Amanida de crostons i guatlles
Des d’avui fins divendres m’he posat de termini per cruspir-me una
amanida com la que es veu a lo foto, a can Siqués, a Besalú, que és tot just
abans de tombar el pont que mena a la
carretera que va a Figueres.
Només de veure-la ja fa venir salivera, ha
d’estar per llepar-se els dits. No ho discutirem gaire si s’ajusta o no a les
normes que regulen els ingredients que hi ha d’haver a les amanides. Si a mi i
a la gent que ve amb mi ens agrada ja n’hi ha prou. I el preu, no serà per fer
cap escarafall: l’amollarem trinco-trinco i triarem l’oli que ens vingui de
gust i la quantitat de sal que trobem justa.
Es el mínim que podem fer per desembafar-nos
del Plat Únic Estatutari, cuinat per
una colla de robafaves que jalen als millors restaurants, però que no
tenen ni punyetera idea (ni en saben ni volen) de l’art de cuinar pels altres. Art que és, sobretot, delicadesa,
sapiència i presència en el pensament d’aquells que s’ho menjaran.
Desprès de dos anys de discutir els
ingredients, que si frescos, que si congelats, que si transgènics, que si
trinxats, cuits o pelats, a l’hora de fer bullir l’olla en sortirà una sopa de
pedres (com en el conte) perquè tots hi ha posat allò que els ha interessat a
ells, no pas a qui s’ho ha de menjar (nosaltres). Fa temps que ja hem
perdut la gana dels seus menjars.
Que amb el seu oli s’ho
amaneixin. Apa, bon vent.
Veig que també estàs de conya. Molt encertada la fàbula de l’amanida i el plat únic estatutari, encara que potser t’has passat una mica. Quan he llegit Can Siqués de Besalú, també m’ha vingut salivera.
Salut i garrofes!!