Te amb Coca-Cola
En un país on les begudes alcohòliques no
circulen a la llum pública les multinacionals del refresc tenen el camp mes
verge. La Coca Cola i altres begudes de relativament recent creació gaudeixen
de via lliure i no han de competir amb les cerveses, sobretot, ni amb el vi, i
ja no diguem amb els destil·lats de mes graduació.
De totes maneres, la guerra fratricida entre
Cocacola i les seves altres marques i
la Pepsi es veu en tota la seva dimensió, ja que la Cocacola arrasa.
Jo pensava trobar la Meca-Cola,
de la que havia llegit que en els països musulmans s’oferia com a alternativa
al predomini de la beguda símbol de l’imperialisme ianqui. Doncs no,
absolutament no. No l’he visita per enlloc. En canvi la “guspireta dolçota” fa
furor.
Aquí hi faria falta un Joan XXII, perquè
portes a cap un “aggiornamento” de la doctrina islàmica i poses al dia uns
preceptes que si l’any 622 tenien un sentit, avui han quedat clarament superats
per les noves circumstàncies. Amb tota seguretat si hagués existit la Cocacola
l’any de la fundació de l’Islam, hauria estat vetada tal com les begudes
alcohòliques, però no essent així, ara qualsevol fidel musulmà en pot consumir
tanta com vulgui, sense faltar a cap
precepte i de retop, la bèstia negra de l’Islam en surt beneficiat doncs
no ha de competir amb la cervesa,: incongruència total, doncs.
Això, en un país de contrastos en que la
modernor i la tradició cultural més rigorosa conviuen frec a frec sense
escarafalls, és el pa de cada dia. L’avantatge de la seva formula de preparar
aquest còctel, respecte a la nostra, és que els ingredients estan mes
equilibrats. Vull dir amb això que el respecte a la religió és molt alt, fins i
tot per els no practicants i pràcticament tothom es sent identificat amb el fet
cultural musulmà que, al revés d’aquí, és indestriable del fet religiós.
D’aquesta manera, tots aquells que viuen i
vesteixen a la manera occidental i que en el quefer diari no difereixen gaire
de la manera de fer nostre, en determinades ocasions retornaran amb naturalitat
a fórmules i maneres de vestir tradicionals sense sentir cap mena de vergonya i
sense renunciar a res ni sentir-se sotmesa a practicar tradicions carques.
Així com tots els colors i els seus
corresponents i quasi infinits matisos surten d’una base ( es pot comprovar a
les màquines que preparen la pintura a qualsevol drogueria) aquí als nostres
barals, la base cultura judeo-cristiana esta tan mal parada que els colors ens surten
deslluïts, predomina el gris, que no és un color, i de matisos ja ni en parlem.
Això de la interculturalitat i el
mestissatge és una camama per a crèduls
descreguts.