Inch Allah
El camí de retorn és sempre mes fatigós que
el d’anada, perquè el retorn és l’anada a enlloc. L’anada és la il·lusió del
descobriment, el retorn la constatació que la il·lusió és efímera.
Però per tot aquell
que apreciï mes el camí que el lloc d’arribada, un camí llarg, tocant sempre el
terra, sigui amb els peus, rodes o quilles, ens dóna la dimensió de la
distància, tan necessària, per fer-se càrrec que el mon no s’ha tornat mes
petit sinó que som nosaltres els qui correm adelerats d’aquí a allà, saltant-nos
la gradació de matisos que hi ha en la transició d’un lloc a un altre.
Per fer turisme,
l’avió és l’invent que ens permet jugar amb la màquina del temps i
materialitzar-nos en un llunyà racó de mon desprès de l’hivernació del vol. Per
viatjar, la ruta és el fil conductor que ens canvia pausadament abans d’arribar
a qualsevol destí.
Recomano un viatge
lent, mes fatigós pel cos, mes plaent per la ment, amb les incògnites d’on
pararem i d’on i com dormirem, només amb l’imprescindible seguretat del què
volem.
En definitiva, les
seguretats es paguen a un preu elevat, no pas en diners, sinó a costa de
perdre’s l’aventura diària de descobrir
allò que ja és descobert i que fins ara ignoràvem.
Desprès d’una ruta
de dotze dies, sempre per variats mitjans terrestres, entenc millor que vol dir
que arribarem, o menjarem, o plourà o
farà bo, Inch Allah.
La seguretat
trencada a bocins menuts de Inch Allah, si Deu ho vol, no és nomès una
expressió, és una filosofia de la vida.