ambFilosofia

Dèiem en l’apunt anterior que entre CDC i ERC, tot i torbar-se en una relació del tipus dilema de la guerra dels sexes, podia molt ben ser que el joc no fos simètric, que realment ERC rebutgi molt més la dependència i desitgi molt més la independència que CDC. Aleshores els números podrien ser:

En les situacions de la taula (caselles) amb resultats negatius no s’aconsegueix la independència, en les situacions amb resultats positius s’aconsegueix la independència. Dèiem que en aquestes condicions, CDC pot anunciar que no es mourà de I-QS (Independència i poca Qüestió Social) i aleshores ERC ha de triar entre -4 i 2, i no pot amenaçar de passar a I+QS unilateralment perquè CDC perdria -1 però ERC -4.

Ara bé, són realment aquests el números? L’anterior era una apreciació basada en els desitjos individuals, però què passa si considerem el sistema on es mou l’individu?. Pot realment CDC amenaçar de no convocar les eleccions?. Si mirem l’apunt Conseqüències catastròfiques de la dependència o examinem l’evolució dels pressupostos de la Generalitat:

Veiem que en realitat el govern de CDC, per la seva situació financera catastròfica i per les retallades ja realitzades (només en sanitat s’ha passat de 12.000 a 8.000 milions d’euros), no pot allargar el mandat fins el 2016 si no es vol suïcidar políticament per més que en donés la culpa a ERC. La situació social amb més retallades esdevindria explosiva per CDC i, a més, es trobaria en mans de Madrid, hostil i venjatiu, que li impediria qualsevol marge de maniobra.

Per tant els nombres podrien ser diferents. Continuar la dependència podria tenir uns costos de -4 per ERC, però de -6 per CDC, ja que no només no hauria realitzat el seu programa sinó que s’arriscaria a un esclat social a Catalunya de conseqüències imprevisibles.

En aquestes circumstàncies, l’anunci que no es mourà de la seva posició I-QS no és creïble, ja que si ERC es manté a I+QS, CDC passa a -6 que resulta més dolent que per ERC, -4.

Ara bé, el resultat (-4,-6) és totalment irracional per tots dos, només expressaria el domini de la rancúnia sobre la racionalitat, tots dos hi perden quan tots dos hi podrien guanyar. Caldrà trobar una fórmula, un compromís entre (4,2) i (2,3). I en aquest compromís, els números ens indiquen que no es podrà obviar la qüestió social, que l’esquerra pot exigir ja un acord també respecte a la qüestió social.

I d’una manera o altra, Catalunya es troba a les portes de l’esclat d’una crisi social i política colossal.

Si una parella es vol mantenir estable i satisfeta en la relació que els permet assolir els objectius cal superar la guerra dels sexes.

Suposem dos jugadors CDC i ERC que per assolir la independència del seu país necessiten cooperar, anar junts. Ara bé, tenen gustos diferents (clàssicament a l’home li agrada la boxa i a la dona el ballet).

Per una banda, CDC vol la independència, però reduint al mínim la presència de la qüestió social (hegemonia classes mitjanes altes) i prefereix  llista única conjunta. (I-QS)

(discutirem més endavant, en un altre apunt, que fos realment una llista de la gent i, per tant, per qüestió numèrica poblacional, sense hegemonia de les classes mitjanes altes, i orientada a les necessitats de la majoria).

Per altra banda, ERC vol la independència, però també canviar a fons les polítiques socials (hegemonia petita burgesia i sectors classes treballadores) i prefereix llistes separades. (I+QS)

Si no van junts, si un tria un tipus de llista i l’altre un altre (l’un I+QS, l’altre I-QS, o al revés), si es barallen, no assoleixen al independència del país. Perden -1 cadascú.

Si van junts es guanya la independència amb guanys per un i altre (2,1) o (1,2) segons es realitzi finalment la pròpia opció més preferida o no.

Heus aquí la taula del joc. La primera xifra de cada parella correspon a ERC i la segona a CDC.

És l’estructura del joc anomenat guerra dels sexes sobre el qual hi ha abundant literatura. El joc no té estratègies dominants.

Per exemple, l’elecció del jugador (CDC) depèn de com n’està ell (CDC) de convençut que l’altre (ERC) vol la independència (sumar forces). Quan més vulgui la independència l’altre (ERC) més està en mans del primer (CDC). Quan més pugui fer creure l’un (CDC) a l’altre (ERC) que no convocarà eleccions (que no hi haurà independència) si no és sota les seves condicions, més pot imposar les seves condicions. Igualment, però al revés per ERC, on posa CDC ara ERC i al revés (clàssicament, si l’home que vol anar a la boxa junts, pot fer creure que abans d’anar al ballet ell es queda a casa perquè al ballet s’adorm i ronca, guanya)

Tal com hem plantejat el joc, aquest és simètric, té els mateixos guanys i/o pèrdues per cada jugador. Tot són catxes (farols), en realitat estan igual. Tot és fer veure o fer creure que.

En realitat pot molt ben ser que el joc no sigui simètric, que respecte a CDC, realment ERC rebutgi molt més la dependència i desitgi molt més la independència. Aleshores el números podrien ser:

En aquestes condicions, CDC pot anunciar que no es mourà de I-QS (Independència i poca Qüestió Social) i aleshores ERC ha de triar entre -4 i 2, i no pot amenaçar de passar a I+QS unilateralment perquè CDC perdria -1 però ERC -4. ERC, doncs, per amor a la independència, es plega a les condicions de CDC i obté 2, mentre que CDC obté 3, la seva millor opció. (Una altra cosa és que això a la llarga porta cap al trencament de la parella i, per tant, al fracàs del procés cap a la independència)

Ara bé, si això fos així i CDC actués d’aquesta manera, seria actuar com a empresa política en el mercat polític, lluny de la democràcia. Pura i simple corrupció dels sistema polític democràtic. Com seria també corrupció en el cas de les relacions de parella, basada en la desigualtat i el poder.

Si la parella es vol mantenir estable i satisfeta en la relació que els permet assolir els objectius (superar la guerra dels sexes), cal no entrar en la via de la competició, les catxes i la imposició, sinó en la via del canvi personal, del debat, de l’empatia i la col·laboració.

Tal com veig les coses hi ha tres grans línies de pensament crític en la filosofia occidental que apunten als mals de les societats modernes.

El liberalisme critica les cadenes que subjecten l’individu a les pròpies construccions humanes, la subordinació de l’individu a entitats abstractes que impedeixen el desenvolupament individual. Coses com l’Estat, la nació, la cultura, la religió, el matrimoni, la moral, … si les construïm amb un objectiu mes enllà de l’individu. Critica la usurpació de la llibertat individual per les institucions socials.

El marxisme critica les condicions socials que impossibiliten la llibertat, el desenvolupament individual, per més que ens hàgim alliberat de les cadenes que detectava el liberalisme o precisament per les conseqüències de les insuficiències de la llibertat individual proposada pel liberalisme. Hi ha una classe social, que deté el poder a traves del diner funcionant com a capital, que impedeix la llibertat real de la resta d’individus, els situa en realitat com a sense llar (oikos), i aboca la societat a la barbàrie.

Nietzsche a través del concepte de nihilisme critica l’home occidental, un individu ressentit, tancat en ell mateix (l’home del mercat), buscant suports externs per poder viure, que només actua reactivament, abocat a la debilitat de la voluntat i d’aquí a una por a la vida que és incapaç de viure creativament.

Tanmateix quan demanem a aquestes filosofies per propostes en positiu, per solucions, totes elles mostren grans silencis. Detecten les malalties, però els manquen els remeis. Els manca una visió clara del bé de l’individu i del bé social, una visió clara de l’individu i la societat que cal construir. Potser en això cal anar a buscar les línies de sortida en la filosofia clàssica i en el budisme.

Darrera del concepte de llibertat competitiva pròpia de l’home del mercat hi ha el concepte de l’individu com a propietari del seu cos i que no deu res a la societat per les seves capacitats., L’home del mercat és la causa profunda de la corrupció en el sistema.

D’aquests conceptes de llibertat i d’individu se’n deriva la recerca de la felicitat, entesa com a suma de plaers, com a objectiu final de l’individu: “el plaer i la llibertat respecte del dolor són les úniques coses desitjables com a fins; que totes les coses desitjables (que són tan nombroses en l’esquema utilitarista com en qualsevol altre) són desitjables o bé per el plaer inherent a elles mateixes, o com a mitjà per al foment del plaer i la prevenció del dolor.” J.S.Mill. Utilitarianism, Chap. 2, §3

Kant critica aquestes concepcions afirmant que abans d’anar a la recerca de la felicitat cal fer-se’n digne: “Per consegüent, la moral no és pròpiament la doctrina de com fer-nos feliços, sinó de com fer-nos dignes de la felicitat.” Crítica de la raó pràctica, II, 2, 5

I Nietzsche les lliga al nihilisme (la malaltia de la modernitat) i les ridiculitza: “La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència -a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.” La voluntat de poder. Llibre I. El nihilisme europeu. §2-55.

Hom com a funcionari de la Generalitat a qui prometen recuperar una paga puc perfectament indignar-me, pensant que volen comprar el meu vot sense afrontar prèviament i paral·lelament els problemes gravíssims de la pobresa infantil a Catalunya (que afectaria a 400.000 nens i on estaríem a la cua d’Europa en dedicació de recursos) o de la pobresa energètica (que afecta persones que els tanquen el subministrament i a moltes més persones que callen, però han d’apagar la calefacció a casa) quan Endesa acaba de repartir-se 14.000 milions d’euros en beneficis, Endesa: robatori i corrupció.- 14.606 milions d’€.

O puc pensar que em fan adorar el fals Déu de la felicitat (més diners) per amagar la debilitat d’una voluntat per assolir la sobirania, la manca de preparació i de moviments intel·ligents i realistes, més enllà de moviments judicials, per assolir aquesta sobirania.

Hi ha alguns avantatges empíricament demostrats del sistema clàssic de la democràcia d’elecció a l’atzar respecte del sistema modern d’elecció a partir de la voluntat de l’elector. Un d’ells és acabar amb les batusses entre els ciutadans (i partits polítics).

I no hem d’anar gaire lluny. Ho trobem explicat per Santiago Sobrequés en la instauració de la insaculació a la ciutat de Girona cap el 1456.

“En el preàmbul del privilegi que establia el nou règim [insaculatori] el lloctinent deia sense embuts que era «per tal d’evitar escàndols, baralles i disputes que constantment i des de feia molt de temps se suscitaven entre els ciutadans i habitants de la ciutat de Girona amb motiu de les eleccions [lliures a partir del votant]», a causa d’això «no s’acabaven mai les batusses entre els ciutadans». Hom troba paraules semblants als preàmbuls de tots els privilegis anàlegs coneguts. […]

És evident que un sistema en què tot depenia de l’atzar havia d’acabar tots aquests ressentiments en no poder-se personalitzar o materialitzar el despit dels no elegits, els quals no tindrien altre remei que maleir llur mala sort. Un règim així existia ja i funcionava amb èxit a nombroses poblacions d’Aragó, València i Mallorca. I no es tractava de pobles de poca importància, sinó de capitals de la categoria de Saragossa i Ciutat de Mallorca.”

És clar que aquells homes que van votar la substitució del sistema d’elecció per voluntat pel sistema d’elecció a l’atzar tenien una gran saviesa política, avui diríem que eren experts en teoria de jocs: “Aprovada la reforma, foren designats dos consellers doctors en lleis perquè redactessin el projecte que havia d’ésser presentat al lloctinent amb la corresponent súplica que el convertís en privilegi segons el mecanisme legislatiu de l’època. Aquests homes foren Bernat Anglès i Bernat de Bell-lloc, i si considerem que aquest darrer havia estat el més caracteritzat dels enemics de la insaculació, fins al punt que no es cregué obligat a justificar el seu vot -«que no es devia fer de cap de les maneres»-, hom tindrà una prova concloent de l’exquisida delicadesa constitucionalista d’aquesta època”. […]

“El privilegi de l’any 1457 establia un règim [la insaculació] que durà prop de tres segles [fins la pèrdua de les llibertats, el 1714], el de més llarga durada de tots els que han regit la ciutat.”
Santiago Sobrequés i Vidal. Societat i estructura política de la Girona medieval. Cap. II. Instauració de la insaculació

En l’apunt anterior, La frontera. Els que es donen un 5 en catalanitat. , consideràvem que es trobàvem a la frontera del vot independentista tots aquells ciutadans que es donaven una puntuació de 5 en catalanitat, el 20,8% de la població, 1.1100.000 persones. Segons posicionament esquerra-centre, (no considerem aquells que es donen una nota superior a 5-dreta), aquests MigCat es distribuïen en % sobre la població major de 18 anys de la següent manera:
Esq+…….1,787 %
Esq  ……..9,323 %
Centre…. 9,692 %
Total …..20,802 %

En aquest MigCat, proposàvem, en llistes separades, que CDC procures convèncer els de centre, ERC els d’esquerres i les CUP els d’esquerres+.
Anem a veure dins cadascun d’aquests col·lectius, centre, esq, esq+ dins MigCat, quina intenció de vot (segons l’última enquesta del CEO) hi ha actualment en tant per mil sobre la població total de majors de 18 anys (cada punt representaria unes 5.500 persones):

Dins de Centre, dins del col·lectiu de persones Migcat que es donen una nota de 5 entre esquerra i dreta, CDC només té una intenció de vot de 7,87 persones i competeix sobretot amb Podemos (7,52) i PSC (5,17). La majoria però es situen a No vota (23,92), No ho sap (22,51).
Dins d’Esq, (persones MigCat que es posen una nota de 2,3,o 4 en l’enquesta CEO) ERC té només una intenció de vot de 9,65 persones i competeix sobretot amb PSC (12,50) i Podemos (10,06). La majoria però també es situen a No vota (11,24), No ho sap (21,13).
Dins d’Esq+, (nota de 0 ó1) les CUP tenen una intenció de vot de 3,43 persones, cosa que fa que, a diferència de CDC i ERC, siguin els que recullen major intenció de vot relativa en aquesta franja. Competeixen també amb Podemos (2,87) i PSC (1,07). També són majoria els que No voten (4,46), però en molta menor proporció.

En aquestes trinxeres de primera línia, tant CDC com ERC estan força mal situats, només les CUP fan acceptablement els deures. En totes aquestes franges la competència més important és amb els indecisos,  el PSC i Podemos

Quines podrien ser algunes de les línies argumentals per apropar aquestes persones al Sí? D’entrada arguments racionals. Insistir en les Conseqüències catastròfiques de la dependència. Insistir en el fet que per part de la República catalana no hi haurà fronteres i que no es perdrà la nacionalitat espanyola. La competència amb PSC i Podemos indica clarament la necessitat d’un gir social i democratitzador.
Finalment, notar la gran proporció en aquestes franges de persones indecises que no tenen definit el vot. En una situació d’incertesa per evitar que ens passi allò de l’ase de Buridan, que es va morir de gana davant de dos pilons de civada situats a la mateixa distància del seu cap, l’individu ha de recórrer a un tipus de decisió no basada en raons. Sigui l’autoritat reconeguda d’un personatge públic a qui ell admira, sigui una anècdota, sigui la simpatia, sigui un temor que es veu més immediat … En tot cas, també aquest component irracional pot jugar un paper destacat.

Heus aquí la taula que creua les variables catalanitat i esquerra-dreta confeccionada a partir de l’última enquesta del CEO:

Ajuntarem algunes columnes i files per tenir una visió més global (són xifres absolutes sobre 1000):

Si sumem les caselles que van d’esquerra+ a centre i catalanitat dóna 52,2% de la població: podria arribar a ser la suma de CUP, ERC i CDC. Si hi afegim la fila Migcat també d’esquerra+ a centre , representen el 20% de la població, 1.100.000 persones, arribem al 73% de la població.

Com que CUP, ERC i CDC s’esglaonen en el ventall esquerra-centre, la suma és la mateixa junts o separats. I, en aquest àmbit, allò que guanya un ho perd l’altre. El problema per augmentar el suport a la independència és convèncer els que es donen una puntuació de 5 en catalanitat, un aprovat justet. I per aconseguir-ho crec que seria millor anar separats i amb el perfil propi de posicionament dreta-esquerres, cosa que situaria els MigCat només a una casella dins de cada columna. No és només, ni principalment, la CUP qui llinda amb la frontera. Seria una feina de responsabilitat de cada grup dins el propi perfil esquerres-dreta, no disputar-se i convèncer aquells que li toquen de la fila MigCat. Els millors arguments crec que es trobarien analitzant les conseqüències de la dependència, Conseqüències catastròfiques de la dependència. Una espècie d’argumentació per reducció a l’absurd (RAA). Aquí hi ha segurament el gran repte col·lectiu.

La columna Dreta representa 5 columnes de [6] a [10] cosa que ens diu que qualsevol desplaçament del bloc cap a la dreta fa perdre suport popular.

No crec una bona estratègia un desplaçament dels grups polítics cap al MigCat ja que això faria trontollar els grups polítics que tenen tots ells el fort en el MaxCat. Més aviat, cal trobar la manera de passar quants més ciutadans sigui possible del 5 cap al 6 de catalanitat.

No es tracta només de guanyar un referèndum d’independència, que també, es tracta d’un pacte que consolidi la nació, que consolidi una col·lectivitat amb una coherència i cohesió social que faci que els seus membres s’hi sentin vinculats. Estat, cultura, nació.

Aquesta nació no es pot basar en el 35% de la població, cal assolir el 50% per legitimitat indiscutible i per evitar qualsevol possibilitat matemàtica d’una coalició que pogués anular-la.

Es reconeix que qui tira endavant el procés sobiranista són bàsicament treballadors de la nova economia (coneixement, sanitat, educació, cultura, …) professionals i petits empresaris. Cal confeccionar un pacte entre aquests sectors, que es consideren bàsicament d’esquerres i catalanistes, Pronòstic vot 9N, amb dos altres sectors: 1) les classes socials més desfavorides, que es consideren bàsicament d’esquerres i tant espanyols com catalans i 2) un ampli sector de la burgesia que es considera de centre i catalanista.

El pacte demana dues coses: 1) que les classes més desfavorides han de sentir ja que millora la seva situació, mesures concretes que facin el que havia fet sempre la socialdemocràcia, de Robin Hood, agafar diners d’on són actualment els diners, d’aquest 10% que s’enriqueix amb la crisi, i tornar-los al poble a través dels instruments de la Generalitat (renda bàsica, sanitat, ensenyament, segona moneda local-nacional, …) i 2) unes polítiques econòmiques orientades a l’economia i no a la crematística i que procurin el creixement econòmic possible. Decreixement econòmic.

CDC ve de ser una empresa política en el mercat polític (diguem-ne pujolisme), com un component més del règim de la segona Restauració borbònica i afronta el repte de fer el pas a convertir-se en un partit polític en una democràcia, la República catalana. Són compatibles els partits polítics amb la democràcia?

En el mercat polític i per l’home del mercat la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre, quan més petita sigui la llibertat de l’altre (la quota de mercat) més gran serà la meva llibertat. Per contra, en democràcia i pel ciutadà, una condició bàsica de la meva llibertat és la llibertat de l’altre i quan més gran sigui la seva llibertat més gran podrà ser la meva llibertat perquè em permetrà abastar projectes col·lectius més grans que obriran nous escenaris al meu desenvolupament individual (la meva llibertat de construir-me una vida).

Per les empreses polítiques en el mercat polític, com que no pretenen ser una expressió de la voluntat popular, sinó líders del mercat del vot i vendre el seu producte, ni que sigui a través de publicitat enganyosa, per elles l’èxit dependrà en bona part del finançament, dels diners que puguin aconseguir tant per pagar el control i accés al mercat com per fitxar els “millors”. Tot això dés d’un punt de vista democràtic és la corrupció, el mercat polític és corrupte tot ell, com a sistema. I com que qui hi posa els diners acaba imposant les decisions, les empreses polítiques acaben subordinades a la minoria que deté el poder del diner, l’oligarquia, aquest 10% que no accepta la sobirania del 90%.

Per un partit polític es tracta de ser l’expressió d’un segment (i només d’aquest segment) de la societat, al costat d’altres segments de la societat, lluitar per l’hegemonia ètico-polítca, contribuint al debat polític, a l’educació i a l’enriquiment mutu, en l’evolució de tota una societat.

El repte de CDC és sostreure’s a les pressions de l’oligarquia, d’aquest 10%, i, ja com a partit polític i no com a empresa política, abraçar aquest altre 90% per construir junts una democràcia que posi les condicions socials (abandonar el camí de l’austerisme i adoptar mesures de llibertat com ara la renda bàsica,  La renta básica garantizaría mayor libertad a buena parte de la población.) que facin possible ja la llibertat real de tots els ciutadans de la República catalana.

El model Previsions de vot pel 9N ha superat la prova. El pronòstic de resultat del 9N, Pronòstic vot 9N, fet amb el model més les dades de l’última enquesta del CEO ha estat encertat, 2.300.000 persones. Aquest model ens ha permès avançar en allò que ens proposàvem ja en l’apunt: Fer prediccions. Podem acceptar, de moment, que aquest model ens permet fer prediccions de futur sobre l’evolució de la consciència sobiranista-unionista a casa nostra.

Ara bé com tot model, és només una construcció mental i simplificada de la realitat, Un joc lògic, i hem de procurar que s’assembli cada vegada més a la realitat mateixa.

I és un model coix, perquè no inclou cap explicació sobre el sistema d’interacció que actua, ara i aquí, sobre l’individu com una coerció més enllà dels seus desitjos i control. I aquest és potser el factor que més s’oblida en les anàlisis que sentim avui sobre el procés sobiranista a Catalunya. Hem parlat d’aquest sistema d’interacció en l’apunt, Crisi de la segona Restauració borbònica, i crec que, més d’un any després, podem mantenir la hipòtesi que allà defensàvem i que caldrà concretar molt més en el moment actual i en l’evolució futura.

Tota manera hi ha una novetat, no en el sistema sinó en l’individu, que en l’esmentat apunt no podíem considerar perquè no s’havia produït, i és la manifestació de la crisi en la consciència de l’individu també en els països castellans, des de la seva cultura, la seva història, la seva nació. És el fenomen de la crisi dels partits de la Segona restauració, el PPSOE, i el sorgiment d’altres opcions polítiques, notòriament, però no solament, Podemos.

Cal sotmetre a prova els models. Anem a sotmetre a prova el model de previsions de vot pel 9N. Utilitzarem el model conjuntament amb les últimes dades de l’enquesta del CEO. Suposarem que l’aparell de l’Estat espanyol no traspassarà la línia de la violència física i/o estructural.

A partir de l’enquesta hem construït la següent taula de percentatges sobre el total de la població enquestada que relaciona posicionament polític i identitari:

Heus aquí el gràfic que correspon a la taula anterior:

Tornem a l’enquesta del CEO última i al model previsions de vot 9N

Com a valor de la correlació-esquerra-sobiranisme agafem el valor de la taula superior i col·loquem el botó lliscant a 7 sobre 10.

Com a valor del paràmetre legitimitat-constitució agafem el valor de la mitjana en la pregunta sobre la confiança en el tribunal constitucional: 2,87 sobre 10. Situem el botó lliscant a 3 sobre 10.

Com a valor del paràmetre probabilitat-catàstrofe agafem el valor de la mitjana en la pregunta sobre quedar fora de la UE: 2,51 sobre 4 com a poc probable. D’això situaríem el botó lliscant a 4 sobre 10, però hem de tenir presents les amenaces a les persones que participin al 9N per part de l’Estat. Hem de moure el botó més amunt segons criteri individual: he decidit apujar la probabilitat-catàstrofe dos punts fins a 6 sobre 10.

Considerem que en el cas dels partidaris de l’unionisme, la seva opció és no votar, l’abstenció militant.

Considerem que sobre la qüestió de la sobirania en el total de la població hi ha un 16,1% d’abstenció, en el sentit de ni sí ni no, que correspon al percentatge d’abstenció en la pregunta sobre si “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”.

Aplicat tot això, el model pronostica una participació (que seria pràcticament tota Sí-Sí) de 2.300.000 persones. Si l’abstenció estructural, a banda de la militant, la situem en el 30% com en les últimes autonòmiques, la participació pronosticada seria de 1.900.000 persones.

Resulta d’aquesta anàlisi que les variables fonamentals a treballar cara al 9N són la por, la percepció de catàstrofe col·lectiva i individual, i l’abstenció estructural.

Veurem si el model fracassa o no i què cal revisar en el model i/o del raonament fet en aquest apunt.

Les conseqüències catastròfiques immediates de la dependència (victòria del boicot i del No).

(Dades i reflexions a partir de l’escrit de Lluís Torrens “Cataluña en la España post-proceso. ¿Qué pasará si Cataluña continúa dentro del Reino?”)

Suposem que una coalició Duran i Lleida, Rivera, Sánchez-Camacho, Iceta guanya a Catalunya i firma la rendició, quines serien les conseqüències previsibles?

A causa de la infrafinanciació continuada, però també de la reducció de la pressió fiscal a Catalunya i a Espanya, i d’un model basat en la crematística, la situació actual de les finances de la Generalitat és catastròfica:

És a dir el deute total representa 5 vegades el pressupost de la Generalitat.

A més la Ley de estabilidad presupuestaria (votada favorablement per CiU) imposa que el deute financer de la Generalitat ha de passar del 32% actual del PIB (65.000M) al 13% (26.000M) en vint anys amb una reducció de 39.000M, és a dir, uns pagaments d’uns 2.000M l’any.

La despesa de la Generalitat l’any passat va resultar en un dèficit de 4.000M, és a dir, 2 punts del PIB. Suposada l’actual etapa d’estancament o mínim creixement econòmic, si la Generalitat ha de reduir el deute en 2000M segons l’esmentada Ley, haurà d’incrementar les retallades en 6000M (4.000+2.000) i mantenir aquest nivell de retallades durant vint anys.

En aquestes circumstàncies:

La Generalitat es descapitalitzarà i quedarà totalment en mans de les condicions que vulgui imposar Madrid. La despesa pública caurà espectacularment. EL mini estat del benestar actual s’ensorrarà.

El nivell de renda per habitant caurà relativament i podria situar-se uns 20 o 25 punts per sota de Madrid o de les comunitats forals.

Difícilment Catalunya podrà realitzar el canvi de model productiu cap a les energies netes i a la economia del coneixement i la cultura que avui és imprescindible.

I si guanyés el Sí-No a Catalunya i Podemos a Espanya? Podria Podemos oferir una solució al panorama assenyalat en el punt anterior?

Qualsevol solució hauria de comportar que es complís el criteri d’ordinalitat, o almenys, que els ingressos per habitant a Catalunya s’igualessin als de les autonomies millor finançades i que reben recursos d’altres CCAA. Anem a veure això últim què comportaria per a les CCAA multiprovincials:

Heus aquí la situació actual:

Per assolir l’objectiu d’equiparació, inferior al d’ordinalitat, l’ increment d’aportacions de l’Estat cap a les CCAA, i considerant només les multiprovincials, hauria de ser de 35.000M l’any (columna 4). L’Estat central s’hauria de reduir significativament amb tot el que representaria pel seu funcionariat.

Si no es volen fer més aportacions però es vol equiparar, cal mirar la següent columna, la 5. Sis CCAA sobre nou veurien reduïts els seus ingressos: pressionarien de totes les maneres possibles per impedir-ho.

Difícilment, per oposició de la majoria de CCAA o del funcionariat central, pot guanyar Podemos a Espanya amb un programa de mínims d’equiparació de la despesa autonòmica per habitant.

Com en altres qüestions també en el finançament la possibilitat real de negociació d’igual a igual passa només per la independència. I fixeu-vos també en la situació del País Valencià, la comunitat pitjor finançada, més que Catalunya. També allà passaran coses.

vegeu aquest enllaç: robatori Endesa

L’economicisme o sociologisme afirma que les nostres opinions o iniciatives socials i polítiques es troben determinades pels interessos de classe.

Primer una crítica de Gramsci:

“l’economicisme es pregunta: ¿a qui beneficia immediatament la iniciativa en qüestió? I respon amb un raonament tant simplista com fal·laç. Beneficia immediatament una certa fracció del grup dominant (…) Es tracta d’una infal·libilitat molt barata i que no tant sols no té significat teòric sinó que té un escassíssim abast polític i una mínima eficàcia pràctica: en general no produeix res més que prèdiques moralistes i interminables qüestions personals.” A. Gramsci. El princep modern. Alguns aspectes teòrics i pràctics de l’economicisme. §13

Per altra banda, si les nostres opinions estan determinades pels interessos de classe, resulta que tot són opinions i no hi veritat en les ciències socials: només relativisme i pragmatisme.

Criticant el sociologisme diu Popper:

“Beethoven és de ben segur, fins a un cert punt, un producte de l’educació i la tradició musicals, i els que coneguin la seva música sabran com impressiona aquest aspecte de la seva obra. Però l’aspecte més important és, tanmateix, que a més de producte és productor de música.” La societat oberta i els seus enemics. La teoria moral de l’historicisme. §27

Diria que això implica negar l’aspecte productiu dels individus. Citant Mario Bunge:

“Una cosa és senyalar els estímuls i les inhibicions socials a la investigació, i una altra, molt diferent, sostenir que els individus no importen: que l’ens que realment fa i pensa són les col·lectivitats”. Racionalitat i realisme. Antirrealisme, §56

Diria que l’economicisme, políticament, oblida el que Gramsci anomenava hegemonia ètico-política.

Podem analitzar la negociació entre CDC i ERC a través d’una aproximació a l’esquema d’arbitratge de Nash (el de la ment meravellosa).

Considerem que la màxima utilitat per CDC es donarà si aconsegueix imposar una consulta del govern i una llista conjunta presidida pel President Mas cara a unes eleccions (convocades quan li convingués més) que resultarien plebiscitàries.

Considerem que la màxima utilitat per ERC es donarà si aconsegueix imposar una eleccions plebiscitàries immediates amb punts comuns en totes les llistes sobiranistes, que inclouen una DUI immediatament després de les eleccions, però llistes separades.

Quin és el valor d’aquestes utilitats màximes? Crec que és molt més elevada per CDC que per ERC, ja que, CDC pot recuperar amb aquesta actuació una part dels vots perduts, però ERC més aviat només podria augmentar lleugerament el bagatge de vot que ja actualment li donen les enquestes.

En què consisteix per a uns i altres cedir per arribar a un punt d’encontre:

Per CDC vol dir bàsicament disminuir l’exigència de llista conjunta presidida per Mas i acceptar tots els punts de les CUP per al 9N.

Per ERC vol dir bàsicament acceptar ajornar uns mesos la DUI i donar ple recolzament a la consulta del govern.

Caldria determinar també, la utilitat de cadascú en el punt que representa el cas de desacord en les negociacions. Qui hi sortiria més perjudicat? Crec que ERC.

A partir de tot això, l’arbitratge de Nash seria aproximadament:

El punt proposat, Arbitratge, seria el punt que maximitza el producte dels guanys d’utilitat de cadascú respecte del punt de desacord.

Què representaria exactament aquest punt d’Arbitratge, depèn dels càlculs de les utilitats màximes i de les utilitats del punt de desacord. Però d’acord amb el que hem dit seria alguna cosa un 15% inferior a les aspiracions màximes de CDC i un 25% inferior a les aspiracions màximes de ERC. No arribar a cap acord, quedar-se en el desacord (on tots dos hi perden i podrien guanyar més, que no és un òptim de Pareto) podria representar un tret al peu al procés.

Podeu fer els vostres propis càlculs modificant els punt marcats.

La solució de Nash no vol dir que sigui justa, només pretén reflectir un resultat apropiat a la força de negociació de les parts en el moment actual.