Estem a l’illa dels cavallers i els escuders. En aquesta illa tots els habitants són o bé cavallers (C) o bé escuders (E). Els cavallers sempre diuen la veritat. Els escuders sempre menteixen.
A diu: (1) Com a mínim un dels dos és escuder.
La pregunta és, què són A i B?
Suposem: P = “A és cavaller”. Q=”B és cavaller”. I representem (1) per: P ∨ Q
A serà cavaller si i només si és cert el que diu, si no és cert serà escuder. És a dir, P si i només si (P ∨ Q), que ho representem per: P↔(P ∨ Q)
A |
B |
P |
Q |
P v Q |
P↔(P ∨ Q) |
C |
C |
V |
V |
F |
F |
C |
E |
V |
F |
V |
V |
E |
C |
F |
V |
V |
F |
E |
E |
F |
F |
V |
F |
És a dir, a través de la taula sabem necessàriament que la respòsta és: A és cavaller i B és escuder, és l’única possibilitat que resulta V (vertadera) a l’última columna.
La fe del neoliberalisme en els seus models matemàtics en economia deriva entre altres coses d’una mala comprensió de la naturalesa de la lògica i les matemàtiques, i del tipus de certesa que proporcionen.
Les estructures lògiques i matemàtiques no són reals, són inventades i s’apliquen a determinats models (com l’illa). La certesa de les seves afirmacions deriva de reduir les possibilitats a un conjunt finit i manejable, de manera que es puguin examinar totes les possibilitats (com en el quadre).
Però confondre aquests models amb la realitat és una bestiesa. Abans de treure cap conclusió hem de considerar fins a quin punt s’assemblen els models i la realitat. I els models econòmics neoliberals no s’assemblen gaire a la realitat, la simplifiquen fins a un punt que ja no parlen de la realitat que vivim la resta d’humans. Construeixen una espècie d’illa de cavallers i escuders on els individus són reduïts a calculadors d’utilitats. Incapaços de predir el “crac”, afirmant en 2003 que una nova depressió era impossible (Robert Lucas), que els mercats sempre tornen a l’establitat, fracasant en les seves propostes de retallades per sortir de l’atzucac on ens han portat. Aquest models matemàtics neoliberals han perdut la credibilitat però les elits al poder els continuen utilitzant per justificar la seva política en la seva particular lluita de classes.
Per cert, un petit entreteniment, suposem que A diu: Cap dels dos no és escuder. La pregunta és, què són A i B?
Les matemàtiques són un llenguatge, i com a tal, redueixen la realitat, i d’aquesta reducció qualsevol intel·ligència fina i sensible en pot deduir que hi ha el perill de mort del món, no solament perquè parts substancials del mateix es perden en la comunicació reductiva, sinó perquè la humanitat tecnològica està construïnt un món propi a partir d’uns pocs axiomes i migrades dimensions, que en l’excés reductiu de l’abstracció esdevé paradoxalment una bestiesa, com encertadament dieu.
En la meva vida professional he aconseguit algún éxit i reconeixement gràcies a les matemàtiques. Són un llenguatge màgic que pot aplanar moltes discussions. Els meus saben, perquè mai ho he amagat a qui podia entendre els límits del càlcul, que els meus models matemàtics van ser construïts quan després d’alguns assajos jo tenia el convenciment de que una de les opcions era sinó millor, tant bona com qualsevol altre. Les matemàtiques aconseguiren ràpides preses de decisions col·lectives, del col·lectiu client, quan sé per experiència que sense una presentació matemàtica, les consideracions i discussions haguessin resultat paralitzants i generadores de sinergies negatives…
Les elits doncs no abandonen una eina, els càlculs matemàtics, i utilitzen models no solament erronis com tots, sinó inadequats per al moment actual, perquè no troben controvèrsia al seu nivell conceptual. La lluita de classes amb els seus excessos de fe, perdé el tren del desenvolupament de les ciències socials, i les seves vacil·lacions i balbuceigs resulten més primitius que els propis dels models neoliberals. Si no entenem això em penso que no sortirem del parany de retrets i guerra estèril de fes.
Un bon joc, comença reconeixent-se com a tal, sabent els límits del marc, les regles i sobretot el seu objectiu. Avui els neoliberals perden el joc del desenvolupament de la humanitat perquè no es reconeixen com a joc sinó que s’enalteixen a la categoria de ciència global, d’omniciència, i sobretot perquè no passen la prova de la comparació entre els objectius anunciats i els objectius aconseguits. El problema és que la construcció d’un joc nou que el substitueixi, parafrassejant Lakatos, s’està endarrerint més del que seria desitjable.