ambFilosofia

Algunes dades comparatives entre eleccions:

L’independentisme aguanta. Després de la pujada de l’independentisme, que comporta comparant les eleccions municipals del 2011 amb les del 2015 un increment de 302.313 vots i una disminució del vot unionista de -123.230 vots, ara, amb un increment de participació de 602.650 vots respecte de les europees, hi ha un increment de 256.186 vots del bloc independentista i un increment de 200.708 vots del bloc unionista. Diria mirant la taula superior que: el vot de CiU aguanta o incrementa lleugerament (considerant la baixada anterior), el vot de ERC baixa, però després del fort increment anterior i considerant que ara sí hi havia la CUP, el vot de la CUP creix espectacularment. Tot això coincideix amb les anàlisis que ja fèiem a partir de les enquestes del CEO. Dues factures que està pagant el procés sobiranista.

També es dóna un lleuger desplaçament del vot cap a l’esquerra, agafant la valoració dels partits polítics, segons enquesta del CEO, que teniu a l’última columna, en una escala de 0 (esquerra) 10 (dreta), aquestes eleccions municipals donen una puntuació de 5,00 front un 5,08 de les europees i un 5,55 de les municipals 2011. Ara bé tenint present que l’enquesta detectava un cert desplaçament a la dreta de la població catalana de 3,62 a 4,01, això voldria dir una més gran participació de la gent que es considera d’esquerres.

Els resultats de Barcelona capital podem considerar que són un avis del que ja dèiem a Dues factures que està pagant el procés sobiranista., la població catalana majoritàriament no veu un lligam prou fort entre independentisme i sortida de la crisi-estafa. Això ve corroborat per dos fets: el fort increment de la CUP dins el bloc independentista, que sí vincula independència i final de les polítiques neoliberals, i els resultats de l’Ada Colau que, tot i la lleugera baixada de vots global de ICV + Podemos respecte de les europees, és capaç de ser creïble en la seva proposta contra el neoliberalisme i la classe social que utilitza aquesta ideologia per continuar incrementant el seu enriquiment i les desigualtats.

L’altre indicador que apunta que el problema de l’independentisme és ara mateix el fet de no assegurar prou el lligam entre el nou estat independent i la sortida de la situació econòmica actual, és la correlació inversa que indicàvem, segons enquesta del CEO, entre la importància que es dóna a les propostes econòmiques i el suport a l’estat independent. Quan més importància es dóna a les propostes econòmiques menys suport a l’estat independent i al reves, i això en tots els grups d’edat, cosa que indica que majoritàriament no es veu una relació clara entre independència i sortida de la situació econòmica. Què creu que té més importància a l’hora de decidir el seu vot en les properes eleccions al Parlament?

Per una banda CDC parla de política social però aplica el dogma de l’austeritat, i per l’altra ERC no s’ha fet prou creïble en defensa dels atacs econòmics que reben les classes populars. CDC és responsable de continuar creient en contes de fades econòmics que perjudiquen l’economia productiva, les classes populars i el procés. Però ERC és també responsable d’aquesta mancança, pel fet de parlar en abstracte i no denunciar clarament i directa les polítiques econòmiques classistes d’austeritat, com ha fet per exemple el Partit nacionalista escocès amb molt bons resultats. Només la CUP ho fa, i mentre la intenció de vot a CDC es troba estancada i la de ERC baixa, la de la CUP puja; però no el suficient. La CUP no és hegemònica dins el procés.

ERC, amb aquesta ambigüitat en la política econòmica, deixa de ser creïble i les seves propostes apareixen per a molts com a simplement oportunistes, no sinceres. I això ha fet que no hagi estat capaç de proposar mesures econòmiques concretes anti-austeritat que fossin difícilment rebutjables davant la població per part de CDC i posessin en qüestió l’hegemonia del President Mas. I tot això posa el procés en mans d’una CDC temorenca incapaç de convocar immediatament després del 9N les eleccions. I aquestes són dues factures, una econòmica (indefinició) i l’altra política (ajornament i temor) que estem pagant.

Anem a considerar un dels factors que hem detectat incideixen actualment en la disminució al recolzament al procés sobiranista: Un cert desplaçament a la dreta de la població catalana.

D’acord amb la nostra apreciació del significat de dretes-esquerres, això voldrà dir un més gran escepticisme cap a l’eficàcia de les transformacions socials i per tant un més gran escepticisme cap a les possibilitats de canvi que podria obrir la independència, sobretot considerant que d’acord amb el discurs oficial ja podem afirmar amb seguretat que “estem sortint de la crisi”, i ja només cal una neteja de corruptes.
Hi ha algunes dades més que avalen aquesta relació. La caiguda més gran en el recolzament a l’estat independent es dóna en el grup d’edat de 50 a 64 anys, una caiguda de 14,9 punts en un any, passa d’un recolzament del 49,3% a un recolzament del 34,4%, aquest grup dóna també el més gran recolzament a C’s, fins a un 12,9% d’intenció de vot directa.

Aquest discurs que “ja estem sortint de la crisi a base d’emprenedors i d’austeritat”, que no cal tocar res, i que només és qüestió de netedat, perjudica clarament el procés sobiranista.

Estem sortint realment de al crisi?

Quan va esclatar la crisi a causa de les pràctiques del sector bancari, aquest va resoldre ràpidament la seva crisi traslladant els seus deutes al sector públic que fins llavors no estava endeutat. A més les classes dominants van aprofitar l’ocasió per aconseguir una dràstica reducció de salaris tant individuals (reformes laborals + atur) com socials (desmantellament del mini estat del benestar), de manera que van veure créixer la seva part en l’apropiació del PIB, i amb ella les desigualtats i la destrucció de les classes mitjanes. La classe dominant no ha patit cap crisi i ha aprofitat l’ocasió per fer retrocedir els drets socials i laborals a estadis primitius.

Tota manera tenien un petit problema d’adequació de la producció al consum de la minoria que s’està enriquint. Això és el que ara ja han solucionat i a això és el que anomenen sortida de la crisi, la consolidació de les desigualtats i el poder de la plutocràcia: l’atur, els salaris de misèria i les retallades ja no empitjoren i producció i consum de la minoria rica s’adeqüen. No tornarem a la situació d’abans de la crisi. Barcelona World i els alienígenes.

Parlar de sortida de la crisi en aquestes circumstàncies sona a presa de pèl, i quan aquest discurs es dóna en els membres del Govern, no pot sinó debilitar el procés sobiranista.

Ara bé això no és tota la història. Si un determinat domini, unes determinades pràctiques i ideologia del sector financer van provocar l’esclat de la crisi, què han canviat de tot això? No ens estarem acostant a un nou esclat en el context d’una millora puntual dins una crisi global? En parlarem en un proper apunt.

Com ja dèiem en un apunt anterior, Lluny del cinisme, «Distingirem entre esquerres, dretes i extrema dreta. L’actitud d’esquerres la caracteritzarem com de confiança en l’ésser humà, la gent d’esquerres pensen que “l’ésser humà és bo, és la societat que introdueix la maldat”. L’actitud de dretes la caracteritzarem com de desconfiança en l’ésser humà, la gent de dretes pensen que “L’ésser humà és dolent, és la societat que ha de contenir aquesta maldat”. Ara bé, tant dretes com esquerres estan disposades a veure què passa, a resoldre el seu conflicte pacíficament, amb raons. Una altra cosa és l’extrema dreta (a Plató representada per Trasímac) aquests no creuen en les raons, només en la força i en el dret dels forts sobre els dèbils, pensen que el concepte de justícia és un invent dels dèbils per perjudicar els forts.»

Fins avui mateix no hi ha proves clares i definitives a favor d’una de les dues posicions. Això provocarà oscil·lacions cícliques de les societats al voltant d’aquestes posicions. Quan s’imposa una de les dues posicions, les seves mancances resultaran més clares i evidents i portaran els individus més lúcids a denunciar-les, iniciant així un moviment cap a la posició contraria.

Això no treu que el pensament de dretes sigui instrumentalitzat i potenciat pel poder, ja que els individus que detenen els diversos poders socials estaran especialment interessats a l’hegemonia del pensament de dretes, donat que en la mesura que aquest quedés en qüestió, quedaria en qüestió el seu poder com a causa dels mals. Caldria canviar les institucions socials de les quals ells en són els beneficiaris per status i poder.

Concretament l’hegemonia social del mercat capitalista defineix, vulguem o no, una societat de dretes que obliga els individus que hi participen a pensar i actuar d’acord amb l’imaginari de dretes. Ho explicàvem a Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional.

Què pot voler dir avui en el context de la crisi austeritària un desplaçament a la dreta com el que detectàvem pel Principat en l’apunt anterior?

¿Podria ser que tant l’enquesta del CEO de la primera onada del 2014 com la de la primera onada del 2015 reflectissin el mateix estat d’opinió de la població i que les diferències fossin degudes a l’atzar?

Anem a considerar-ho de les preguntes referides al posicionament esquerres-dreta i espanyolisme-catalanisme.

Heus aquí les dades extretes de les enquestes respectives:

Escala 0 (max. esquerres) a 10 (max. Dretes)

Escala 0 (max. Espanyolisme) a 10 (max catalanisme).

Observem un desplaçament a la dreta, el posicionament polític passa de 3,62 a 4,01 i també un cert desplaçament cap a l’espanyolisme, la catalanitat passa de 6,30 a 6,27.

Anem a considerar una prova d’hipòtesi per les mitjanes de les dues mostres, amb la desviació també extreta de les mostres.

1a onada 2014 versus primera onada 2015:

Agafem un nivell de significació de 0,05. És a dir, només ens equivocaríem en un 5% de les vegades. Les regions crítiques trobades a la taula (distribució t de Student) són: +-1.9799

Calculem els estadístics per confrontar amb aquest valor crític. Si superen aquest valor conclourem que ha canviat l’opinió amb un marge d’error del 5%.

Pel posicionament esquerres-dreta, l’estadístic és -6,327 que es troba més enllà del valor crític (en sentit negatiu), cosa que ens porta a afirmar un canvi real en el posicionament polític.

Per la catalanitat, l’estadístic és 0,363 que es troba més ençà del valor crític, cosa que ens porta a afirmar que es tracta del mateix posicionament, no hi ha canvi.

La població catalana, que es continua considerant majoritàriament d’esquerres, està oscil·lant cap a la dreta. ¿Això com afecta els canvis en el recolzament a l’estat independent?.

Ja dèiem en un apunt anterior, La ciència econòmica que necessitem., que la investigació científica comença per les hipòtesis i que les lleis científiques no es poden extreure inductivament de la observació, que no és possible observar res sense hipòtesis prèvies.

En general, i deixant de banda la mala fe, les enquestes que surten als mitjans de comunicació, també les del CEO, són opinió. L’opinió no és coneixement. Pot molt bé ser cert que “jo opino que la Terra és plana”.

I això és així perquè no utilitzen per a les seves observacions hipòtesis científiques; utilitzen, més aviat, certes nocions del sentit comú que com a tals són vagues i ambigües: el significat d’aquestes nocions té un ampli camp de variació i no sabríem dir amb precisió quina és la seva extensió, fins a on són aplicables. Els resultats han de ser també, doncs, afirmacions vagues i ambigües pròpies de la opinió i sense base científica.

No serveixen, doncs, per a res des del punt de vista del coneixement?. Són opinió i l’opinió no és ignorància absoluta. L’opinió se situa entre la ignorància i el coneixement segons Plató. El coneixement que poden contenir s’hi troba amagat i no es pot extreure sense teoria científica.

Agafem per exemple la pregunta de l’enquesta del CEO que comentàvem en l’apunt anterior: “Què creu que té més importància a l’hora de decidir el seu vot en les properes eleccions al Parlament de Catalunya?”. Les diverses respostes estableixen classes d’individus que, tanmateix, difereixen àmpliament en altres característiques especialment importants.

I la correlació inversa de la variabilitat d’aquesta resposta amb la variabilitat del suport a un estat independent, no serà producte d’alguna d’aquestes característiques subjacents?

Tenim les nocions teòriques adequades per aclarir tot això? Si més no, podem intentar hipòtesis explicatives de la correlació?. Hipòtesis que desprès puguem sotmetre a comprovació.

Vèiem en l’anterior apunt que l’hegemonia del President Mas en el procés sobiranista no explica la baixada del suport a la independència. Continuarem buscant.

En l’última enquesta del CEO, primera onada 2015, hi ha una pregunta interessant:

Anem a relacionar la resposta a aquesta pregunta amb el suport a un estat independent.

Es veu una correlació inversa: quan augmenta el percentatge en la prioritat a les propostes econòmiques, baixa el suport a un estat independent, i al reves, quan baixa el percentatge en la prioritat a les propostes econòmiques, puja el suport a un estat independent.

Si calculem la correlació estadística, dóna r = -0,88, cosa que significaria que el 77% de la variabilitat de les dades és deguda a la relació entre les variables.

Què ens indicaria aquesta correlació inversa?

Primer, però, en el proper apunt algunes reflexions sobre les generalitzacions estadístiques.

La majoria de la població de Catalunya es consideren d’esquerres. En l’enquesta del CEO corresponent a la primera onada del 2015, en una escala de 0 a 10, on 0 significa extrema esquerra i 10 extrema dreta, la puntuació mitjana és 4,01. Per tant, si aquests ciutadans consideren a CiU situat a la dreta (li donen una puntuació mitjana de 6,30) i resulta que CiU (el President Mas) lidera el procés sobiranista, llavors hauria de baixar el recolzament al procés si es prioritzen les qüestions socials.

Ara bé, els ciutadans de Catalunya, i especialment els d’esquerres, es consideren també sobiranistes. Què prioritzen?

Prioritzen clarament les propostes per sortir de la crisi econòmica en totes les cohorts i d’una manera força homogènia. Per tant podem considerar la hipòtesi que l’hegemonia de CDC dins el procés farà retrocedir el vot per la independència.

Com podríem determinar si es considera una hegemonia de CDC dins el procés? No per la intenció de vot directa a CDC, ja que es manté estable al voltant del 13% tot al llarg del 2014 i el que portem de 2015, amb independència del recolzament a la independència. Crec que podem acceptar una certa hegemonia actual de CiU dins el procés per la resposta a la pregunta “el proper dia 27 de setembre, quin partit o coalició creu vostè que guanyarà les eleccions?”: el 33,3 % considera que CiU guanyarà les eleccions, ERC queda segona amb el 25,7%. Ara bé això no vol dir que sigui una hegemonia definitiva, el procés com a tal podem considerar que representarà un gir social.

Anem a posar a prova la hipòtesi. Farem una comparació amb la primera onada del 2104, és a dir, a un interval d’un any, on s’ha passat d’un recolzament a un estat independent del 45,2% al 39,1%; és a dir, una disminució del 4,01%. Si la hipòtesi es compleix aquesta disminució hauria de ser més marcada en les cohorts situades més a l’esquerra. Anem a veure-ho:

La disminució més important no es dona precisament en els grups situats més a l’esquerra, especialment es dóna en la cohort de 50 a 64 anys. La hipòtesi no es compleix. L’hegemonia del President Mas no explica la disminució del recolzament a la independència.

En el proper apunt intentarem examinar altres hipòtesis.

Creu que Catalunya hauria de ser…

Creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?. Constatem en primer lloc una variabilitat en la resposta segons la cohort d’encreuament. Concretament, la menor acceptació es dóna entre els majors de 65 anys, a continuació la cohort de 50 a 64 anys, després la de 25 a 34, després la de 35 a 49 i finalment la major acceptació es dóna en la cohort de 18 a 24 anys. És a destacar també la menor acceptació entre les dónes que entre els homes. Les diferències són importants: fins a 17 punts entre els extrems, només el 32,4% dels majors de 65 anys es mostraven favorables a un estat independent. I també com en el cas d’Escocia i el Partit nacionalista escocès, a Catalunya és entre aquests majors de 65 anys on CiU obté el màxim percentatge de vots segons l’enquesta.
Un dels factors que explica aquesta variabilitat és la diferent aversió al risc de les cohorts.:

Crec que també hauríem de considerar el balanç costos beneficis segons la cohort. Concretament esdevé fonamental assegurar i convèncer els afectats que el sistema de pensions queda totalment garantit.

9N. El vot dels pensionistes.
i també
9N. El vot dels pensionistes (II)

L’aversió al risc té a veure amb tenir quelcom que es pot perdre i amb la capacitat d’indignació davant la injustícia. En el nostre cas té a veure amb la dimensió ètica del procés en tant que realització de la justícia més enllà dels interessos particulars.

Anem a comparar en el proper apunt aquests resultats amb els resultats de l’enquesta CEO de fa un any, la primera onada del 2014. Ens preguntarem si la possible hegemonia de CDC dins el procés provoca una davallada del vot per la independència.

Tenim dos jugadors: Podemos i el procés sobiranista. Simplificarem les estratègies a disposició d’ambdós jugadors a dues: Cooperar (C) o No-Cooperar (N).

Per Podemos cooperar voldrà dir “no posicionar-se contra la independència” i no-cooperar voldrà dir “posicionar-se activament contra la independència”.

Pel moviment sobiranista cooperar voldrà dir “vincular-se al pel procés constituent espanyol” i no-cooperar “marginar-se del procés constituent espanyol”.

Això donarà lloc a quatre possibles situacions finals: NN, CN, NC, CC:

Suposarem els següents resultats de l’encreuament d’estratègies:

A NN Podemos no assoleix el govern, l’independentisme xoca amb un mur que només es pot saltar amb un pacte social i CDC es fa enrere.

A CN Podemos no assoleix el govern, el procés cap a la independència avança, però amb dificultats, no hi ha 3a. via, dubtes a CDC, però s’imposa el sector sobiranista.

A NC Podemos assoleix el govern i la independència queda ajornada, derrota electoral del sobiranisme.

A CC Podemos assoleix el govern i el procés cap a la independència es consolida en un camí llarg, amb oferta de 3a. Via, dubtes a CDC.

L’ordre de preferències per Podemos és NC > CC > NN > CN, i pel Sobiranisme és CN > CC > NN > NC, cosa que donaria lloc al típic dilema del presoner:

Agafant valors ordinals, 4 per la situació més preferida, 1 per la menys, quedaria:

Tots dos tenen estratègia dominant, una que guanya sempre a l’altra, que és no-cooperar: N. En primera instància el resultat previsible, per tant, és NN. Per Podemos posicionar-se activament contra la independència i pel Sobiranisme marginar-se del procés constituent espanyol.

Ara bé aquest resultat és clarament insatisfactori ja que traslladant-se a CC hi guanyen tots dos. Passen de guanyar 2 a guanyar 3. Com passar a CC des de NN?. Deixat a l’estricta lògica de només el dilema, no és possible passar a CC. Quant més acords i seguretats tingui un jugador que l’altre triarà C, més està cridat a triar N. La solució general al dilema del presoner generalitzat dins la societat s’anomena Estat, és a dir, un poder exterior que obliga els jugadors a jugar C, en benefici de l’interès col·lectiu. El problema és llavors com construir l’equivalent a un poder exterior que els obliga a jugar tots dos C.

Fixeu-vos que la situació és molt diferent a la que es dóna entre CDC i ERC dins el procés sobiranista: el dilema de la guerra dels sexes. En aquest dilema de la guerra dels sexes no és una bona sortida CC, cedir tots dos, ans cal que un cedeixi i l’altre no. Establir qui cedeix i qui no, i establir les compensacions pel que ha cedit és la qüestió.

Fixeu-vos que un dels punts més discutibles de l’anàlisi es troba a NN: hem pressuposat que CDC finalment, davant del perill de revolució, acaba sotmetent-se als interessos de l’oligarquia.

Per aprofundir l’anàlisi de la situació de dilema del presoner entre Podemos i el sobiranisme podríem intentar introduir valors cardinals, és a dir, intentar mesurar el valor quantitatiu de les preferències per cada jugador i la distància quantitativa entre elles.

Pressuposarem:

Que a Catalunya la crisi de la Segona restauració borbònica es manifesta principalment en el procés sobiranista. Aquest s’articula en un moviment social unitari no partidista i en una pluralitat de forces polítiques que expressen la diversitat del propi procés sobiranista-moviment social.

Que als Països castellans la crisi de la Segona restauració borbònica es manifesta principalment en el fenomen Podemos. Però aquí Podemos juga alhora el paper de moviment social i de partit polític únic que intenta aglutinar la diversitat política del moviment. Podemos recull vots des del PP fins a EU, no és un partit d’esquerres clàssic.

Quan Podemos s’instal·la a Catalunya competeix i ha de xocar, doncs, tant amb els moviments socials, ja que pretén ser un tot i no una part, com amb TOTS els partits sobiranistes (fins i tot CDC) en la disputa del vot, tal com vèiem en l’apunt La frontera del vot independentista. Per tant, Podemos, en la mesura que rebutja la independència de Catalunya però es situa contra el Règim, debilita el procés sobiranista i debilita els partits sobiranistes.

Ara bé Podemos i el procés sobiranista tenen un enemic comú, el Règim, la Segona restauració borbònica. Hi ha enfrontament i, al mateix temps, interessos comuns. Podrà Podemos sense els partis sobiranistes catalans tirar endavant el procés constituent espanyol?. Podrà el procés sobirnanista assolir els seus objectius sense Podemos?

La cosa es complica encara una mica més si considerem que hi ha força evidència històrica de les classes dirigents catalanes abandonant les mobilitzacions populars i cedint i pactant amb les forces borbòniques.

Per construir el dilema del presoner entre Podemos i els moviments sobiranistes, pressuposarem també que Podemos tot sol, sense l’ajuda dels moviments d’alliberament nacional dins l’estat espanyol no podrà acabar amb el Règim. Pressuposarem que el moviment sobiranista català sí podria assolir els seus objectius, sempre i quan CDC es decantés definitivament per la ruptura amb les polítiques neoliberals cap a polítiques socialdemòcrates, és a dir, trenqués amb l’oligarquia i s’instal·lés en un pacte social amb la majoria del país. La frontera. Els que es donen un 5 en catalanitat.

El moviment sobiranista es trobaria doncs en un dels revolts més difícils i decisius, El dilema de la guerra dels sexes entre CDC i ERC (II). En llenguatge platònic: alguns dels seus protagonistes es troben en un moment de reencarnació en què han de triar la seva nova ànima i la vida que viuran. Un moment fonamental de la lluita de classes a casa nostra contra el 10 % que ha provocat la crisi i s’enriqueix amb ella.

Les xifres del dilema i el dilema com a tal en el proper apunt.

Si no hi ha pacte social, ara per ara, no hi haurà independència, Pacte (I). I en aquest repte qui té la més gran responsabilitat és CDC, L’abraçada del 9N o el gran repte de CDC.

A un pacte social contra l’hegemonia del capital financer per realitzar polítiques econòmiques alternatives a l’austerisme pot ajudar el fet d’aclarir el nucli racional del liberalisme (per poder acceptar-lo) i de posar de manifest la manipulació neoliberal (per poder rebutjar-la) a què ha estat sotmès per ser utilitzat com a justificació ideològica del domini del capital financer.

A través d’aquesta manipulació del liberalisme ens sotmeten als “mercats”, Els alienígenes dominen la Terra, i el diner es converteix en un fetitxe, L’ídol «diner», que assegura el poder del capital financer.

Seguint a J.S. Mill podem fer dues afirmacions:

1. La bona societat és aquella en què els individus assoleixen la màxima felicitat possible.
2. La llibertat individual és un dret polític fonamental (OnL-1.14) , ja que com que l’autodesenvolupament és essencial per a la felicitat individual, no hi ha felicitat sense que hi hagi prèviament llibertat.

Aquesta llibertat individual per poder ser real demana la creació i l’impuls del mercat, ja que és el mercat qui permet efectivament l’individu triar entre les diverses alternatives que se li ofereixen.

Una persona ha d’escollir entre un determinat número de situacions i si aquesta elecció no afecta a ningú més, llavors és millor deixar que escolli per ella mateixa.

Oblidem de moment la definició d’això de «no afectar a ningú més» i intentem apuntar al constructe mental (referent) a través d’un exemple. Agafem l’exemple de la llibertat sexual assolida a partir dels anys 60 del segle passat. Avui dia considerem que, excepte casos extrems, la sexualitat és un afer privat que no afecta a ningú més. El resultat no és només que ningú té dret a jutjar la sexualitat de l’altre, sinó també el floriment de sexualitats diverses, més enllà del concepte de normalitat, que competeixen entre elles sense més problema que l’elecció individual.

La situació de dilema de la guerra dels sexes que hi ha actualment entre CDC i ERC és complicada i en la vida ordinària podem constatar empíricament que sovint acaba malament. El dilema de la guerra dels sexes entre CDC i ERC (II)

Aquest dilema modela alguns aspectes de la relació de parella. Pensem en aquesta relació i veurem que deixada la cosa al seu pendent natural arribem a la ruptura.

Podríem pensar aquestes dificultats a través de pensar les dificultats de la relació de parella. Volem, hem, d’anar junts, però cadascú te les seves pròpies, i diferents, preferències afectives, sexuals, d’expectatives i projectes. Cada persona té un equilibri anímic que el porta a agradar-li, i a fer, certes coses, i a triar una determinada distribució del seu temps. Per cada persona això és diferent, per una és A pel l’altra és B. Si aquestes persones comparteixen un tram de la vida, com gestionaran A i B en el dia a dia?. A quina distància es troba A de B? s’acostaran més a A o a B?. Com ho discutiran? com ho viurà cadascú?. Ara hem suposat un A i B fixos, però ¿són possibles canvis en A i B, en els equilibris anímics de tots dos, que els allunyin o els acostin?.

Per aconseguir una relació satisfactòria, diria que, igual que en la parella, la qüestió clau és aquesta última pregunta: ¿són possibles canvis en A i B, en els equilibris anímics de tots dos, que els acostin?. Simplificant, que a ella acabi agradant-li i entenent el futbol i a ell el ballet.

Deixarem de banda aquells que estan en la política per fer negoci, per afany de poder, o pel seu ego personal i considerarem que CDC representa legítimament una perspectiva liberal i ERC una perspectiva socialdemòcrata. Considerarem també que la qüestió social, la qüestió de tanta gent que ho està passant tant malament, no es pot deixar per d’aquí a 18 mesos. On es podrien trobar?.

Si aprofundim en els pensaments liberal i socialdemòcrata, potser podem trobar, per al moment actual del nostre país, punts de contacte, propostes socials que es poden compartir.

La fal·làcia naturalista la presenta D. Hume:

“ En tot sistema moral de què fins ara hagi tingut notícia, he pogut observar sempre que l’autor segueix durant un cert temps el mode de parlar ordinari, establint l’existència de Déu o realitzant observacions sobre els afers humans i, de sobte, em trobo amb la sorpresa que, en comptes de les còpules habituals de les proposicions, és i no és, no veig cap proposició que no estigui connectada amb un ha o un no ha. Aquest canvi és imperceptible, però resulta, no obstant, de la major importància. En efecte, en la mesura que aquest ha o no ha expressa alguna nova relació o afirmació, és necessari que aquesta sigui observada i explicada i que al mateix temps es doni raó d’una cosa que sembla absolutament inconcebible, a saber: com és possible que aquesta nova relació es dedueixi d’altres totalment diferents.” Tractat sobre la naturalesa, llibre III, part 1, sec. 1

És el pas del «ser» al «haver de ser», el pas de com són les coses a com haurien de ser, el pas dels fets als drets.

La senyora Sánchez Camacho comet la fal·làcia naturalista quan afirma que de fet Catalunya avui no és sobirana i que, per tant, Catalunya tampoc té dret a ser sobirana.

El cas de Podemos és diferent. Reconeixen el dret de Catalunya a ser sobirana, però afirmen que de fet avui Catalunya no té prou força per ser sobirana (n’hi ha prou que el senyor Montoro tanqui l’aixeta dels diners perquè una DUI quedi en no res). Ara bé, en lloc de procurar que també de fet Catalunya sigui sobirana, tingui la força, aposten per continuar mantenint aquesta no sobirania de fet. Subordinen el nostre dret a la sobirania a la sobirania espanyola que a través de un procés constituent ens concediria el dret a l’autodeterminació.

Un altre cas, i aquest ja és un problema propi, és el d’aquells, que anomenaré independentistes impacients, que consideren que com que Catalunya té el dret a ser sobirana (ha de ser-ho) ja és de fet sobirana. És un pensament dominat pel desig, que ens enganya amb la il·lusió d’una enorme acceleració i simplificació del procés històric i, sobretot, d’una gegantina efectivitat de la pròpia acció, la sobreestimació de la pròpia força i la infraestimació de la força de l’adversari. Això els porta a no analitzar objectivament la realitat i a amagar els fets desfavorables, la tendència a saltar-se passos imprescindibles.

Un Estat no és només una qüestió de legitimitat, és sobretot una qüestió de força interna. Sense construir de fet aquesta força capaç imposar-se tant a dintre del propi territori com respecte a tercers, no hi ha Estat. Com diu Max Weber, perquè un agrupament polític sigui un Estat cal que la implementació de les seves lleis sigui, a l’interior d’un territori donat, «garantida de manera continuada per la coerció física», «l’Estat reivindica amb èxit, per a ell mateix, el monopoli de la coerció física legítima»: un Estat conjunta així la seva pretensió de ser «l’única font del “dret”» amb la coerció física.

Hi ha dos elements diferents i necessaris: legitimitat i força. La legitimitat podem aconseguir-la a través d’una votació. Però, i la força?. Aquest és el problema que progressivament es presenta a primer pla.

En l’anterior apunt, El dilema de la guerra dels sexes entre CDC i ERC (II), acabàvem parlant de la necessitat també d’un pacte social perquè el procés cap a la independència anés endavant. Quina podria ser la proposta bàsica d’aquest pacte social i per la independència, en el seu aspecte social?

Si examinem la situació de l’atur i l’evolució de l’economia, veiem que no hi ha cap perspectiva de reduir significativament els nivells d’atur a mig termini. Anant bé les coses, es requerirà una generació, al voltant de 30 anys, per arribar a uns nivells d’atur inferiors al 4%. En aquesta situació d’atur, de molta més oferta que demanda de força de treball, més les contrareformes laborals que desregulen el mercat laboral deixant-lo en mans d’aquesta oferta i demanda, les classes treballadores es troben indefenses per negociar mínimament els sous i les condicions de treball i tornen a situacions pròpies del segle XIX. De retruc assistim també a la desaparició de les classes mitjanes per manca de demanda interna. El pacte social hauria de trencar aquesta situació del mercat laboral que permet l’explotació més descarada i provoca la contracció de la demanda interna, ruïna de les classes mitjanes.

Hi ha sobre la taula la proposta que permetria canviar aquesta situació social d’elevats nivells d’atur i destrucció dels dret laborals durant molts i molts anys, és la proposta de la Renda Bàsica. Aquesta proposta garanteix, com un dret, uns ingressos mínims per a tothom, només pel fet de ser ciutadà de Catalunya, sense condicions. Això obligaria a negociar sous i contractes de treball a partir d’aquest nivell bàsic marcat per la RB, trencant la situació esbiaixada entre oferta i demanda que es dona avui en el mercat laboral.

La viabilitat econòmica d’aquesta proposta per a Catalunya ja ha estat estudiada, Un modelo de financiación de la Renta Básica técnicamente factible y políticamente no inerte. Aquest model representaria un augment dels ingressos de les classes treballadores i una millora de les seves condicions de treball, per tant, una més gran llibertat per construir les seves vides. I també suposaria una disminució de les transferències de diners cap a les classes riques que els traslladen a l’exterior o se’ls gasten amb productes d’importació. Per tant, la proposta de RB comportaria un rellançament de la demanda interna.

Cal un pacte per la República catalana i per una més gran llibertat i igualtat reals dels seus ciutadans.