Cafè en gra

No és una adelerat ni un desesperat. Seu
damunt les cames sobre d’una roca, fuma una burilla de cigarret que li crema
els dits groguencs i endurits pel fregadís de les cordes, el ganivet i les escates dures i punxegudes, tallants,
per la fusta clivellada dels rems, i porta untats dits i mans amb el greix llefiscós de les entranyes
dels peixos espasa, les barracudes i els congres que fa poc ha acabat de
netejar. Uns altres s’han ocupat de vendre el peix, aquesta no és la seva
feina
Son les deu del
matí i tindrà unes hores de mig repòs abans de tornar a veure’s-les amb les ones de l’Atlàntic, unes quantes
milles mar endins enfront la costa d’Essaouira.

Hipotèticament,
quant no es a la barca, viu, dorm i menja en una caseta blanca, baixa, d’una sola planta, amb un
terrat pla, i porta de ferro ornada amb motius florals, curvilinis, fets amb
passamà escalfat a la forja i acabat amb uns cargolins en forma d’espiral. La
porta és pintada de blau clar i potser
també el dintell.

Dins, cap luxe,
només l’imprescindible i gràcies: la cuina amb fogonet de butà i un petit forn de
llenya per fer el pa, una o dues habitacions que serveixen per dormir o per
menjar a terra, sobre estores i coixins, el bany, una placa turca amb un bidó i
una galladeta per tirar l’aigua i rentar-se el cul, amb la mà esquerra. Al mig
un pati lluminós a l’entorn del qual gira la vida de la casa, sota el ciment
del pati, just al centre, un aljub al que s’accedeix per un broc petit i rodó,
tapat amb una pedra igualment rodona i ajustada, plana. D’una anella fermada a
terra penja una corda amb un cubell de plàstic, petit, de la mida del forat,
d’uns dos litres de cabuda, tot just per pouar l’aigua de boca.

Un luxe, sí, un
televisor antic cobert amb un tapet i un video nou de trinca, encara amb la
capsa al costat. Sota la tauleta de nyigui-nyogui que suporta aquest estri del
progrés, una bateria de cotxe, amb les seves pinces corresponents per endollar
els fòtils. La casa no te electricitat.

La dona i les
filles del pescador, havent dinat un xic de pa sucat amb oli i unes verdures
amb cous-cous s’asseuen a terra a l’entrada fresca, i sobre una enclusa de
pedra, amb un còdol rodó a tall de massa, van trencant una per una les llavors
d’argan. Uns cops secs, i la ma hàbil de la noia projecta la minúscula llavor
sobre l’enclusa perquè s’acabi d’esbarlar. Mentre xerren i riuen, s’hi afegeix
la padrina que arriba carregada amb un gibrell de ves a saber què, i xalen
totes.

En un racó, dues
moles rodones que s’acoblen una sobre l’altre, amb un mànec de fusta per a fer
girar la de sobre, moldran la llavor per obtenir l’oli d’argan, de gust fort i
perfumat, un xic amarg.

El pescador potser
apareixerà mes tard per casa, quan hagi assaborit amb voluptuositat el fum de
molt tabac barat i n’hagi escopit els trossets enganxats als llavis, els que
hagin arribat a les dents es quedaran allà, tapant els forats que deixen les
peces desajustades i embetumant el somriure. O potser no anirà a casa si es massa lluny del port o si s’ha
encantat massa passant la tarda.

Aquest home no
espera, què ha d’esperar?. Si la vida li plau ja ho te tot, sinó, res pot fer
que las vida li canviï, i morirà allà on ha nascut, sense haver anat mai gaire
mes enllà de la línia de costa, amb resignació o submisió –islam– a la
seva sort, com està escrit.

No se si l’hem
d’envejar o no, però el que és ben cert és que vivim en móns diferents encara
que la terra sigui una sola.