Cafè en gra

He sentit que la Conselleria de Justícia s’ha
gastat 88.000 €…. per regalar lots de Nadal als presos. El concurs públic se’l
ha endut “El Corte Inglés”, empresa catalana tradicionalista que fa anys i
panys que organitza el “Curset de Sardanes de El Corte Inglés”, no recordo si
quan ja és primavera o a la tardor.

Són 9.777 presos i ha tocat a 9 € de lot per
condemna o presó provisional. M’ha xocat aquest detall que ha tingut
“l’empresa” amb els seus “treballadors”, perquè suposo que ens ho hem de mirar
així, i si jo estigués pres, a la garjola, no m’hauria fet gràcia el detall.

Que perquè?, doncs posant-me en el lloc de
qualsevol pres hauria preferit un acomiadament, ni que fos improcedent i
renunciant a l’indemnització.

L’empresa de presons d’aquest país no fa
contractes indefinits, però alguns són tan llargs que un pot acabar pre-jubilat
de la vida normal. D’altres en canvi son per acumulació de faenes i
normalment molt curts, com els de les ETT, entrar i sortir.

Es trist que tot s’acabi mercantilitzant.

PD: Em diuen que no hi han posat xoriço perquè,
encara que no és un producte típicament català, no volen ferir susceptibilitats.

A la Terra Alta
bufen mals vents de protesta. Hi ha almenys tres
persones que estan emprenyades amb els Parcs Eòlics, amb la Sardana i la
Moreneta, la Plana de Vic i l’Empordà,
amb el Canigó, La Garrotxa i el Montseny, amb Barcelona, i amb Geenpeacce i
Ecologistes en Acció. Ho diu una noticia
apareguda a Vilaweb.

De tot es pot parlar – i s’ha de parlar- però
quan els arguments son tan desargumentats i el to despitat de núvia abandonada
es tan cridaner, difícilment es podrà mantenir amb ells un debat raonable.

Les Plataformes ciutadanes sorgeixen com
bolets, jo mateix vaig ser un dels promotors de la Plataforma Antiincineradora
de la vall del Ges, però seria un error prendre-les totes com un tot
homogeni. Hi ha Plataformes aberrants com les del “Ora ProNO bis” que s’entesten a reivindicar
el NO sistemàtic al que no els agrada, com a únic objectiu i ningú les mourà
d’aquí, per exemple una Plataforma del Maresme contra la recollida selectiva de
deixalles perquè diuen que tenen els pisos petits i no tenen ni el lloc ni la
obligació de separar-les , arriben tard a casa
i ja paguen una taxa d’escombraries. Aquestes es solen caracteritzar per
una miopia interessada (si es pengessin unes ulleres de cul de got damunt del
nas, tampoc hi veurien) i van al darrera els seus interessos personals, és a
dir, els seus interessos personals van davant de tot, i el seu mon s’acaba just
al llindar de la porta del seu 4×4 o en la intimitat del seu diàleg amb la
tassa del vater.

La incoherència és un indicador del nivell de compromís, com la manca
de truites de la puresa de les aigües del riu, i aquells que s’oposen a la
substitució de fons d’energia contaminants per altres que no contaminen (com la
eòlica o la fotovoltaica)
coherentment
haurien de donar-nos exemple tornant als llums d’oli i de carbur i moure amb
someres els molins d’oli i de gra.

Si aquests, fruit de la rabieta es volen passar a
l’Aragó es trobaran amb la tercera
comunitat de l’Estat en implantació d’energia eòlica, 950 Mw instal·lats
(la primera és Galícia amb 1.500 Mw) i amb que Catalunya va a la cua amb menys
d’un centenar de MW. Si de veritat es creuen que se’ls hi vol ficar el dit a
l’ull per la implantació de molins de vent a unes zones on fa un vent
constant, superior a 4 m/seg, que és el llindar on comença l’aprofitament,
i prefereixen tenir nuclears a molins, aleshores seria bo, molt bo, que es
llegissin i entenguessin tots i cadascun dels capítols d’aquest curs de com aprofitar
l’energia del vent que posa a disposició la indústria danesa de fabricació
d’aerogeneradors (Dinamarca és el primer país europeu en percentatge d’energia
eòlica produïda sobre el total que es consumeix)

Tots contaminem i tots vivim d’una manera que no ho hauríem de fer. Tots tenim
l’obligació social d’estalviar energia
i augmentar l’eficiència de la que usem, perquè encara que cadascú la
pugui pagar, és el país, és el mon, qui no es pot permetre aquest dispendi.

En aquests moments l’energia eòlica, amb tots
els inconvenients paisatgístics i de riscos per l’avifauna que són ben
coneguts, és la que té mes capacitat de substitució de les energies provenint
de la fissió nuclear, les centrals tèrmiques tradicionals i les de cicle
combinat, qualsevol d’elles amb unes emissions molt superiors a tots els molins
instal·lats a qualsevol part del mon.

La demagògia barata no només la fan els
polítics, la d’aquests és un reflex de la que esta sòlidament arrelada en uns
sentiment social de gelosia digne d’un Otelo, empeltat en la garreperia d’un Harpagon que tindria un CI
pròxim al d’un borderline.

(Ricard Fornesa, president de “la Caixa”, dixit.)

Mes clar, l’aigua. I mes evident, el sol que ens il·lumina. Quants
crèdits que no són de partits sinó de particulars deu haver executat “la Caixa”?.
Parlem?

Parlem-ne: primer cal
anar a la seva pàgina web i als comptes
anuals
del 2004 , i cercar entre les 84 pàgines del document. No cal que busqueu
“clients morosos”, ni “embargaments”, el llenguatge de les auditories es
tècnic, però entenedor tenint unes mínimes nocions de comptabilitat i de sentit
comú, per exemple:

Ø L’any 2004 “La
Caixa” havia deixat crèdits per valor
de 93.300 milions d’ €

Ø D’aquests, el 97% al
sector privat i la resta a les Administracions Públiques

Ø El 53% dels crèdits
s’havien de tornar en mes de 5 anys i
la resta en menys de 5 anys

Ø Una nota especifica
que a 31/12/2004 no existien crèdits sobre clients de durada indeterminada. Si
el PSC feia 18 anys que no pagava el crèdit, és evident que a un client normal
ja l’haurien embargat o bé, en la pràctica, la durada era indeterminada.

Ø Em pregunto si
aquest crèdit estava qualificat com “amb garantia real”, es a dir, amb un coixí
per estirar si no es paga. D’aquests n’hi havia un total de 61.675 milions d’€
, un 66% del total. Com és que “La Caixa” deixa el 34% dels seus crèdit sense
“garantia real”, amb quin tipus de garantia doncs, i a qui?

Ø Uns “actius
dubtosos” per valor de 378 milions d’€, dels quals 323 ja s’arrossegaven d’anys
anteriors, figuren al balanç. I en l’exercici 2004, hi ha 42,5 milions d’€ que
ja es donen per perduts. Serien d’altres crèdits a partits polítics?

Ø Els crèdits deixats
als membres dels Òrgans de Govern, o sigui als directius de l’Entitat han
meritat un interès del 2,43 al 2,69%, que vist el que ens cobren a la resta
dels mortals, no està gens malament.

Qui tingui ganes d’entretenir-se a llegir els balanços hi trobarà coses
molt interessants, però tornant a la qüestió central. Si fem un partit polític
de certa rellevància obtindrem crèdits “sense garantia real”, podrem rebre
(encara ara) donacions anònimes, no tornar els crèdits i protegir el nostre
patrimoni, i a sobre instar els projectes de llei que ens protegeixin dels
incompliments. Els bancs i caixes no ens embargaran, tindran tota la paciència
del mon perquè ja s’ho cobraran d’aquells a qui tenen agafats pel dallonses i a
sobre sortirem guapos a la tele.

Si algú creu interessant la proposta de
fundar un partir per obtenir el crèdit per comprar-se el pis, els mobles o
pagar la carrera dels fills es pot començar a llegir això,
la Llei de Partits, i ja me’n donarà raó, que jo per avui amb el balanç ja n’he
tingut prou.

La meva àvia deia que la canalla érem com la pudor, que ens ficàvem per
tot arreu. Això també és aplicable als polítics.

Els polítics amb càrrec electe i els que
treballen políticament per un partit han arribat en massa als blocs. Recórrer
l’apartat “polítics amb bloc” d’en Saül Gordillo pot suposar una
butllofa al dit índex si es té un ratolí de rodeta, i aquesta metàstasi
amenaça en contaminar tota lo blogoreferència ja prou difícil de destriar.

Res a dir (en contra) dels que ja vénen mes
de lluny com l’Iceta o en Ciurana per exemple, que poden
ser fins i tot interessants quan no fan mítings blogosfèrics ( i si en fan,
passes i llestos) però el formigueig dels últims apuntats i dels que s’apunten
cada dia com una calamitat bíblica, amb l’únic objectiu d’envair, també, els
cercadors i, suposo que per ordres de les respectives cúpules, ocupar tot
l’espai per repetir el mateix que ja sentim a les entrevistes concertades amb
els radiofonistes amics, amb els presentadors de debats sucats amb oli, i als
espais de pàgina sencera, atapeïda e indigerible, que escriuen a les pàgines dels quatre grups mediàtics
que ens deformen, a aquests, crec que tindríem dret a demanar-los que a
l’encapçalament dels seus blocs, com a subtítol del subtítol, hi figurés
una advertència tal com “bloc de direccionalitat política de…” . Estaria bé
per no perdre temps anant segons a on, o per perdre’l anant-hi, és simplement
una qüestió de classificació, no de censura (Déu me’n gord!).

Ah!, la termoarcilla, és un bloc
excel·lent: aïlla tèrmica i acústicament, es fort i resistent, protegeix de l’aigua
i del foc, i no condensa el vapor d’aigua, però transpira. Jo vaig ser potser
el primer de la comarca a posar-me’l al aixecar les parets de casa.

I és que ja ho veia a
venir….

Aquell
dia no era festa com ho és avui, de la Plaça de Catalunya havia sortit un
tren amb gent que anava a treballar, nois d’un institut que feien una sortida,
gent diversa que anava o venia.

La línia de Renfe Barcelona-Puigcerdà encara estava pitjor del que ho
està avui, un Maquinista i el Cap de Tren venien de Puigcerdà amb un comboi
avariat, havien fet baixar la gent, i
amb el tren ja buit a l’estació del Figaró, varen anar a telefonar per
donar-ne part. El tren va quedar sol sobre les vies, aparcat al mig de les
vies, però es van descuidar de posar el fre de mà. Imperceptiblement uns quants
centenars de tones es van començar a moure, a lliscar per uns rails amb una petita pendent, però pendent al cap i a la fi.

El comboi que havia sortit de Barcelona es va aturar a Moncada-Bifurcació i s’hi va
estar una estona, com habitualment passa. Cada passatger amb les seves
cabòries, uns llegint el diari, altres aprofitant per perllongar una mica mes
el son de la nit, els nois de l’institut fent broma i mes animats que
habitualment a aquella hora pel trencament de la rutina de les classes, per a
tots un dia normal, com qualsevol altre.

Els dos empleats de Renfe varen mirar a través dels vidres de l’oficina
del Cap d’Estació, encara amb el telèfon als dits, i varen quedar glaçats,
sortiren corrents, a l’encalç d’una baluerna que s’allunyava adquirint cada cop
mes velocitat, però era massa tard per haver-la. Vist des de el pont que
travessa per sobre de la, aleshores,
N-152 a la Garriga, tot era normal: un tren que baixa cap a Barcelona,
només que el tren anava buit i sense tracció, sense frens, a roda lliure i el
pendent de la via es mantenia i augmentava la velocitat.

Els passatgers del tren de pujada s’havien anat endormiscant per la
calefacció excessiva i el tric-trac, típic de les rodes que trepitgen les
juntes de les vies, per la monotonia d’un paisatge embolcallat per la
boira i per la manca d’atractiu d’unes
imatges foranes desdibuixades i vistes ja massa cops. Havien sortit feia només
dos o tres minuts de l’estació de Granollers i estaven a punt d’arribar a Les
Franqueses.

Els dos treballadors de Renfe, horroritzats per la catàstrofe que
s’anava a produir, i de la que ells n’eren tan els responsables com els únics
coneixedors, varen trucar a les estacions del recorregut: a la Garriga, Les
Franqueses, Granollers, no sé en quin ordre ni si tots els caps d’estació varen
agafar el telèfon, ni si van fer tot el que es podia fer, que no era gaire.
Sembla que des de l’estació de les Franqueses uns operaris varen posar sobre la
via el que tenien mes a mà, unes quantes travesses de fusta…..per intentar
fer descarrilar a una mola de centenars de tones amb una acceleració
multiplicada per el quadrat de la velocitat i
dirigida per un UNIC camí traçat amb precisió per dos
rails, cap a……

Les travesses van volar, el tren boig va passar com una exhalació per
l’estació de Les Franqueses i, només a uns centenars de metres, va sorgir
d’entre la boira el tren dels condemnats. La sentencia havia estat dictada 15 minuts abans, al Figaró. Per a l’única víctima que ho va
veure, el maquinista del tren de pujada, devien ser uns segons eterns, uns
instants en que tot s’atura i el temps es dilata i es fa llarg, tant, que en
aquells instants hi cap tota una vida, una vida que només tardarà un segon a
acabar-se.

L’impacte va aixecar els primers vagons, uns sobre els altres i estripà
la planxa com paper de ceba, rodes i eixos, barrejats amb cossos i maletes es comprimiren o es cisellaren
sense adonar-se els passatgers, ni en l’últim segon,
que aquell era realment l’últim de la vida. El xoc, devia durar un minut,
o dos, desprès, el silenci i el pietós sudari de la boira.

Me’n vaig assabentar per la radio del cotxe, just passat un revolt que
hi ha abans d’arribar a Arenys de Mar, ho recordo bé, vaig trigar uns instants
en relacionar el dia de la setmana, amb el dia que el meu pare anava a la feina
de Manlleu i amb la notícia que acabava de sentir. Varen ser també uns instants
eterns, que en un dia com avui, encara es fan presents com un flash-back, com
aquella olor que et transporta a un precís moment de la vida i te’l fa reviure
en un ara intens, petrificat, inamovible.

Per això, quan tot just el passat mes de juliol, vaig llegir aquest post de
la Donot em vaig quedar amb la pell freda, però tot seguit la indignació me
l’escalfà de cop. Encara ara!, vint-i-sis anys desprès, hem de circular per una
via única i encomanar-nos a Déu i als sants, aquells que hi creguin, perquè
aquells que gestionen el trànsit ferroviari tenen la prioritat de les
rendibilitats econòmiques i la desídia
sempiterna que respira el país. De res serveixen les
formalitats dels controls i els accidents
de tren, segueixen i segueixen.

Avui és un dia de treball i de record, de treball perquè no hi ha res a
celebrar, i menys quan el que es pretén celebrar es fa servir com a mur pétri
on s’ha d’estavellar qualsevol tren que porti cap a la nostra llibertat com a
poble, encara que vagi reglamentàriament per la via, amb conductor i
disciplinats passatgers, amb frens de doble efecte per no descarrilar ni córrer
massa. El mur construït per barrar el pas no és un accident, sinó una amenaça,
una excusa.

El record d’aquell 6 de
desembre de 1979, en que el meu pare i disset persones mes van morir i molts
d’altres encara ara arrosseguen seqüeles, sempre serà per a mi el començament de la segona era de
la meva vida.

M’he quedat
al·lucinat, Catalunya Radio fent contraprogramació subtil a la COPE!.

Sí, sí, ho he sentit aquest matí al programa
“El Suplement”. El conductor d’aquest programa, Xavier Solá, amb el seu estil
llepat feia una fictícia entrevista a una suposada catalana de dret i li
preguntava que li semblava l’Estatut (que original!).

–
I a vostè què li sembla el projecte d’Estatut?

–
Ah!, no, a mi no, no se…

–
Què vol dir, que no li agrada?

–
No, para mi no.

–
I perquè no li agrada?

–
Pues porqué no, para mi no, bueno no
quiero hablar…

–
Vaja, que no hi está a favor?

–
Pues no

–
D’on és vostè? Es de fora de Catalunya?
De quin lloc d’España és?

–
Yo?…pues… de Castilla- León….de
Soria exactamente je, je…

–
I fa molt temps que és aquí? Vostè entén
el català?

–
Pues no entiendo muy bien lo que me dice,
pero sí llevo tiempo aquí, cuarenta años….

–
Caray, doncs amb quaranta anys ja ho deu
entendre…

–
…….

–
S`ha sentit ben tractada aquí?

–
Ah! sí, de maravilla, despues de Soria,
yo, Barcelona

–
Però no vol l’Estatut…..

–
No, porque aquí tiene que ser España,
aunque con el Estatut, también lo es pero tiene que ser todos iguales, sin
Estatut, vaya, que no…

L’actriu que han contractat per fer el
paperot d’antiestatutària no era molt bona i se li han escapat un parell de
jejés, el guió era dolent, una argumentació molt pobre, i el Solá…doncs ja
coneixem el seu estil.

Per un cop que volen provocar a la catalana
emulant als destripadors de la COPE podrien haver contractat als del Cor de la
Ciutat i a un guionista consagrat, com en Benet i Jornet que hi hauria posat fel i mala llet a la
catalana si s’ho hagués proposat, gent amb ofici, vaja, que aquí no ens en
manca.

La versemblança i la credibilitat, són dues
condicions indispensables en qualsevol guió…i algú realment es pot creure que
existeixi una persona així?, com aquesta soriana. Per menys el Bush li hauria
enviat els Predator, que no gasta embuts el ianqui aquest….

…….

Que què…..? Què dius tu?…… què n’has
de fer del que escric?. No toquis, deixa de pitjar la tecla del delete….que
no pot ser? Que no ho he entès?…….Que…..n’estàs segura?

Hosti, no pot ser!!!….

Per qüestions de feina, tracto amb forca concessionaris i tallers de
varies marques de cotxes, i així, en tota relació, si hom és curiós de mena, s’aprenen
coses.

Per exemple que les estadístiques de vendes de cotxers son completament
falses. Les grans marques fabriquen i ho tenen tot venut perquè els
concessionaris oficials, a canvi de poder reparar (que és d’on treuen els
calés) s’han de quedar cada mes uns estocs de cotxes nous, el venguin o no. I
els han de pagar a fàbrica.

D’això se’n diu Km.0, cotxes que s’ha hagut de quedar i matricular el
concessionari per fer el cup que li han assignat, i com que a partir d’aquell
moment només li generen despeses d’immobilitzat i de crèdit, els ha de vendre
com sigui, encara que sigui a cost, que quan els repari ja es refarà.

Per altra banda hi ha estocs immensos de
cotxes de 2ª mà provenint d’autoescoles, de gerència, de lloguer, de flotes
comercials d’empreses, que per la mateixa raó diabòlica de la pressió dels
fabricants per vendre’n de nous, han de treure’s de sobre amb poc temps de
rodatge.

En tercer lloc els usuaris (tots nosaltres,
be tots no, però molts sí) se’l canvien per pur capritx (la compra per impuls)
ajudats per els bancs i caixes que ho posen tan fàcil a l’hora de deixar els
diners com difícil a l’hora de tornar-los.

Si els cotxes de segona mà per vendre, i els
de Km0 es posessin a circular de cop junt amb els que ja circulen, seria el
col·lapse.

Però les cadenes de producció de cotxes nous,
no es poden parar (també seria el col·lapse, econòmic, en aquest cas) i així la
roda diabòlica no s’atura ni s’aturarà llevat de la manera com es paren totes les rodes, incloses les dels
cotxes, quan no hi ha fre: amb la GRAN CASTANYA contra el mur de la realitat.
AIXI NO ES POT SEGUIR, però durant quant temps es podrà anar fent la viu-viu ?

I perquè només faig esment a SEAT i no a
altres marques?

Perquè SEAT és l’única gran fàbrica es-pa-ño-la, l’orgull del franquisme en el moment que es va inaugurar, i els
treballadors de SEAT d’aquella època,
tots havien de ser “adictos al Régimen” , “ex-combatientes” (del bando
nazional, por supuesto) i eren la élit de los productores, els mes ben
pagats i amb mes drets. Ara no en deuen quedar d’aquella època, però la
tradició és la tradició, i els d’ara malden per conservar els privilegis del
lloc amb un ímpetu digne de millor causa. Els treballadors de SEAT són la gamma
alta dels pencaries, i dins la gamma alta, no són un Hiunday, sinó un Mercedes.
Com que són molts, i es fan notar, els sindicats hi han de quedar bé, i així
sindicats i treballadors defensen uns “drets” particulars (que dit de pas ni de
lluny tenen els treballadors d’una Pyme) que van contra la disminució de
producció, cosa que seria un bé comú per les persones, el transport públic, el
medi ambient, i el model de vida bastit sobre les quatre rodes que ens donen
“llibertat”.Tot això per defensar que s’han de seguir fabricant tants o més
cotxes nous, perquè la seva butxaca (la dels treballadors de SEAT) se’n
ressentiria.

Amb el panorama que hi ha espero que un dia surti algú amb dos dits d’enteniment i reconverteixi el sector automobilístic
cap a la producció d’aquells vehicles usats a la Xina, al Vietnam i d’altres
països del sud-est asiàtic que serveixen per portar com a màxim a una parella
d’un cantó a l’altre, amb un conductor humà, lleuger, esportista, que al mateix
temps fa de motor i contamina poc (només el CO2 de la seva respiració). Hi
hauria feina per tots els acomiadats de SEAT i per els que es queden, i
rebaixarien panxa.

Tot un manual de salut per
a treballadors estressats, i una contribució a la civilització entesa com a progrés humà i no sols material.

Les locucions són una forma particular del
llenguatge que suposadament serveixen per caracteritzar i abreujar allò que
s’hauria d’explicar amb moltes paraules, però com no podria ser d’altra
manera, el locucionista gandul tira pel camí fàcil. Els periodistes (i els periodistes esportius en particular)
hi tenen una gran tirada.

I perquè no podria ser d’altra manera? Doncs
perquè el qui usa aquesta locució no ho sap explicar de cap manera,
perquè és un predicador de la obvietat o un xarramec ben pagat a qui li
manca capacitat o ganduleja l’esforç
del raonament.

Ens xuleja (no cal que hi pensis, creu-ho,
que ho dic jo) i s’infla com un gripau per amagar la seva minsa capacitat de
raonament.

Sempre hi ha moltes maneres de fer i explicar
les coses, fins i tot les que semblen iguals del tot tenen matisos diferents, i
sovint els matisos són el que les fan
diferents fins a tal punt que un cop descoberts per una mirada interna
aguda, resulta que no tan sols podrien ser d’una altra manera, sinó que son
d’una manera ben diferent.

Quina importància té tot això? Molta. El
reduccionisme del llenguatge i el reduccionisme del pensament van aparellats, i si amb el llenguatge ja
ens diuen que no pensem ( i cada cop hi tenim menys tendència) a bodes ens
conviden. Però el nuvi és un tabalot inútil, molt fatxenda, bocamoll i
presumptuós que ens donarà mala vida.

El llenguatge jurídic està ple de locucions
d’aquest tipus, algunes amb una càrrega de mala bava d’una barra increïble, com
aquella amb que el fiscal o el defensor es dirigeixen al acusat amb aquesta
locució amenaçant “Diga si es cierto, como lo és….”

Una coacció amb tota regla,
com no podia ser d’altra manera…

No sóc gens partidari der l’existència de les seleccions esportives nacionals, de cap, incloses les inexistents seleccions catalanes.
Aixó no treu que mentre no existeixin defensi el dret que tenen a existir com totes les altres.
Però el dia que les tinguem (si arriba) me les carregaré sense contemplacions, cosa que puc fer amb totes les altres que ja existeixen.
Els nazionalismes s’han d’escriure amb “Z” de nazi, doncs aquell regim d’infaust record va portar al paroxisme l’exaltació nacional i entre genocidi i guerra va omplir el mon dels cadàvers dels enemics del seu nacionalisme.

Però qualsevol nacionalisme haguera fet el mateix en les mateixes circumstàncies. No n’hi ha un de bo (el nostre) i un de dolent, el dels espanyols. L’única diferència entre un i altre es que un és nacionalisme de pidolaire (dame algo) i l’altre és nacionalisme de fart que rota satisfet.

El pobre que vol ser ric, ja és ric, nomès és pobre qui no vol ser ric
No es pot contraposar nacionalistes i no-nacionalistes, aixó és una es una tautología. Nomès hi poden haver nacionalistes i anti-nacionalistes.
Les seleccions esportives nacionals son la prolongació de la imbecilitat nacional de la nació, una agrupació de caire polític antinatural, inventada per recollir les deixalles de la desintegració dels Imperis sota un epigraf mes modest.

L’esport, que és mes aviat un numero de feres de circ, es fa servir com a ou per lligar la maionesa que ha de donar gust a l’insípida vida quotidiana, i els esportistes com a identificació vicària de les nul·litats amb potes que transiten pels carrers.

M’imagino l’escena del Paniagua traient-se el passeport espanyol com un exhibicioniste que s’obre la gavardina cregut que ensenya alguna cosa interessant.
Doncs no, allò que ensenya no interessa, és escarransit i ridícul, risible, no serveix ni per mànec d’escombra. Un pasaport que diu que soc espanyol, o suec ? I qué?

Jo nomès sóc de la meva tribu. Desprès de la familia i la tribu, no hi ha cap mes agrupació natural, tot són nazionalismes.
Si la globalització vol dir la desaparició dels nacionalismes i dels Estats, aleshores d’acord.

L’esport allá on li correspón: a la pràctica per el gust de fer esport, i a res mes. Tota la resta és o bé purament espectacle o bé allistament.

Avui s’inaugura a
Madrid una exposició de fotografia titulada “18 segundos” en que 18
famoses (o conegudes) dones, presten
la seva cara o el seu cos maquillat com si haguessin estat maltractades.
El ministre del ram, Caldera, ho inaugura i la mostra vol sacsejar les consciències
cridant l’atenció sobre la violència exercida contra dones.

Cada vegada a la
nostra societat li agrada mes la qüestió simbòlica, però el símbol no
significa res si no hi ha significant, i que la Barceló o la Verdú, o qui
sigui, es maquillin de maltractades per un dia, tal com altres dies es
maquillen per sortir a la pantalla o a l’escenari s’acosta mes a una exclusiva
de “l’Hola” que a un compromís seriós.

El símbol, en aquest
cas, seria una dona (i n’hi ha moltes, en recordo una d’africana que viu sota
protecció en una base militar anglesa) que realment hagi sofert, i que no li calgui imaginar-se com es pateix sota els cops. El handicap d’aquesta dona seria no ser
famosa, per tant vol dir que la fama ven, ho ven tot: el millor i el pitjor.
Però aquí no es tracta de vendre.

Voldríem esborrar el
que no ens agrada amb un esborrador de pissarra per no haver d’agafar l’escarpa
i el martell i picar la pedra dura de la indiferència universal davant d’allò
que no ens ateny directament, però el camí que es fa servir és equivocat.

Qui maltracta una
dona també em maltractaria a mi, que no ho sóc, a un animal, al medi ambient, i
qualsevol cosa que li desplagui.

No hi ha
maltractadors de dones, hi ha maltractadors, hi ha malvats, hi ha crueltat,
egoisme que exclou tot allò que no sigui el propi subjecte. Hi ha malvats.

Per això ja n’estic
fins als nassos (per dir-ho mesuradament) del discurs del pervers masclisme, de
la violència domèstica contra les dones, de les discriminacions positives (una
contradicció in terminus), de les polítiques d’igualtat, i de totes les
frases encunyades com a políticament correcte, incorrectament dites collonades.

Tanmateix, com deia
en un anterior post,
alguns delictes són de primera i altres no, encara que els resultats siguin els
mateixos, i això no s’ho pot empassar
un gola normal

Hi ha associacions
feministes empenyades a repetir en el predicat del verb de cada frase que els
mascles, el masclisme i per extensió tots els humans de gènere home son uns
maltractadors si mes no en potència, i sospitosos i reus de delicte mentre no
es demostri el contrari. I ho repeteixen a programa de debats sí, programa de
debat també, “famoses” advocadesses a les que no faré el favor de citar.

Mal camí porten, i
favor que fan als delinqüents que maltracten dones o no dones, doncs tots els
que no excusarem mai cap mena de maltracta, faci qui el faci i sobre qui
el faci, no ens agrada que se’ns miri de reüll (ni que sigui sota unes
pestanyes de rimmel) amb una mirada indulgent com si ens perdonessin la
vida, només per haver nascut diferents de la genitalitat femenina.

No demanaré perdó
per haver nascut home, a causa d’altres homes que maltracten dones, com no en
demano per pertànyer al gènere humà, a causa de que hi ha altres humans
assassins i genocides que també hi pertanyen.

Ja comença a ser
hora de deixar-se de discursos feministes i reivindicatius, i actuar.
Comprometre’s dones i homes, éssers humans, no a maquillar-se com les víctimes
sinó a posar-se al lloc de les víctimes, compartir casa seva si fa falta,
deixar de muntar performances i happenings distrets que fan les delícies
dels reporters que bavegen per l’audiència.

De la
lluita de classes ja ni se’n parla, la lluita de sexes ja no rep aquest nom. La
violència és com un arc voltaic que salta quan s’acosten dos corrents de diferent
potencial a una distància crítica. I l’explosió del llamp immens que salta ho
il·lumina tot per un moment, però desprès només queden brases calcinades.

A les ITV hi ha un fulletó sorprenent. Es un quadre de sancions de
trànsit a diversos països de la UE.

El curiós del cas és que una mateixa falta es sancionada amb imports
ben dispars segons el país, i això indica el punt de vista de les corresponents
autoritats de trànsit.

Si agrupem les sancions en:

1) Les purament recaptatòries, les de les faltes
que no impliquen risc per altri, com són les de no
dur casc o cinturó.

2)
Les de risc moderat: que
impliquen perill de distracció, com parlar pel mòbil

3)
I les de alt risc els
excessos realment perillosos Velocitat i
alcoholèmia

S’en poit fer una interpretació com aquesta:

El país mes tolerant i menfotista és Luxemburg. Te un tipus únic de 49
€ per no dur casc o cinturó o per passar-se de voltes, tot a 49. Anar mamat o
xatejar pel mòbil no és sancionable.

On no has de córrer, cony, no corris, és a França. Pot costar-te fins a
1.500 € !

A Itàlia totes les multes son com el monocle de Neró, blau o vermell,
segons l’humor del carabinieri. Les faltes de tipus 1 i 2 poden costar 33 o 131
€, les de tipus 3 fins a 1.313 €, però amb uns mínims que van de 33 a 328 €

Al país d’en Blair, el que NO HAS DE FER MAI es conduir sortint d’una
festa o d’un bon sopar on hagi corregut l’alcohol, poca broma, pot costar-te
fins a UN KILO!: 6.098 €. Però pots
córrer o anar sense casc per uns mòdics 30 €, i anar tranquil·lament xerrant
sense cinturó, que cap boby et dirà res.

A Portugal van amb múltiples de 60. Preu base, 60 € (casc o córrer
massa). El doble, 120 pel cinturó. O x10 vegades, 600, per xerrar. I x30 vegades, 1800 per mamar.

Es nota que Brussel·les és el melic de
la UE, són els que tenen l’última paraula i això es veu fins i tot en
les multes. Xerrar pel mòbil pot costar fins 2.480 €, i si a mes t’enxampen
mentre truques a una línia eròtica pot ser la ruïna per molt temps. Passar-se
de graduació alcohòlica tampoc es moc de gall d’indi, són 1.700 eurons, que no
està malament.

Els alemanys són la moderació, qui ho deia que eren uns caps quadrats?.
L’Estat i els länders tenen altres fons d’ingressos i la tradicional barra
lliure a les autopistes gratuïtes es nota. Bons cotxes (Mercedes, Audis….),
només són 400 € si et passes de pitjar el pedal. Com que aguanten molt la
beguda sense destarotar-se, amb 250 € queda bé com a discret calbot per la
tremendería, i no portar casc o cinturó ho arreglarem amb 15 o 30 € perquè no
sigui dit.

A l’Estat que vivim i patim, les cent mil peles, 600 euros, (mes dos de
propina) és el sostre. Perquè desprès no ens diguin exagerats. I s’assoleixen
amb facilitat en comportaments incivilitzats, d’aquells que causen mes
víctimes, els del grup 3. Potser aquí es passen alguns cops…per poc. Si no
fos perquè la majoria dels radars estan posats per enxampar no pas al que corre
massa sinó al que no és prou amatent a desaccelerar de 100 a 40 en vint metres,
diria que s’hauria de prendre exemple dels francesos, però ja sabem bé tots que a
l’Administració no cal donar-li corda.

Desprès de tot això no sé que pensar, però al
final sempre arribo a la mateixa conclusió: se’ns rifen. O al menys ho sembla.

L’historiador britànic David Irving, és un
mentider contumaç. Es difícil d’entendre que aquest home, professor
universitari, s’ho hagi jugat (i perdut) tot, inclosa fortuna, per sostenir les
seves tesi sobre la inexistència dels camps d’extermini de l’època nazi.

Perquè negar l”Holocaust”, en certs països és un delicte. Ara s’exposa
a una condemna de 20
anys de presó!

Em pregunto, a la vista dels greus resultats del seus comportament i de
la soledat que l’envolta, si la seva dèria respon a un íntim convenciment o a una
fèrria voluntat manipuladora. O a una patologia mental.

En qualsevol cas no trobo en absolut raonable que algú vagi a la presó
per mentir, a no ser que la mentida
causi un mal objectiu irreversible.

La manipulació històrica és i ha sigut sempre un arma que s’han
reservat els vencedors. Si negar els fets històrics fos causa penal, al Rei d’Espanya només el salvaria la
seva inviolabilitat, constitucionalment reconeguda, desprès de la seva ja
cèlebre afirmació de que la llengua catalana no va ser mai perseguida.

Si la mentida política i la mentida històrica portessin directament a
la garjola, seria mes pràctic encerclar el país amb filferrades.

Què hi ha doncs darrera aquesta voluntat de penar d’una manera tan
bèstia només algunes mentides?. La més creïble de les mentides és
la mentida mes gran, el mètode propagandístic emprat pel nazi
Goebbels, que ha fet escola.

Només travessant l’Atlàntic, Bush i la seva Administració es trobarien
en el mateix sac que Irving , i sense canviar de continent ni d’Estat els
Rajoys, Acebes, Zaplanas, Copes i Conferència Episcopal Española, CEOE, i un
allarga llista que tothom pot anar completant portarien els vestits a ratlles
que es veuen als Tebeos (cómics).

“Holocaust” és etimològicament “cremar sencer, del tot”, però es
refereix a la víctima immolada en honor de la divinitat, en la cultura hebrea.
El cas paral·lel seria la Inquisició, la crema d’heretges, sigui a Montsegur o
en un Auto de Fe a la Plaza
Mayor de Salamanca. Hi ha algun país on negar l’existència de la Inquisició
segui delicte?

El cas de les víctimes del nazisme va ser un extermini ètnic, com tants
n’hi ha hagut en la història de la humanitat. Als Balcans, només fa deu anys, a
les cultures amerindies de l’Amèrica del Sud la paraula “nazi”, encara no
inventada, va ser precedida per la de “conquistadores”, Hernán
Cortés exterminador de la cultura asteca, Francisco Pizarro
de la incaica, (ambdós extremenys com Rodríguez Ibarra).

A l’Amèrica del nord els estrictes calvinistes i metodistes no es feien
dir “conquistadores” sinó “colons” el resultat però, va ser el mateix:
l’extermini dels nadius per apropiar-se de les seves terres i riqueses.

Al nostre país a Catalunya, avui, en sabem molt de les mentides mes
grolleres repetides un i altre cop, fins i tot en Zapatero ha notat que el métode
Goebbels funciona.

La presó per castigar els delictes d’opinió és propi de les dictadures,
del nazisme, del feixisme. Les mentides només són condemnables moralment.

Només amb l’excepció de tot allò que afecta a la comunitat sionista,
que ha elevat a la categoria de delicte la negació dels crims comesos contra
els jueus, només contra jueus, com si els crims comesos contra els gentils
(no jueus) fossin mals menors.

El poble escollit (per Jahavé) també ha escollit dotar-se de la
capacitat d’assassinar selectivament (i oficialment) per part de l’Estat
Hebreu, i dominar una cosa tan prosaica com les finances mundials (hi ha fames
merescudes, si ho voleu comprovar, punxeu aquest enllaç i
veureu els banners que hi apareixen). El saldo de morts als camps nazis no s’ha
de comptar segons el mètode de la Llei
del Talió (un per un), sinó per l’immens sofriment causat per la barbàrie,
que no suma de forma aritmètica. L’Estat que va néixer a Palestina, com a
compensació al genocidi anterior s’ha entestat a saldar el deute a la manera de
la llei judaica, i, es clar, fins a sis milions, encara poden matar molt. Aquí
no hi arriba el codi penal Internacional.

I encara hi ha qui diu que
la religió és un afer personal. Il·lusos….

Fa uns dies, en un vol a Roma, vàrem observar com el nostre company del
tercer seient de la renglera, un noi jove, vestit de jove i amb pinta de jove,
passava un rosari circular mentre l’avió feia la maniobra d’enlairament. La meva
companya de viatge em va fer un cop de colze indicant-m’ho. “Deu ser irlandès,
i deu estar “acollonido” li vaig dir en veu baixa. Estava equivocat; era romà i
havia fet estada a Barcelona per aprendre castellà i marxar a una missió
catòlica a Mèxic. Ens ho va explicar en el curs d’una conversa durant el vol,
d’aquelles que s’enceten començant per “quina hora és?”

Ja sé que no és una cosa gaire comú trobar-se un jove amb ànim de
missioner, i no em correspon aprovar-ho o desaprovar-ho, però sí que em va refermar
en la meva idea de que la religió no és un assumpte privat. Observo que tan en
converses privades com en articles i noticies de premsa, el tema religió
desperta encesa polèmica.

Però al contrari de temps enrera, en l’època del nacional-catolicisme,
els mes bel·ligerants ara, són són els “anti”, els anti-religió, els ateus
confessos i militants, els racionalistes hereus del segle de la llum,
traspassats al segle de la biotecnología i la societat del coneixement, els que
reclamen la raó de la raó com a única raó.

Molt bé, tot el que és opinable seguirà essent opinable fins a la fi
dels temps, o fins que el següent big-bang ho converteixi tot en energia
pura, mentrestant alguns haurem de seguir vivint amb el dubte. Amb el dubte
assenyat, es clar, no en la cagadubtossi crònica.

La meva inclinació natural “anti” m’hauria de posar al costat dels
“anti”, lògicament, però com que sóc un
“anti” autèntic, sovint faig incursions en la militància anti-“anti”,
sobretot quan sento com alguns “antis” desbarren per excés de zel (accepció primera).

Alguns d’aquests zelosos s’emprenyen quan els hi dic que son
religiosament ateus o quan afirmo que la religió mai ha estat un assumpte
privat, quan opino que el sentiment religiós és inherent a la naturalesa
humana, o quan defenso el dret individual i col·lectiu a que (aquell que en
tingui) no hagi viure les seves creences tancat dins els armaris de la
sagristia, la mesquita, la sinagoga o la pagoda. Ja ho sabem que els armaris han quedat buits, i ara no
és qüestió de tornar-hi a fer entrar mes gent.

No és un tema que m’apassioni, perquè jo ja ho tinc clar per a mi
mateix, i qui no ho tingui clar o l’hi tingui tant que es vulgui barallar
perquè altres facin o deixin de fer, ja s’ho faran tots plegats.

Ara bé, qualificar la religió de romanalla, i de cretins i fatxes als
qui la practiquen és tornar al torquemadisme. Aquest cop de caire
progre, però inquisitorial a la fi.

Em dóna la impressió a més, que els mes furibunds “anti” no són ni tan
sols perfectes ignorants de la matèria, són com aquells anti-Estatut, que no se
l’han llegit mai i rauquen a toc de diatriba arrítmica precuinada, sense saber
distingir si és el Testament nou o el vell el que no es va fer davant de notari,
confonen jerarquia com qui confon polítics amb política.

Potser aquesta és una qüestió incòmoda, de la que molts prefereixen no
opinar per por a ser encasellats. És clar, si fos un assumpte personal com el
gust per les flors, els colors o les aromes, tothom en xarraria, però o ho és,
i n’haurem de seguir parlant. Sempre. Els qui esperen que la religió
desaparaixi, que s’asseguin tranquils. Sembla que les pintures del paleolític
indiquen que alguns erudits artistes d’aquella època ja esperaven la fi dels
mites i els deus.

I ara els paleontòlegs
n’estudien la mandíbula, si en queda.

Just dijous passat penjava un post sobre el perill que suposa la
circulació dels camions cimenters per la carretera de la Vola, motivat per les
obres del túnel de Bracons.

Avui llegeixo al 9Nou d’Osona del dilluns, que el divendres passat (un
dia desprès de l’incident que vaig relatar) una camió-formigonera -els coneguts camions-baldufa – va quedar
tombat al Km 17 a 2/4 de 10 del matí. Els Mossos van tallar la circulació per a poder-hi accedir la grua que el tragués i
no es va aconseguir restablir el trànsit normal fins a 2/4 de dues.

Sembla que no hi va haver desgracies
personals.

Així doncs suposo que hi seguiran passant els
camions de les obres que fins que en
succeeixi alguna de grossa.

Aquest país és així.

Llegir sobre paper o sobre pantalla és ben
diferent. Per molt que diguin el paper te vida per molts anys. Els diaris de
paper són gruixuts (sobretot els diumenges) i per repassar a la pantalla el
mateix que en el paper caldria una infinitat de temps i paciència.

L’avantatge és que
el diumenge hom hi pot dedicar mes temps, i amb una horeta es poden repassar i
llegir (a fons o en diagonal) noticies i articles, anuncis i agendes, el temps
i els espectacles, les necrològiques i les cotitzacions dels fons, cosa que
implica una tria car son pocs els que ho llegeixen tot.

Si la tria és
personal, encara ho és mes l’interpretació de la noticia.

Avui he anat
apuntant en un paper la meva tria i interpretació llegint dos diaris: El Punt i l’Avui.

L’àrea verda
incrementarà un 22% els ingressos de l’Ajuntament de Barcelona.

Arreglaran les
vibracions del metro de la línia 4. Els veïns volen que els hi paguin la
reparació de les esquerdes de les seves cases.

Alguns vols de
l’aeroport de Sabadell es podrien traslladar a la pista de vol de Sant Pere
Sallavinera. L’alcalde ha dic que sí però…amb compensacions (deu voler dir
diners) i que els avions portin silenciadors!! I no que no volin per sobre les
cases.

El regidor Portabella prohibirà que el circ Raluy faci el
número de les foques ja que és una atemptat a la dignitat dels animals

La coalició de govern d’Angela Merkel a Alemanya apujarà l’IVA
2 punts, posarà un impost als rics i instaurarà l’acomiadament lliure els dos
primers anys de contracte.

Gus Hiddings va ser el primer entrenador que va exigir la
retirada d’una pancarta nazi als camps de futbol. Tots els presidents de clubs
de futbol han anat contemporitzant amb la violència als estadis. L’únic que
s’hi ha enfrontat obertamrent ha sigut en Joan Laporta

Francesc Puigpelat a l’Avui escriu un article sense desperdici: el 27%
de l’alumnat, als 15 anys encara no sap llegir correctament i a primer de
carrera no es saben resoldre equacions de segon grau, però van a protestar per
les classes de religió.

El PSC exigeix garanties jurídiques per retirar les esmenes a la llei
antifrau que controlarà també als ajuntaments

800 taxistes col·lapsen els accessos a l’aeroport en busca del turista
despistat, mentre al centre de Barcelona no hi h taxis. Seixanta euros en tenen
la culpa: la diferència entre una carrera pel camí normal o pel tour
turístic amb retenció a les Rondes inclosa (allà on no hi ha escapatòria)

Que segueixi la
festa!!!