ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Conseqüències catastròfiques de la dependència

Les conseqüències catastròfiques immediates de la dependència (victòria del boicot i del No).

(Dades i reflexions a partir de l’escrit de Lluís Torrens “Cataluña en la España post-proceso. ¿Qué pasará si Cataluña continúa dentro del Reino?”)

Suposem que una coalició Duran i Lleida, Rivera, Sánchez-Camacho, Iceta guanya a Catalunya i firma la rendició, quines serien les conseqüències previsibles?

A causa de la infrafinanciació continuada, però també de la reducció de la pressió fiscal a Catalunya i a Espanya, i d’un model basat en la crematística, la situació actual de les finances de la Generalitat és catastròfica:

Deute financer

65.000M

Dels quals 27.000 a l’Estat
Ingrés en excés 2008-2009

2.500M

A retornar a l’Estat el 2019
Despesa desplaçada

1.800M

Factures traspassades d’exercici
Deute entitats locals

300M

164M a l’ajuntament de BCN
Total deute

69.600M

Compromisos plurianuals

57.000M

A partir de 2015 (Tribunal de Cuentas)
Total a pagar

126.500M

 

És a dir el deute total representa 5 vegades el pressupost de la Generalitat.

A més la Ley de estabilidad presupuestaria (votada favorablement per CiU) imposa que el deute financer de la Generalitat ha de passar del 32% actual del PIB (65.000M) al 13% (26.000M) en vint anys amb una reducció de 39.000M, és a dir, uns pagaments d’uns 2.000M l’any.

La despesa de la Generalitat l’any passat va resultar en un dèficit de 4.000M, és a dir, 2 punts del PIB. Suposada l’actual etapa d’estancament o mínim creixement econòmic, si la Generalitat ha de reduir el deute en 2000M segons l’esmentada Ley, haurà d’incrementar les retallades en 6000M (4.000+2.000) i mantenir aquest nivell de retallades durant vint anys.

En aquestes circumstàncies:

La Generalitat es descapitalitzarà i quedarà totalment en mans de les condicions que vulgui imposar Madrid. La despesa pública caurà espectacularment. EL mini estat del benestar actual s’ensorrarà.

El nivell de renda per habitant caurà relativament i podria situar-se uns 20 o 25 punts per sota de Madrid o de les comunitats forals.

Difícilment Catalunya podrà realitzar el canvi de model productiu cap a les energies netes i a la economia del coneixement i la cultura que avui és imprescindible.

 

I si guanyés el Sí-No a Catalunya i Podemos a Espanya? Podria Podemos oferir una solució al panorama assenyalat en el punt anterior?

Qualsevol solució hauria de comportar que es complís el criteri d’ordinalitat, o almenys, que els ingressos per habitant a Catalunya s’igualessin als de les autonomies millor finançades i que reben recursos d’altres CCAA. Anem a veure això últim què comportaria per a les CCAA multiprovincials:

Heus aquí la situació actual:

Autonomies multiprovincials en règim comú Ingressos no financers homogenis per habitant 2012 Població 2012 Ingressos addicionals necessaris per equiparar-se a l’autonomia millor finançada Balanç per autonomia de l’equiparació sense noves aportacions
ANDALUCIA 2.156 8.449.985 7.657.789.675 -1.101.286.545
ARAGON 2.398 1.349.467 896.623.285 -502.447.048
P VALENCIÀ 1.338 5.129.266 8.840.527.144 3.527.242.350
CANARIAS 2.426 2.118.344 1.348.293.858 -848.036.654
CASTILLA-LEÓN 2.593 2.546.078 1.193.290.918 -1.444.466.432
CASTILLA-MANCHA 1.455 2.121.888 3.408.795.802 1.210.897.825
CATALUNYA 1.794 7.570.908 9.934.526.457 1.753.952.256
EXTREMADURA 3.062 1.108.130 0 -1.148.388.363
GALICIA 2.546 2.781.498 1.436.417.450 -1.447.296.854
Aportacions de l’Estat per assolir l’equiparació 34.716.264.589 170.536

Per assolir l’objectiu d’equiparació, inferior al d’ordinalitat, l’ increment d’aportacions de l’Estat cap a les CCAA, i considerant només les multiprovincials, hauria de ser de 35.000M l’any (columna 4). L’Estat central s’hauria de reduir significativament amb tot el que representaria pel seu funcionariat.

Si no es volen fer més aportacions però es vol equiparar, cal mirar la següent columna, la 5. Sis CCAA sobre nou veurien reduïts els seus ingressos: pressionarien de totes les maneres possibles per impedir-ho.

Difícilment, per oposició de la majoria de CCAA o del funcionariat central, pot guanyar Podemos a Espanya amb un programa de mínims d’equiparació de la despesa autonòmica per habitant.

Com en altres qüestions també en el finançament la possibilitat real de negociació d’igual a igual passa només per la independència. I fixeu-vos també en la situació del País Valencià, la comunitat pitjor finançada, més que Catalunya. També allà passaran coses.



  1. Podemos no governarà. Després de les properes eleccions generals espanyoles governarà una coalició PSOE PP UPyD (i, potser, altres com C’s, CC etc.), i, per tant, Podemos no podrà oferir cap canvi substancial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Economia, Política per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent