Si això és així la crisi hauria de ser tant més profunda en una comunitat de l’Estat quant més hi incidís cadascun d’aquests factors. Diria que no podem aportar cap exemple de comunitat on aquests factors tinguin força i la crisi no es presenti.
També podem afirmar que cadascun d’aquest factors es troba en un procés d’aprofundiment:
1) El moviment sobiranista a Catalunya es manté o va a més. Moviments d’aquest àmbit també van a més al País Basc, a Galícia, a les Illes i a València.
2) El deute de l’Estat ha arribat a igualar el PIB i comporta un pagament de 35.000 milions d’euros, el 3,5 del PIB, mentre que el PIB creixerà com a molt un 0.7%, tot junt comporta un empobriment general del 2,8%. A més la borsa i els beneficis de les empreses de l’IBEX puja, cosa que vol dir que s’apropien d’un part més gran d’aquest pastís més petit, els rics aconsegueixen fer-se més rics traspassant l’empobriment a la resta. Vol dir que les classes populars patiran encara d’una manera més profunda el deteriorament de les seves condicions de vida. Tota manera el pastís serà més petit i això no només per aquest any, sinó també pels anys a venir, l’empobriment general anirà creixent. L’Estat espanyol es troba en procés de fallida més o menys imminent.
3) Amb la sentència del Tribunal constitucional sobre l’Estatut van trencar el pacte de la transició a nivell territorial. Amb la reforma exprés de la Constitució per subordinar-se als dictats del capital financer van trencar el pacte de la transició a nivell social. Amb la llei Parot i la sentència del Tribunal europeu ha quedat en evidència un aparell judicial que prevarica i es subordina al poder polític. Tant el PP com el PSOE es troben amb divisions internes i amb una caiguda del seu pes electoral.
Per tant, podem afirmar que la hipòtesi de la crisi de la segona Restauració borbònica aguanta.