat la zona de seguretat
de l’aeroport. L’especulació urbanística és un càncer i si algun cirurgià
s’atreveix a extirpar-lo te risc
de la vida.

Quina ha estat la reacció de l’alcaldessa
accidental i dels partits que formen el Consistori de Sant Quirze del Vallés?:
donar la culpa als morts. No han tingut ni el mes mínim indici de solidaritat
humana vers la pèrdua d’unes vides, han defensat que la grua contra la que es van estavellar “era
legal”. I
no ho era.

Les vides humanes és el primer que cal posar
en consideració i és evident que no es pot continuar així. Lamentablement els
especuladors, els Ajuntaments implicats i els interessos dels veïns es sortiran
amb la seva. L’aeroport s’haurà de traslladar per seguretat dels pilots i
passatgers

Al terreny del Vallés ja no hi ha turons que
formin una serra i els boscos son espessos de xalets i urbanitzacions, estimat
Pere Quart, i de moment això és imparable.

Tots els partits, tots, a nivell local es
posen aviat d’acord en front dels quartos.

Suposant que en aquest país existís el dret,
no només d’una manera formal, sinó en termes reals l’Ajuntament de Sant Quirze
del Vallés seria condemnat, amb responsabilitat penals incloses, per a
múltiples il·legalitats que s’han posat en evidència. És clar que els seus
serveis d’inspecció han tancat els ulls a la manca de permisos d’Aviació Civil
en la grua que va causar l’accident i en totes les altres amb l’argument de que “no ens contesten”.

Tal com em deien en un comentari al meu
anterior post, no aniré a les manifestacions contra l’aeroport per desacord amb
aquesta demanda, ni als enterraments perquè no coneixia a les víctimes, però
sento aquestes morts que s’han produït per la irresponsabilitat de varies
Administracions Públiques (Ajuntament de S. Quirze del Vallés al davant) i per
l’egoisme de les persones que tanquen els ulls a tots allò que no sigui el
propi egoisme.

Els poders públics tenen un deure
envers el conjunt social que ha d’estar per sobre els interessos dels particulars o dels lobbys
immobiliaris, encara que aquest siguin tan poderosos, o fins i tot perillosos

En el mes pur sentit, la llibertat és no sentir-se coaccionat per les
circumstàncies, en aquest sentit, Xirinacs, equivocat o no com qualsevol
persona, és un home lliure. I això ho diu ell mateix quan escriu els seus
llibres entre reixes.

Qui no conegui el pensament de Gandhi pot no entendre l’actitud de
persones que, com en Xirinacs, són radicals i fonamentalistes, com s’ha de ser,
com cal a tota persona que tingui una actitud vital fruit d’un compromís
fortament assumit. I això no s’ha de confondre amb les dictadures ni amb els règims totalitaris, ni amb els
intransigents i menys amb els anomenats terrorismes.

L´unica vegada que he intervingut activament en un procés electoral, ho
vaig fer com a interventor en la candidatura de Lluis MªXiriacs al Senat, fa
molts anys, quan encara érem innocents en política i quan encara la nou nada
democràcia ens provocava entusiasme.

Encara ara em sento reconfortat d’haver recolzat un home coherent fins
a la medul·la. La seva detenció ens retreu a temps del franquisme, mai
desaparegut d’entre nosaltres, només callat, larvat en els poders de l’Estat i
que apareix traïdorament sorgit de
l’aigua i de lla terra com un malson, com una pell freda de citauca, com
un técton del Congo.

Jo també em declaro amic de Lluis Maria Xirinacs , per si hi ha un
fiscal o un jutge que estigui escoltant.

Els que coneixen des dels temps de l’escola a n’en Pau Corbella diuen
que era un d’aquells nois que començava moltes coses ; mes
que un nen hiperactiu, era un cagadubtes una mica raret, ell. Sabia de tot i de
res, tocava moltes tecles però no treia cap melodia passable del teclat. Tenia
una habilitat, però: sabia estar.

Sabia estar calladet quan altres parlaven
massa alt i clar i la cagaven (sempre la caguen els que parlen massa clar) i va
aprendre ràpid que per a pujar al cim del reconeixement social s’ha de ser
interdisciplinari i transversal, s’ha d’agradar a tothom i parlar a la gent
d’allò que li interessa i de la manera que li endolceixi l’oïda.

Però no n’hi ha prou amb això, s’ha de ser
conegut i reconegut i, si no s’és un geni, hom ha d’arrambar-se a algú que ja
disposi d’aquest estatus de popularitat: un comunicador per exemple, que tingui
un magnetisme bucal que atregui a unes fèrries partícules socials molt
nombroses i disposades a arrenglerar-se en la direcció nord-sur, i en cap
altre

Un cop passat el tràngol d’empassar-se molts gripaus i mocs (res és
gratis i el preu del pas a la fama es a voltes humiliant) en Pau va s’arriba a
ser algú, o al menys a semblar-ho, i donat que la realitat és la que sembla i no
la que és, com ja va dir McLuhan, algú que és conegut i reputat té predicament
i pot viure de predicar no importa què ni com, sempre que agradi a la
parròquia. En Pau va escollir predicar la obvietat ben enfilada amb fil de
colors i òbviament, els vestits a mida de totes les mides que feia, van anar bé
a tothom que volgués anar arregladet.

Perquè he parlat fins ara d’en Pau i no de la dona d’en Pau? Doncs
perquè la dona d’en Pau, la Maria, s’hi va casar no fa gaire temps. Diuen si va
ser un matrimoni de conveniència, ja que la María també era una persona
coneguda, amb predicament social, i podia viure folgadament d’escriure no
importa què. A mes era, és, guapa i s’hi sap posar bé, sap posar i encisa. A
n’en Pau per exemple, i a molta gent que compra tot el que escriu la Maria, no
importa el què, perquè la Maria té un nom.

Si fossin una parella qualsevol li dirien la Maria d’en Pau, però com
que no són una parella qualsevol, li diuen la Maria de la Pau, coses del
màrqueting.

La Maria de la Pau mai no perd el somriure, ni en les condicions més
dures. Acostumada al fred del seu gener, troba fins i tot càlides les rebufades
del vent desagradable del març, que ja no té l’empenta d’un hivern jove com
ella.

Diu que fa pocs dies, mentre sopaven en Pau i la Maria, amb un a colla
d’amics en un restaurant car, els fotògrafs els hi feien moltes fotos, a ells
precisament, i que la Maria, acostant aquella boca de maduixa a l’orella d’en
Pau i sacsejant els seus cabells rinxolats li va dir en un sospir: tenim el cap
coronat amb la glòria, a les mans la riquesa, i als peus tot el Planeta sencer,
què més volem?

Res mes podem desitjar, amor meu, li va fer en Pau, però et revelaré un
secret que no t’havia dit mai: el meu primer nom és Joan, Joan Pau, i
m’agradaria ser papa.

A la dona d’en Corbella diuen que se li va fondre el somriure un
instant, però es va refer de seguida i quan va ser cridada a resplendir davant
de focus i cameras de televisió va anunciar amb aquell deix salat que tan
agrada: la meva propera novel·la es dirà “Pasiones Romanas”. I mirant des de la
llunyania, cap allà on devia ser a en Pau, per un moment va notar a la carn la
pressió de les seves bragues d’or i pensà en la tanga de platí que lluïa en Pau
en la intimitat, unes peces minúscules però tan preuades, que per
tenir-les tan havien hagut
d’empassar.

Pau, mormolà entre les
dents i els llavis amb el millor de la seva col·lecció de somriures: “Amb la
passió dinerària en tindràs prou, oi amor meu?

Dos col·lectius – com ara se’n diu – que solen estar en permanent peu
de guerra. L’arada ara serveix mes que res per conrear subvencions i les xarxes
queden entortilligades entre les vedes biològiques, les quotes de pesca, la
mida del peix i el preu del gas-oil.

Aprendre l’ofici ja no passa per fullejar el
calendari del pagès ni per olorar si bufarà garbí, l’aprenentatge d’aquests
oficis avui passa per afiliar-se a les organitzacions sindicals, saber el camí
que mena d’anada i tornada de Brussel·les, conèixer les tècniques del bloqueig
de ports i tallades de carreteres, manejar fulls de càlcul i estadístiques
sobre captures i produccions, tenir gabinets de premsa que escampin que hi ha
mala maror i aviat tempesta, tenir negociadors durs que amenacin amb el
col·lapse si no s’atenen les reivindicacions i queixar-se de que els majoristes
s’emporten el benefici.

Que ningú s’exalti, no ho critico, simplement
enumero la realitat que veiem cada dia. I si parlo de pagesos i pescadors i no
de miners o treballadors siderúrgics, és perquè son els oficis que mes han
canviat de quaranta o cinquanta anys ençà. Els pagesos i pescadors de qui
ens parlen les obres literàries de Segarra, Àngel Guimerà, Pitarra, o Joaquim
Ruyra, si poguessin veure els seu nets o renéts, s’afonarien en les mes
pregones fosses marines o es llençarien de cap al Gorg Negre perquè no els
reconeixerien com a seguidors del seu ofici.

La supressió de distàncies, propiciada pel
transport ràpid, i la conversió del mercat setmanal en el mercat mundial ha
tret grandesa i poesia a aquests oficis i de pobre pescador i pobre pagès s’ha
passat a explotat pescador i pagès funcionaritzat.

Però hi ha una cosa que segueix essent certa
ara i abans i que no acabo de comprendre perquè no es fa servir com a arma en
tot aquest sidral permanentment muntat. Els intermediaris s’emporten el
benefici, d’acord, però què són els intermediaris sense la matèria prima?.
Perquè la llet, el peix, o les verdures s’han de vendre a través
d’intermediaris que no controlen els productors?.

Si no estic mal informat, alguns ja ho han
començat a fer com els de Giropesca a Girona o els de Llet Nostra a la nostra
comarca d’Osona.

Em penso que aquest és el camí per tal que el
pagès o el pescador rebi un millor preu i als compradors no ens inflin a cop de
comissions d’intermediaris.

Per aquesta raó, abans d’haver de repartir
malestar en forma de les vagues i talls de trànsit als que ni hi tenim cap
culpa, s’hauria d’optar no pas pel camí fàcil de la pressió, sinó per l’esforç
de controlar tot el cicle del producte, des de que es pesca o es cull fins que
entra al cistell.

Això porta mes feina i risc, però és que res
és fàcil. El mes fàcil es ataconar el polític que no pensa en termes de
solucions sinó de vots.

Fa temps em van regalar una canya índia (crec que s’en diu així). És un tros de bambú, tapat pels dos costats, que te a l’interior una mena de sorra fina. Per fora está pintada d’uns colors vistosos i la seva utilitat és d’agafar-la com qui gira un rellotge de sorra i escoltar el soroll que fa al caure l’arena del seu interior quan passa d’un cap a l’altre. Amb una mica d’imaginació pots sentir la pluja, el mar, una resclosa, el vent i tot alló que siguem capaços d’imaginar.
Diuen que te efectes relaxants i que fa dormir als infants rebecs.

La tinc penjada al costat de la llar de foc. Hi fa bonic i sempre hi ha alguna vistita que pregunta: qué és aixó?. Una canya india, li dic. Ah!, fa l’encuriosit; i desprès d’una pausa mes o menys llarga, si s’hi atreveix, hi torna: i perqué serveix?. No serveix per res, és una canya índia i prou. L’agafo, la despenjo i faig una demostració: Veus? li dic mentre vaig girant el bambú un i altre cop, ho sents?

És molt rar (de fet encara no m’hi he trobat mai) que la curiositat del meu visitant vagi més enllà. No pas perquè l’explicació sigui convincent, sino perquè no tothom comprèn el teatre de l’absurd.
De fet, devant de l’art abstracte la reacció sol ser la mateixa, però sense la pregunta, hom ja ni s’atreveix a formular-la
Preguntar-se perqué serveixen les coses que no serveixen per res és una pregunta metafísica, una construcció intel·lectual que no és pas de les de mes bon remanar.

És una llàstima, perque aquí rau la clau del perquè donem tantes voltes a les coses i passem d’extrem a extrem sense trobar mai el punt d’equilibri, ni treure l’entrellat de si el soroll és de pluja o de sorra, de si el que en diem que és sorra, ho és, o son llavors de planta, i del perquè tanta gent ha rebut com a regal una canya índia i en canvi no conec a nigú qe l’hagi comprada per a ell.

Jo trobo que és una parábola perfecte dels nostre usos i costums: remenar les coses, donar-les-hi moltes voltes i fer una mica de soroll que tothom interpreta a la seva manera, tornar-les a deixar igual que les hem trobat, tenir-les davant per fer veure que les tenim presents, tornar-les a remanar quan algú s’interessa del perquè les tenim allà, tornar-les a penjar en un lloc que llueixin, i així anys i anys. Sense obrir-les mai, ni saber qué hi ha a dins, només fent conjectures.
Relaxats pel seu soroll, narcotitzats per la seva presència, eternitzant una pregunta per por d’haver de respondre-la

Te mala pinta la cosa quan alguns (molts) amb fatxa de soci, fatxa
d’opositor, fatxa d’aficionat i fatxa de periodista (sobretot de periodista) es
posen d’acord per enviar un míssil
carregat d’opinió pública contra el president i la junta del Barça.

No hi ha dubte que els creadors d’opinió, però també les veritables
armes de destrucció massiva d’avui són els “medias” (paraulota fastigosa no
traduïble per mitges) que quan dona voltes a la maneta trituradora xucla i fa
carn picada  tot allò que hi cau dins, com les antigues mocaderes feien
botifarres. La diferència és que les botifarres ens fan profit i de l’opinió
pública convenientment manipulada se’n
treu profit.

Sembla que tothom – o al menys els que mes
criden- estan d’acord que els autoanomenats “demòcrates” han de vetllar perquè
els etiquetats com a “fatxes” o feixistes ocupin el lloc que abans ocupaven els
rojo-separatistes, els maricas i els vagos i maleantes .
Es el mateix, que abans es feia però a l’inrevés: tal faràs, tal trobaràs, ull
per ull.

Però no siguem tan ingenus de pensar que
aquesta estratègia respongui a un puritanisme d’ánima demòcrata, ni a una
simple venjança, no, aquí cadascú fa la guerra pel seu compte. Els xacals només
col·laboren en la cacera per abatre la presa: per aconseguir el domini d’una
entitat tan rellevant com la marca Barça. Sí, marca, no pas el club: només
negoci, interessos, influències…i babaus que paguen i s’emprenyen mentre
d’altres s’omplen les butxaques

Un cop atès l’objectiu de fer plegar al president
i la junta, noves baralles pel poder es
tornaran a desencadenar.

A mi, plim, només deixo constància del
fet perquè no tinc sentiment barcelonista ni de cap altre club, el futbol
substitut del panem et circences me la bufa.

Només des d’aquest punt de vista
desapassionat hom pot copsar detalls tals com que “demòcrates de tota la vida”
com el cafeter republicà Barril a l’antiga nit de Catalunya Radio fes una crida
diària als oïdors “demòcrates” a fer fora al cunyat fatxa del Barça, només
tretze dies despès d’haver pres possessió de la menjadora en companyia de tota
la seva quadra de corsers farts de rosegar palla els últims vint anys. Donar
lliçons de democràcia quan s’ocupa i s’hereta una audiència pels mèrits de ser
afí al governant es força ronyós.

No critico pas la presa de possessió en sí,
es llei natural de totes les espècies animals foragitar els perdedors de
l’accés als millors talls, només els falta sotmetre a les femelles que sempre
s’emporten la pitjor part. Em desagraden tant els xulos demòcrates de
tota la vida tant com els fatxes de Santiago y cierra Espanya: ambdós tenen la
mateixa fatxa descordada de perdonavides, d’autoritaris – disfressats uns,
desacomplexats els altres -, perillosos tots, negligibles.

Em preocupa que en el meu país, que un cop
assumit suporto i voldria veure alliberat de tota sobirania aliena, aquells que
pinten no pas per mèrits propis sinó perquè ja son fills de pintor o disposen
de cavallet s’els en foti i els importi
tan poc els interessos comuns de país i tan els seus particulars. Em supera qui
hi hagi tanta gent guenya que es deixa guiar per cecs, tanta gent alienada que
s’ofereixi com a munició per abatre preses que no tastarà.

En el cas del Barça, crec que a alguns, molt
coneguts barcelonistes i no barcelonistes, en Laporta els va anar bé per fer
d’alçaprem, però desitjarien una seu vacant aviat. Tinc la intuïció que aquest
xicot, en Jan, no és un aprofitat, que té una dosi de sinceritat i honradesa
fora del normal en un personatge públic i en quan a l’Etchevarría (que pot pensar el que li doni la gana) l’important
és si ha fet o no bé la seva feina, si la seva actitud ha estat respectuosa o
no vers la línia ideològica del conjunt del club.

Mes enllà del substrat ideològic, “fatxa”
vol dir aspecte, i actituds com les mostrades per la “classe demòcrata” no
tenen bona pinta, son fatxes impresentables.

Avui pluja, dia d’embussos circulatoris, retencions… Però ai làs!
també es dia de vaga de transportistes!

I hem gaudit d’insòlita fluïdesa circulatòria en hora punta de primera
hora del matí a la zona de l’antiga B-30. Increïble, ni un camino tràiler

És una mostra de com podrien canviar les coses si les ments pensants
del trànsit apliquessin horaris segregats.

Resulta però que a la tarda, a la fábrica de Nissan a la Zona Franca i a la
Seat de Martorell, creixia el neguit que per culpa de la vaga de transportistes
no els hi arribessin les peces “just in time”
i haguessin de parar la cadena de producció.

Quina ironia: els camions que ens embussen les carreteres, autovies i
autopistes per a portar les peces que serveixen per fabricar els vehicles que
ens embussaran les autopistes, carreteres i autovies, estan de vaga i així, les
vies circulatòries resten mes fluides.

Doncs ja tenim la solució :visca la vaga que impedeix circular i
fabricar als fabricants dels embussos.

Alguna ment pensant hauria d’aprendre la lliçó. Però és inútil,
prefereixen rumiar quina serà la propera maragallada.

Una excepció (a la foto) el
transport especial per a portar un iot de luxe, col·lapsa la ja col·lapsada
N-340 al seu pas per Cervelló. Aquest anava per lliure

Entre els blocaires de can Partal parlar de política és un dels temes preferits.
En Marcús acaba de destapar l’olla perque el qui tingui la grilladura s’hi pugui posar a coure, ja hi ha uns quants ingredients i comença a fer xup-xup, veurem quin gust tindrá la sopa.
 Jo en tot cas la tastaré de tant en tant, peró amb molta mesura, perquè m’aborreix – i a voltes m’irrita – allò que se’n diu “parlar de politica”.

De fet, davant l’habitual pregunta del barber de si prefereixo parlar de política, de futbol o de dones, si no puc evitar que em tallin els cabells en silenci, he optat sempre per les dones, i optaria pels homes si fos dona .
No m’atrauen els estadis ni els hemicicles (faria una excepció amb els teatres grecs), en canvi parlar de dones -o d’homes- és parlar de nosaltres, d’allò que tenim a l’abast, és parlar del plaer d’una il·lusió o de l’il·lusió d’un plaer.


Per altra banda ja tenim als periodistes especialitzats, com el Saül Gordillo, que se les ensumen totes i ens serveixen amanits les anàlisis de la partida que jugen els nostres innefables animals i animales polítiques.
Aquí al nostre país, no se si copiat d’Espanya, parlar de política vol dir parlar de polítcs, com si la política l’haguessin de fer nomès els polítics.

La gent individualment hem renunciat a fer política (que no és altra cosa que ocuparse dels assumptes públics) i hem optat perque ens governin i facin política una gent que han pasat de fer politica a viure de la política mentre nosaltres comentem i fem travesses sobre si ho fan malament o pitjor.

Això també és injust, però sembla que cadascú esta molt ben aposentat en el seu paper i ningú vol canviar.
Canviar voldria dir, per uns, deixar de parlar i començar a actuar i per els altres deixar de perpetuar-se ens els càrrecs i dimitir o renunciar. Em sembla que ningú hi está disposat.

Sí, algú s’hauria d’ocupar de “l’alta politica”, però tants, no!. Tants son una sagnia de temps i diners i de lluites pel poder que desencadenen els partits, quan hi ha tants assumtes que s’arrosseguen legislatura rera legislatura perque la seva solució és impopular i perquè els partits i els polítics dels partits ha après rapidament que per sobreviure s’ha de pensar en termes electorals i no d’efectivitat. No s’ha de fer el que cal, sino el que donará vots. És una perversió del sistema, que ha fet de la funció política un atzucac que causa un mal endèmic, que no mata pero dóna malviure, que envelleix prematurament, que desilusiona, que aborreix.

La crònica política ha esdevingut la crónica marró respecte als polítics, del que és la cronica rosa respecte als famosos (en aquest cas el color no esta posat capriciosament) i això no fa altre cosa que alienar (perdó per el terme marxista a qui es pugui sentir ofés) una societat ja prou alineada devant dels Centres Comercials, esvedinguts catedrals de la feconsumista-de-lliure-mercat. Mai podrem prescindir de la religió laica ni de la fe consumista que ens “relliga” dins nostre allò que voldriem ser amb allò que podem ser.

Vist el panorama, qué queda?. Fer política ciutadana i no política de partit. Aquesta la necessitem com el pa (perdò, com el futbol) per reequilibrar un mínim la balança. La podem fer -l’hem de fer- al barri, al poble, a l’agrupació de geganters, de puntaires o a la colla excursionista. A la Plataforma Antiincineradora de la Vall del Ges o a l’Associació de Naturalistes de Girona, a tot arreu on uns quants veïns o coneguts, amics, ens agrupem per fer saber i actuar en aquesta o aquella qüestió que els politics ja han decidit per nosaltres, sense consultar-nos ni tenir-nos en compte.

Aquesta és la politica per la que val la pena lluitar, la que bandeja els interessos instal·lats i intensifica la veu dels anònims que tenim nom, com l’aire dispers, que acanalat pèr la vall del Roine esdevé tramuntana.

Per si a algu li interessa, ja sap perque no parlo de política, perque parlar de política és parlar de poilítics que venen a remanar la cua abans d’eleccions, que s’esbatussen quan veuen la llum vermella de la camara de TV que els grava i desprès transaccionen els cromos que mes els convenen, que s’apujen el “sou digne” en una sesió rutinària farcida d’assumptes, que han caigut, pobrets d’ells, en l’indigència universal si perden el càrrec, que han fet de la política una professió on s’escalen graus i no un servei on es torna a casa al cap de quatre anys.

En definitiva, si hem de parlar de política, parlem-ne. Pero un cop parlat fem politica, que no ens la facin els polítics.

Una peonada és (o era) el tros
que llaurava un peó en un dia, uns 400 m2. Les peonades andaluses es
varen fer famoses en aquell temps que el Felipe i el Guerra eren davant del
primer govern socialista. És una exemple del que en termes de marketing se’n
diu fidelitzar a la clientel·la, i en termes
polítics rep el nom de vot captiu.

Quan els 130.000 funcionaris a sou de la
Generalitat (llegeixi’s a sou de tots nosaltres inclosos ells mateixos)
obtenen, amb l’inestimable ajuda del sindicats, un augment de sou per sobre
l’IPC, una reducció
d’hores de treball que les deixa en 35 setmanals, unes 70 hores de permisos
per assumptes personals, a part de dies extres de vacances, i tot això amanit
amb la garantia del lloc del treball vitalici, cal pensar qué deuen entendre
aquesta gent per solidaritat
i que deu entendre el Govern i el Conseller Carretero per moderació
salarial i productivitat, suposant que aquests conceptes li diguin alguna
cosa.

No sé perquè m’ha vingut al cap això de la peonada
al assabentar-me de la notícia.

Serà que el referèndum de
l’Estatut podria ser molt ajustat?

Aquí
s’hi poden trobar les adreces electròniques personals dels membres del Govern
de la Generalitat. Hi condueix un
enllaç anterior amb l’engrescadora promesa de “El Govern t’escolta”. Caray!, em
sento tan honorat….

No sé si ho fa com un confessor, en secret, i
encara t’imposarà una dura penitència, o com el cap a qui es va a demanar
augment de sou i et promet que “ja ho estudiarem”. Potser t’escolti com en
l’intimitat desinhibida que dóna un excés etílic, i allò escoltat demà serà
oblidat, o amb la predisposició a sentir declaracions d’amor, apassionades,
ardents, i amb juraments de fidelitat eterna….fins que arriba la rossa del
bar.

En tot cas no se sap si no es prova i he
decidit provar-ho.

Fa uns dies la Consellera Tura ens demanava
col·laboració a l’hora de denunciar als conductors negligents. Tal invitació
crec que mereix una resposta, i així li ho he fet saber a través del seu correu
personal.

Veurem si fa alguna cosa mes que escoltar.

A continuació adjunto, com
a carta oberta, les meves reflexions a la consellera.

Honorable Consellera d’Interior

Sra. Montserrat Tura i Camafreita

Senyora:

Recullo una petició
seva de la que la premsa s’ha fet ressò últimament: que els ciutadans denunciïn
als conductors negligents.

És una idea que, jo
personalment, he posat en practica diverses vegades anant a una caserna dels
Mossos o trucant-los des de alguna gasolinera.

El
resultat no pot ser mes decebedor: de poc o res serveix la denúncia sense
aportar proves fefaents, ja que nosaltres – i vostè senyora Consellera – no som
agents de l’autoritat i no tenim presumpció de veracitat, per tant, tan val la
paraula nostre – o la seva – com la del denunciat.

En totes les ocasions que ho
he plantejat, el Mossos consultats s’han mostrat del tot escèptics de que
valgués la pena l’esforç.

En la seguretat que vostè no
ignora tot això, em pregunto a què ve la seva petició pública. Quina
recompensa, ni que sigui moral, tindran aquells herois, ciutadans exemplars,
que escometin la dura tasca de omplir papers, signar i acudir a les cites que
els enviïn els agents judicials, total per quedar tants a tants, arxivar el cas
i buscar-se algun o altre problema mes o menys greu.

No li amagaré pas que trobo
les seves mesures sobre prevenció d’accidents de trànsit completament
desencertades, demagògiques i encaminades únicament treure profit econòmic de
les multes: així ho demostren els resultats: una escalada d’accidents i
morts.

Si com sap molt bé, el 6%
del parc automobilístic -els trànsit pesat – està implicat en el 24% dels
accidents amb víctimes, com és que no se l’ha sentida mai denunciant-ho
públicament com ho fa amb els conductors en general?

Si quasi ningú respecta els
límits de velocitat, si es practica una conducció agressiva, si les infraccions
mes greus no són denunciades per falta d’un desplegament que enxampi “in
fraganti” als potencials homicides, vol que els ciutadans ens impliquem en
denunciar els comportaments antisocials a la carretera?

Molt bé, doncs d’acord. Li
ofereixo el meu cotxe perquè hi munti una cámara de vídeo o de fotos,
precintada, homologada, impossible de manipular, amb la que pugui aportar
proves legalment acceptables del que veig cada dia. També acceptaré que em
rotuli a banda i banda del vehicle una advertència tal com “Vehicle
col·laborador anti-infraccions” o quelcom per l’estil. Només li demanaré a
canvi una extensió de l’assegurança que
em cobreixi de possibles bretolades.

Pot recollir aquesta idea
-de la que renuncio al copyright- per impulsar la col·laboració ciutadana, però
pensi que si a pesar de tot no obté la col·laboració popular, és que s’han
equivocat amb les lleis de trànsit, i és millor canviar les lleis que fer el
ridícul de que ningú les compleixi, com passa ara.

Senyora, no sóc tan il·lús
com per creure que em farà cas. Hi ha massa interessos pel mig que ni vostè ni
ningú s’atreveix a tocar: els dels transportistes, els dels fabricants de
cotxes, els de les petroleres, els de les concessionàries d’autopistes, els de
les constructores i enginyeries d’obres de vialitat, els dels fabricants de
senyalitzacions, els dels organitzadors de carreres i rallis, els de la premsa del motor, els dels
municipis turístics, i molts d’altres que farien interminable una llista
exhaustiva.

Per acabar “nomès” li demano
que acabi amb els accidents i els morts a la carretera. No cal que ho anunciï
als quatre vents, no cal que faci rodes de premsa anunciant mesures de xoc, no.
Faci-ho, i faci-ho fàcil: posi mesures anti-xoc. Si 120 Km/h és massa, baixi a
100, 80,60,40,20 o allò que faci falta. Posi Mossos a controlar cada 100
metres, en fi, no ho sé, jo m’ho puc permetre de no saber-ho, però vostè no,
Sra. Consellera.

Tant aquesta carta com
l’oferiment que li he fet, son el reflex d’una preocupació ben real, d’una
constatació diària de que, a la vista de com esta (des)organitzat el trànsit,
els accident potser encara són pocs.

La tasca no és senzilla,
però li toca a vostè portar la iniciativa, segur que hi col·laborarem si veiem
que de veritat s’hi vol posar.

Rebi una educada salutació.

Josep Selva

Ahir nit el Cirvianum de Torelló era ple. Feia molts i molts anys que no havia escolat en Raimon en directe i quan varen sortir a l’escenari, ell i els músics, vaig tenir una sensació de presència, una percepció poc habitual
En Raimon sempre ha estat una persona discreta i conseqüent -dues virtuts poc comuns entre els personatges públics – i un artista que s’ha expresat principalment amb la cançó. Crec que la combinació de les seves lletres i música, juntament amb una forta convicció interpretativa li han donat aquesta força que ha fet mític el seu crit. Despès de quaranta cinc anys fent recitals, cap d’aquests elements ha minvat en ell.
Vàrem escoltar un gran Raimon, amb una gran veu, el de sempre: el de la torrencial “La Nit”, una de les cançons mes impressionats que mai he escoltat, o el de la íntima “Com un puny”, de les seves cançons d’amor, cantada ahir amb una sensibiltat comunicativa d’aquelles que nuen la gola.
No us perdeu aqueta mini-gira que fa per alguns pobles de Catalunya, és un artista de llargs silencis.
Però ara, canta.

Noticia 1
El col·legi de metges
denunciarà a un metge que fa
vint anys que exerceix, però que s’ha descobert que no tenia titulació legal.

Notícia 2
La Consellera Tura Camafreita diu que conduir sense carnet hauria de
ser delicte i no només una falta.

Anotícia
Mata al quiròfan o mata a
la carretera, però sempre legalment, amb tots els papers en regla.