Pausa i pinzell
Uns dies sud enllà, on diuen que la gent es poc neta, fanática, inculta, pobre, esclavitzada, sotmesa i cobejosa d’emigar a la vella Europa.
Cap allà encamino els meus passos per recórrer paratges oblidats, a peu per senders que nomès els nadius coneixen, amb poc equipatje, i amb pell de camaleó per confondre’m tan com pugui amb el paisatge i la gent.
Deixo la brotxa – que haure de canviar amb urgència – desgastada de tantes brotxades. De vegades irades, iròniques, però necessàries per a seguir dia a dia aguantant el pes de tanta tinta inútil, de tan color llampant que nomès cobreix la vellura de tratos inútil que cauen a trossos.
Oh, que cansat estic de la meva terra i com tinc ganes d’allunyar-me’n enllà, nomès amb el pinzell, per perfilar amb fines traçades el cantó bell de les coses.
Així evitaria que algún eventual llegidor, rara avis, passes per damunt meu tot dient: “Mireu aquest corcó criticaire, que no aprecia la comoditat del niu, que sigui expulsat de la societat dels benestants!”
Tornaré, pero, – ho espero – perque encara no tinc prou coratge per fugir amb soca i arrels, perque el meu somni és deixar de somiar en hipotètics triomfs llunyans, i pas a pas, encare que sigui a pas de puça, empènyer el carro fora del pedregar.
Perquè no hi ha mes patria, pobre, bruta, dissortada i trista que la nostra, perquè no en tenim d’altre.
però en Pere IV, em sembla que deia pouta
(les coses són com són, encara que no ho semblin)
Marxo… i el bategar al cor em xiuxiuexava el vers una i ailtre vegada
"Deixo la meva pobre, trista, bruta i dissortada patria".
I et trobo, deixant pincells com qui emprén el moment de canviar de realitat, ara jo, sabent a més conciencia que mai que de totes en sumem una de realitat,
que no hi ha mes patria que la terra
Gracies, pel poema de les teves imatges traçades en lletres.