Ara que tothom exulta…
Entre flors i violes també hi ha espines i cards, no hi ha alegria
sense pena, ni peix sense mullar-se el cul.
Però una cosa és pagar un preu
just i una altra l’alegre
despreocupació .
Aquesta notícia del
nou Avui ens posa sobre la pista de com les gasten a certs alts nivells, molt
alts, a l’hora d’establir el seu sou per fer un treball que normalment porten
endarrerit, amb anys de retard .
Els sous dels magistrats dels Tribunals Superiors
de l’Estat (23 milions de les antigues “peles”) retribueixen una feina de la
que no han de donar comptes a ningú més (perquè no hi ha instància superior).
Una bonica manera d’embutxacar-se una calerada, sense que el teu cap pugui dir
si t’ho mereixes.
És una cosa similar a la Butlla de la Santa
Inquisició (que antigament permetia als catòlics menjar carn els divendres de
Quaresma saltant-se la norma general). Un fet habitual, costum o mores,
desgraciadament consentit i assumit per tothom: que aquests homes i dones que
ens judiquen, tots mortals, són intocables. I quan vesteixen toga i punyetes
sembla que no siguin d’eixe mon.
Llegint la notícia anterior a l’Avui d’abans
d’ahir i aquesta altra
en l’Avui d’avui sobre les noves competències que tindrà (hipotèticament, de
moment) el TSJC, m’imagino que no voldrem ni voldran ser menys que els alts
magistrats de l’Estat i ara que ja som una nació (hipotèticament) s’equipararan els sous dels Alts Tribunals
de la nació-continent amb els de l’Alt Tribunal de la nació-continguda en la
nació-continent. Amb l’inconvenient però, que el ciutadans de la nova nació
catalana “de jure” (hipotèticament, fins que tinguin a bé ratificar-ho o no)
hauran -haurem- de pagar els sous de tots els estaments doblement
I així amb totes les institucions dobles
(hipotèticament, si ens les concedeixen) passarà el mateix, de fet ja passa.
El nou peatge de l’autonomia consistirà en que els “nostres” ens cobraran
les despeses nostres, i també ens cobraran les despeses comunes que hem de
pagar a l’Estat i la quota de solidaritat amb les Comunitats Autònomes, total
una morterada que farà que, com a mínim, ens hagin de créixer dues mamelles mes
a cadascú.
La pàtria del literat és la llengua, i la del
ciutadà, cada dia més, la butxaca. La del polític són les eleccions i la dels
escèptics com jo, la que m’ha tocat per naixença, de la que no n’estic content
ni descontent, però que un cop acceptat el fet, li duc fidelitat purament per
un sentiment antiquat.
Es pot comprendre doncs que no em senti com
en un núvol, ni orgullós, ni satisfet, ni emocionat, no m’ha caigut cap
llàgrima amb l’aprovació (provisional) de l’Estatut.
El seu èxit, el del parlamentaris, no és mes
que el d’establir quan val fer-nos l’il·lusió de la sobirania.
Però la sobirania, en tot
cas, no es demana, s’exerceix.
(Nota: Si algú sap com enllaçar les noticies de l’Avui, que m’ho digui)