Slow food
Soc partidari de la cuina casolana, de tota
la vida, no pas de la dita “casolana” dels bars i restaurants, sinó de la que
es fa a casa partint dels ingredients vegetals o animals que es comencen a
manipular des de el primer estadi, és a dir, rentant les verdures per treure’ls
la terra o be tallant a talls la carn que s’ha comprat a la carnisseria. A
partir d’aquí la saviesa culinària, si existeix, és manifesta en la seva
vertadera dimensió.
El fas food és un pecat contra natura, però
avui dia tot som pecadors encara que no vulguem, i així ens va.
Quan trobes algú que dedica dues hores a fer
un senzill plat per sopar, amb tota naturalitat, i no com a cosa excepcional et
quedes, al menys jo em quedo, admirat d’aquella persona que suposo que ni han pensat
mai que dedicar dues hores a cuinar són hores perdudes de descans, de tele
o de ves a saber què.
El meu company de viatge, nadiu de la terra,
que ens feia de guia i de cuiner havia mamat cuina casolana des de petit perquè
no tenia cap possibilitat d’aprendre’n d’altre, i el mes natural quan es
va amunt i avall acompanyat per un
transport de quatre potes en comptes de quatre rodes és no conèixer la pressa i
així, rudimentàriament i quasi sense voler amotllar els biorritmes al ritme del
pas del temps, de la fresca del matí, de la calor del migdia i de la recerca
d’abric per passar la nit. Així els menjars i les hores de menjar també formen
part de la cadència de les hores
En Moustaphà és un mestre
del cous-cous i d’altres plats, li vaig suggerir obrir un restaurant de quatre
forquilles, però millor que s’ho tregui del cap, la cuina casolana només es
possible fer-la a casa.
.