Pensament crític.
Tal com veig les coses hi ha tres grans línies de pensament crític en la filosofia occidental que apunten als mals de les societats modernes.
El liberalisme critica les cadenes que subjecten l’individu a les pròpies construccions humanes, la subordinació de l’individu a entitats abstractes que impedeixen el desenvolupament individual. Coses com l’Estat, la nació, la cultura, la religió, el matrimoni, la moral, … si les construïm amb un objectiu mes enllà de l’individu. Critica la usurpació de la llibertat individual per les institucions socials.
El marxisme critica les condicions socials que impossibiliten la llibertat, el desenvolupament individual, per més que ens hàgim alliberat de les cadenes que detectava el liberalisme o precisament per les conseqüències de les insuficiències de la llibertat individual proposada pel liberalisme. Hi ha una classe social, que deté el poder a traves del diner funcionant com a capital, que impedeix la llibertat real de la resta d’individus, els situa en realitat com a sense llar (oikos), i aboca la societat a la barbàrie.
Nietzsche a través del concepte de nihilisme critica l’home occidental, un individu ressentit, tancat en ell mateix (l’home del mercat), buscant suports externs per poder viure, que només actua reactivament, abocat a la debilitat de la voluntat i d’aquí a una por a la vida que és incapaç de viure creativament.
Tanmateix quan demanem a aquestes filosofies per propostes en positiu, per solucions, totes elles mostren grans silencis. Detecten les malalties, però els manquen els remeis. Els manca una visió clara del bé de l’individu i del bé social, una visió clara de l’individu i la societat que cal construir. Potser en això cal anar a buscar les línies de sortida en la filosofia clàssica i en el budisme.