ambFilosofia

Utilitzàvem en un article anterior la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel, La sentència del TC espanyol un pas més de l’espanyolisme cap a l’animalitat. Podem seguir amb la reflexió i utilitzar la resta de la història.

Primer de tot cal una certa aproximació a la dialèctica amb algun exemple, La dialèctica. Entendre la crisi.

Anem als processos d’alliberament segons la dialèctica de l’amo i l’esclau hegeliana. Havíem arribat al punt que l’esclau (podria ser Catalunya) s’ha enfortit amb el treball i la raó, i l’amo (podria ser l’Estat espanyol) s’ha debilitat per la seva dependència de l’esclau. Com segueix l’alliberament de l’esclau que ha començat a deixar de ser esclau?.

Segons Hegel la seva consciència passa per una sèrie d’etapes abans del seu alliberament definitiu: estoïcisme, escepticisme i consciència desgraciada. Aquestes formes de consciència es trobaran totes elles presents i barrejades en el procés.

Estoïcisme: l’esclau afirma la seva llibertat interior, el canvi mental. L’esclau, malgrat la seva esclavitud, se sent fort interiorment en ell mateix i independent. Però és només mentalment, en la seva realitat social continua la dependència, i l’accepta.

Escepticisme: Aquesta força i independència interior porta l’esclau a la llibertat de pensament, a una actitud de recerca i indagació, no pensa que ha trobat la veritat, i s’atura en la recerca i afirma que que és impossible trobar la veritat definitiva. Afirma la debilitat de l’Estat espanyol malgrat l’aparent fortalesa, precisament pel seu dogmatisme. Però aquesta negativitat el porta a la inacció pràctica, no veu les seguretats per donar el pas de l’alliberament. Tanmateix mentre afirma tot això, se n’adona que s’està afirmant ell mateix com a veritat capaç de posar en qüestió qualsevol falsedat.

La consciència dissortada: la consciència escèptica, continuada, porta a una consciència desdoblada entre la certesa de la seva força per posar-ho tot en qüestió i la incertesa de la seva actuació i objectius pràctics. Ja no s’enganya sobre la seva situació de dependència i el seu desig d’independència, però no troba la manera de superar-ho. Aleshores, faltat encara de confiança en les seves forces per transformar la realitat, buscarà una ajuda exterior, alguna instància exterior (Déu, potser, la comunitat internacional) o algun mecanisme (mercat, els interessos econòmics) que li faci la feina.

Encara no ha aconseguit l’alliberament.

Sembla que l’unionisme, especialment la gent del PP, fa pivotar el seu discurs en les fal·làcies. Cal, doncs, practicar el seu reconeixement

Especialment, les argumentacions dels unionistes respecte de la independència de Catalunya s’estan convertint en una font inesgotable d’exemples de fal·làcies aplicades al debat polític.

He aprofitat un petit programa (més endavant intentaré millorar-lo)  a fi de practicar el reconeixement de les fal·làcies.

Les fal.làcies són argumentacions incorrectes, però que intenten ser psicològicament persuasives, confonent raons i emocions, introduint amenaces, jugant amb el significat de les paraules, confonent nivells del llenguatge, atacant la persona, etcètera.

Heus aquí l’enllaç per practicar: exercici sobre fal·làcies

Si creieu que aquests dies n’heu descobert alguna de prou interessant, podeu enviar-me-la com a comentari. Agraït.

Algunes consideracions posades entre [] al manifest Decidim: No a la independència

Diu el manifest:

Els catalans, amb la resta d’espanyols, patim els mateixos atacs i retallades. A Catalunya, com a Andalusia, Canàries o Extremadura ens condemnen per igual a l’empobriment, la precarietat i les desigualtats. [però també a la Llombardia, i a Occitània, i a Gal·les, i a Grècia, i a Portugal ….]

No és cert que les retallades que patim a Catalunya siguin perquè “Madrid ens roba”. Les polítiques de saqueig i retallades vénen imposades pels mandats de Washington i Berlín a través de la Troica, i que la classe política, tant a Madrid com a Barcelona, accepten submisament i executen sense miraments mentre mantenen les seves corrupcions i privilegis. [és un problema general de tota la UE, a Itàlia, a França, a Grècia, a Portugal]

Rajoy i Mas, Mas i Rajoy són les dues cares d’una mateixa moneda. La dels grans banquers d’aquí, de la Caixa al Santander, i del capital estranger, la de les grans fortunes, els monopolis i les multinacionals que són cada dia més rics a costa d’empobrir i saquejar al 90% de la ciutadania [compost per classes mitjanes, treballadors amb feina i a l’atur, i joves aturats i ben formats]. [Contra aquest neoliberalisme (i la vergonya de les pasteres), contra el capital financer europeu i mundial, hi ha un combat comú de tot aquest 90%, cal un moviment social d’aquest 90%, cal un moviment com ara el del dret a decidir]

Artur Mas ha votat al Congrés de Madrid el “rescat” de la banca amb diners públics, la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades. I a Catalunya és el més aplicat i submís executor dels dictats del FMI i Merkel, amb retallades en sanitat, educació i serveis bàsics. Mentre diuen que “no hi ha diners”, saquegen les arques públiques per finançar-ells i els seus partits amb els informes falsos, el “cas Palau”, les ITV fraudulentes …, o traient els seus diners a comptes en paradisos fiscals fora de Catalunya. [El sistema genera corrupció igual a Madrid, a Barcelona com a altres llocs de la UE]

[Tots aquests quatre paràgrafs anteriors són aplicables arreu de la UE i no veig quina relació específica tenen amb el problema Catalunya-Espanya. Molts estem d’acord que cal acabar amb l’austerisme neoliberal i que aquest es dóna tant a Madrid com a Barcelona, com a Roma, com a Paris….; però quina mesura particular es proposa? I aquesta, és millor que qualsevol altra alternativa?]

Què fa ningú que es digui d’esquerres anant de la mà d’aquesta gent? [qui va de la ma de qui? Simplement, seguim un camí. Seria una fal·làcia “ad hominem per les circumstàncies” dir que els signants del manifest van de la mà del PPSOE, simplement perquè defensant el No a la independència també hi ha el PPSOE] Ningú s’ha d’enganyar amb la falsa creença que la independència de Catalunya crearà millors condicions per al canvi polític i social a tot l’Estat espanyol [un moviment democràtic a Catalunya pot comportar la crisi de l’estat de la Segona Restauració borbònica i posar en qüestió moltes coses a la UE, que també s’hi oposa. Democràcia, dret a decidir-ho tot, és el lema que pot unir els europeus contra les polítiques d’austerisme. Com diu I. Kant a “La pau perpètua” només sobre una base republicana, sobre la base del respecte de la llibertat i la igualtat de les persones i els pobles es pot construir la federació universal]. L’únic que aconseguirem és dividir i enfrontar el poble català entre si i amb la resta del poble espanyol [o potser donar-los un cop de ma per alliberar-se ells també de la seva oligarquia, ¿els farem algun mal per ser lliures?. El perill d’enfrontament dins el poble català pot venir més aviat sobretot del fet de no deixar votar, ja que els caldrà utilitzar algun tipus de violència per evitar-ho]. Amb qui compartim no només uns interessos comuns [avui dia aquest interessos comuns passen a nivell europeu i mundial], sinó una mateixa tradició de lluita [en alguns moments sí, en altres no] i multitud de llaços històrics i culturals, afectius i familiars [com cal anar establint amb tots els pobles del món].

Una àmplia majoria rebutgem la Catalunya i l’Espanya actuals, dependents de la Troica, degradades per una classe política depredadora i corrupta, empobrides i sense un projecte propi de futur. Però sí que volem lluitar units per una Catalunya i una Espanya diferents [i segurament també una Europa i Món. Com construïm un moviment democràtic multinacional europeu capaç d’enfrontar-se a la Troika? Hauria de ser en el respecte de la llibertat i la igualtat] , que facin seves les conviccions i la tradició progressista i d’esquerres de milions de demòcrates, lliurepensadors, catalanistes, republicans, socialistes, comunistes o anarquistes [dels quals molts opten per la independència].

Només serà possible [i quines raons en podeu donar?] una Catalunya millor, més justa, amb plenes llibertats i reconeixement de la seva identitat pròpia, en el marc d’una Espanya sobirana [i que respecta, hauríeu d’afegir, el dret a l’autodeterminació dels seus pobles] i de progrés, plural, profundament democràtica i unida [¿algú creu avui que un estat-nació com l’espanyol és el marc on serà possible resoldre els problemes?]. [Espanya segueix la seva via, n’hi ha que ja no ens sentim nacionalment espanyols formant part d’una voluntat col·lectiva única espanyola. Què penseu fer amb nosaltres, ens deixareu votar? nosaltres acceptarem el resultat de les urnes, i vosaltres? ].

Però la unitat ha de ser solidària i voluntàriament decidida [en això estaríem D’ACORD]. Per això els sotasignats, cridem a donar suport, el 9 de novembre, la unitat del poble treballador [més aviat, donada la forta presència de l’independentisme entre el 90% del poble, el resultat seria la divisió del moviment democràtic]. Decidim: No a la divisió. No a la independència!

La pregunta és: què us porta a cridar a la divisió del moviment democràtic?. No pas un plantejament seriós de lluita contra els poders oligàrquics a Espanya i a la UE. Una Catalunya independent posaria en qüestió l’hegemonia de l’actual oligarquia que domina l’estat espanyol. Els mercats financers, si veuen que el 9N no es pot impedir, segur que es mobilitzaran, com van fer a Escòcia, a favor del NO en la consulta del 9N.

Heus aquí una segona entrega d’un model que intenta examinar com afecten diversos factors la decisió de vot individual entre unionisme i independentisme.
Factors que hi intervenen:
Temor i enuig: determinats a través dels botons lliscants pel propi usuari.
Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * (1 – legitimitat-constitució)
Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.
Balanç Costos-Beneficis de la independència segons grups d’edat: determinat per botons lliscants a discreció del propi usuari.
Posicionament català-espanyol dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2014
Posicionament dretes-esquerres dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2014
Correlació esquerra-sobiranisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari

Coses a destacar:

Podem interpretar el vot unionista com a vot que propugna el boicot i que es traduiria en abstenció. La gent apareix progressivament agrupada homogèniament  en zones de territori i arriba un moment que s’estabilitza la intenció de vot. Reflecteix una circumstància real del procés: no està guanyat.

Hi ha dos paràmetres que són més decisius que els altres per determinar el resultat final: un és la correlació esquerres-sobiranisme, ja que la població catalana es declara majoritàriament d’esquerres en les enquestes del CEO;  l’altre la probabilitat de catàstrofe (econòmica, política, internacional,…),  ja que l’aversió al risc de la població és alta (hi ha realment coses a perdre).

Coses a provar:

Moveu els botons lliscants  i examineu els afectes que tenen sobre el territori i els percentatges.

Què passaria si aconseguissin fer veure que la probabilitat de catàstrofe és molt alta? i si aconseguíssim assegurar més beneficis pels pensionistes? I si els majors de 50 anys veiessin tots la independència com un cost sense benefici?.
Podeu anar-vos fent preguntes i traslladar-les al model per veure l’efecte que tenen sobre el vot.

També podem preguntar-nos quins elements de les enquestes del CEO ens permetrien determinar els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe, d’una manera més objectiva segons els resultats de l’enquesta?.

Per anar al model cliqueu:  anar al model.

Quan aneu al model, fent baixar el cursor,  trobareu al final instruccions per una millor utilització.

El nihilisme d’alguns, La batalla del 9N (II). Nihilistes. , els porta a afirmar que no hi ha prou garanties democràtiques per anar a votar el 9N. No hi ha prou garanties, per a qui?

Tenim dos camps, el bloc de l’afirmació de la sobirania espanyola sobre el poble català i el bloc de la sobirania catalana.

Pel primer bloc espanyolista, la seva opció no és, bàsicament, el NO, sinó el boicot al 9N. Aquest bloc ja fa temps que està fent campanya pel boicot amb total llibertat i utilitza, a més, tots els instruments possibles del govern espanyol per pressionar a favor d’aquest boicot. Si considerem el Tribunal Constitucional com a arbitre del matx, sembla que aquest està clarament comprat i a les ordres de l’espanyolisme. Resulta clar també que el 10N comptaran tota l’abstenció com a contraris a la sobirania catalana.

Realment és el segon bloc sobiranista català qui no té totes les garanties democràtiques i qui pot parlar de joc brut, amb tot l’aparell de l’Estat en contra i amb amenaces penals pels que s’atreveixin a optar públicament per la sobirania catalana. Si tot i aquests desavantatges i amenaces, el bloc sobiranista català accepta el repte, en cas de victòria en la batalla del 9N, aquesta serà inapel·lable i representarà segurament la batalla decisiva de l’enfrontament de sobiranies.

Ja dèiem a l’apunt La batalla del 9N (I): sobiranies, que, després de la declaració per part del Parlament que Catalunya era subjecte polític sobirà i de la fixació des d’aquesta sobirania de la data i la pregunta del 9N, la batalla del 9N havia començat. Aquesta batalla podem perdre-la o guanyar-la però no la podem evitar, Sobirania catalana i legalitat espanyola: una contradicció. La guanyarem, i la victòria seria ja guanyar el combat de la independència, si d’una manera o altre el 9N hi hagués més del 50% de sí-sí sobre el cens electoral. Qualsevol resultat inferior no resoldrà el combat, i no sortir a votar seria una derrota en tota regla.

Donades les posicions de l’espanyolisme, aquest combat per la sobirania es resol en últim terme per una qüestió de força, guanyarà la sobirania que tingui més força per imposar-se. El 9N tenim més del 70% de la població a favor, l’opinió internacional a favor, gent espanyolista no disposada a creuar la línia de la violència per impedir el dret a decidir. En l’escenari de les eleccions plebiscitàries la correlació de forces posterior entre sobiranies (castellano-espanyolista i catalana) en una DUI ens seria molt més desfavorable tant en percentatge de població, com en recolzament internacional, com en divisió del contrari. Cal fer el pas de la sobirania real i efectiva cara al 9N. Tots els que, d’una manera o altre, ens debiliten en aquesta batalla del 9N resulta que, en realitat, o bé lluiten en el bàndol de l’espanyolisme, neguen a Catalunya com a nació, o bé, si creuen realment en Catalunya com a nació, cauen en allò que, en una certa interpretació de Nietzsche, podem anomenar nihilisme

El nihilisme és una manera de viure, de referir-se al procés, que construeix ultra-mons superiors (legalitats exteriors, idees, unitats polítiques) per governar la vida, les nostres decisions, els nostres projectes (perquè de fet té por a la vida, a la llibertat). Els valors que proposa signifiquen el no-res, la derrotat personal i col·lectiva, i finalment contrastats amb la realitat del moment resulten insostenibles. Comporta la destrucció de la terra, del país, de Catalunya com a nació i la gregarització de l’home, la pèrdua de la dignitat, i de la ciutadania.

“La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència -a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.
Dintre seu es diu l’individu:
1. No cal una meta determinada.
2. No és possible preveure el futur.
Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan aquesta es troba més dèbil i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d’organització de la voluntat per al tot.” (Nietzsche. La voluntat de poder. llibre I, El nihilisme europeu, §20)

Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”. Això serà cert si no som capaços d’esdevenir ciutadans, si no som capaços de passar de la voluntat de tots a la voluntat general. Només si actuem com a ciutadans podem existir com a poble, com a nació.

Diu Kant: “Hi ha una frase que, malgrat un cert deix altisonant, s’ha fet proverbial i és molt veritable. Fiat justitia, pereat mundus. Pot traduir-se així: Regni la justícia, i que s’enfonsin tots els bergants que hi ha al món. És un principi valent i de dret, que atalla tots els camins tortuosos provocats per insídies i violències. Però cal que se l’entengui en el seu veritable sentit; […] com l’obligació que té qui exerceix el poder de no negar ni disminuir a ningú el seu dret ni a rebaixar-l’hi per antipatia o compassió. Per això és necessària una constitució interior de l’Estat, adequada als principis del dret, i a més una unió amb les nacions properes i àdhuc remotes per resoldre legalment els conflictes mutus. Aquella frase proverbial significa, doncs, això: les màximes polítiques no han de fundar-se en la perspectiva de felicitat i ventura que l’Estat espera obtenir de la seva aplicació; no han de fundar-se en el fi que es proposi aconseguir el Govern; no han de fundar-se en la voluntat, considerada com a principi suprem -encara que empíric- de la política; per contra, han de partir del concepte pur del dret, de la idea moral del deure, el principi del qual dóna a priori la raó pura, siguin quines siguin les conseqüències físiques que se’n derivin. El món no ha de perir perquè hi hagi menys malvats. El malvat té la virtut, inseparable de la seva naturalesa, de destruir-se a si mateix i desfer els seus propis propòsits -sobretot en la seva relació amb altres malvats-, i, encara que lentament, obre pas al principi moral del bé.” La pau perpètua. Apèndix I, §15

Fiat justitia, pereat mundus. En moments de gran incertesa, no és tracta tant d’actuar calculant les conseqüències de l’acció, que són molt imprevisibles, com d’actuar segons principis morals, segons el deure. I mantenir-se en els principis ja que “El malvat té la virtut inseparable de la seva naturalesa, de destruir-se a si mateix i desfer els seus propis propòsits”

Consideràvem en un anterior apunt, “9N. El vot dels pensionistes.”, que per incidir en el vot del pensionista, el futur Estat català ha de procurar un increment de les pensions i, sobretot, convèncer que en el marc global actual d’estancament econòmic, Catalunya podrà pagar pensions més elevades que si ens quedem a l’Estat espanyol.

Com qualsevol de nosaltres, un pensionista pensarà que el fet que ens vagi millor o pitjor econòmicament depèn en certa mesura dels nostres dirigents econòmics i polítics. Un dels factors que expliquen la gravetat de la crisi a l’Estat espanyol és la corrupció i la ineptitud de molts homes del PPSOE. Si els dirigents econòmics i polítics catalans apareixen també com a igualment corruptes i ineptes, el nostre pensionista pensarà que anirà tant malament aquí com allà i aleshores val més quedar-se on estem.

En aquest sentit el cas Pujol (i altres de ben presents a Catalunya) juga contra el procés sobiranista. M’atreveixo a demanar al Sr. Pujol que, a fi de poder recuperar un cert to d’eticitat, reconegui el seu error i ajudi a aclarir tant com pugui fins a on pot haver arribat la corrupció. Qualsevol ombra que pugui quedar va contra el procés.

Entrem en la qüestió de la confiança intel·lectual. Si jo afirmo que si P, llavors Q, que a partir de les meves anàlisis, P, s’ha de produir el fet Q; però resulta que es produeix no-Q, llavors és conseqüència lògica necessària que hi ha alguna cosa d’errònia en les meves anàlisis. Quan el senyor Mas, el nostre president, se suma a les veus del govern espanyol parlant, amb matisos, de recuperació econòmica, per, dos dies després, haver de reconèixer que la situació real és d’estancament, obliga el nostre pensionista a pensar que o bé el senyor Mas parteix d’hipòtesis econòmiques errònies i està equivocat sobre els factors reals que actuen en la crisi econòmica o bé el vol enganyar. El senyor Mas hauria d’explicar-nos què el va conduir a les seves anàlisis errònies i rectificar-les. Qualsevol ombra en aquest sentit va contra el procés.

De ben segur que en la decisió de vot sobre la independència de Catalunya hi intervenen diversos factors. Entre altres, el posicionament comunitari o nacional, el posicionament social dreta-esquerra o/i els interessos individuals. Tractarem aquest últim component: l’anàlisi costos-beneficis per a un pensionista.

D’entrada, fixeu-vos que parlem dels costos i beneficis per a un pensionista individual, no per a tota la població de Catalunya. Què preferim, un premi segur de 1 milió € o un premi basat en un 50% de probabilitat de guanyar 3 milions €?. La majoria, en contra dels càlculs més matemàtics, triarem el premi segur. Ja veieu, doncs, que no és només una qüestió matemàtica.

Si el pensionista ha de triar entre un premi segur de 1000 € al mes que li ofereix l’Estat espanyol i la mateixa quantitat que li ofereix l’Estat català, la tria és clara: l’Estat espanyol, ja que pensarà que l’Estat espanyol actualment ofereix una garantia més gran.

Si no volem donar tanta avantatge a l’Estat espanyol, que a Escòcia ha costat als independentistes perdre el referèndum, caldrà fer-hi alguna cosa, no ja jugant amb els altres components del vector que determina la decisió de vot, sinó incidint directament en l’interès del pensionista.

Caldrà insistir en els perills que l’Estat espanyol a mig termini no pugui pagar les pensions, caldrà explicar molt bé, i insistir-hi, que l’Estat català sí que podrà. Però donat que sempre semblarà més alt el risc de l’opció catalana, d’entrada l’única manera de compensar-ho, per equilibrar la decisió, és oferir un augment de les pensions. Un augment basat en l’esperança matemàtica? No n’hi haurà prou. Tal com vèiem en l’exemple de la tria del premi d’un milió €, s’ha de tenir present també l’aversió al risc del pensionista.

Es tractaria que, per pur interès, el pensionista fos indiferent entre triar A1= “paga l’Estat espanyol” i triar A2= “paga l’Estat català”. Suposarem dues situacions: S1= “l’economia va bé” i S2= “l’economia va malament” i construïm la taula següent:

Si R és l’aversió al risc del pensionista i e l’esperança matemàtica de l’entrecreuament de files i columnes, p la probabilitat de rebre la quantitat Q, llavors

A fi que el pensionista fos indiferent respecte a la seva tria s’hauria de complir que els valors de les caselles de l’última columna fossin iguals.

Anem a veure algunes coses interessants. Per exemple, imaginem que tenim una aversió al risc del 70%, és a dir, que entre 1000 € amb incerteses i 301 € segurs triarem els 301 €.  Imaginem  la taula amb els següents números: hom creu que si l’economia va bé, l’Estat espanyol pagarà amb el 90% de probabilitat 1000 € i l’Estat català pagarà x amb el 70% de probabilitat; l’economia global pot anar malament i aleshores es creu que hi ha el 90% de cobrar només 400 € per part de l’Estat espanyol i un el 90% de probabilitat de cobrar 500 € per part de l’Estat català

Tindríem que 0,3*0,9*1000 + 0,7*0,9*400 = 0,3*0,7*x + 0,7*0,9*500 . I ara la sorpresa, el valor de la pensió promesa (x) podria ser de 990 € a fi que el pensionista fos indiferent en la tria. És a dir, quan hi ha una forta aversió al risc el factor que pesa més en la decisió no és l’escenari optimista, sinó el pessimista. Si és cert que, a mig termini, l’economia espanyola no se’n surt i que a Catalunya econòmicament li aniria millor sense Espanya, i això s’explica i s’hi insisteix convenientment, es podria donar la volta a l’estratègia de la por espanyolista.

Podeu pensar altres escenaris més o menys favorables; però penseu que no es tracta de probabilitats i quantitats objectives, sinó d’allò que creu el pensionista i que, per tant, una explicació, àmplia en profunditat i en extensió, capaç de convèncer-lo esdevé fonamental.

Aquest onze de setembre ha començat la batalla del 9N. S’enfronten dues sobiranies que les podem trobar explicades ideològicament en l’apunt “L’argumentació de Margallo”. Ara bé les idees són això, només idees, continguts mentals; no són realitats físicament actuants en la món exterior.

Anant a la sobirania realment existent. El sobirà real és aquell que pot efectivament fixar la llei (Constitució), interpretar-la, canviar-la i/o situar-se més enllà de la llei actual. Qui pot fer tot això és el veritable sobirà. Sobirà no és qui governa directament, és qui pot decidir sobre els límits del terreny de joc i actuar més enllà de les regles que ell mateix ha fixat, quan ell decideixi que cal.

Hi ha d’haver necessàriament un sobirà (que en una democràcia seria el poble). Podem fer algunes reflexions: D’entrada el Dret tot sol, en tant que és una qüestió abstracta que busca lleis universals no pot preveure el particular, la vida social concreta a què s’haurà d’aplicar, i, per això, els antics el complementaven amb la aequitas, la virtut de la justícia en el cas concret que té presents les desigualtats reals. A Locke, en la seva cèlebre divisió de poders, trobem el foederative power, necessari perquè en situacions excepcionals tot depèn de relacions noves i canviants, especialment en relació a potencials enemics exteriors (o interiors podríem afegir).

Al sobirà de l’estat espanyol l’hem vist actuar recentment, quan l’aprovació de l’article 135 de la Constitució espanyola: “(…)Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta…”. Aquest article, que representa una alteració profunda de la Constitució espanyola, fa inconstitucional intentar realitzar una política que qüestioni el deute, és a dir, una política que avui molts economistes consideren imprescindible per poder acabar amb l’austeritarisme. Això fa palès que a l’Estat espanyol el sobirà és el capital financer, vull dir, aquells que fan diner directament amb el diner sense la molèstia (per ells) d’haver de produir béns i serveis.

Hi ha dos elements que vesteixen la gran façana ideològica que permet al capital financer amagar el seu domini: Un és la ideologia espanyolista, una unificació de nacions via imposició per la força de les lleis castellanes, cosa que dóna a molts dels seus súbdits castellans un sentiment de supremacia cap a la resta de súbdits de les nacions de l’Estat en procés d’assimilació. Una espècie de fal·làcia de divisió en què com que col·lectivament són més (en nombre) i més forts (exercit, funcionaris), cadascú individualment se sent més (supremacisme) i més fort. L’altre element ideològic és un suposat Estat de Dret. Ja hem dit que l’Estat de Dret només fixa els límits marcats pel sobirà, unes regles que ens eviten la constant arbitrarietat, i no preveu ni pot preveure el devenir de la realitat que ens presenta situacions excepcionals, noves i imprevisibles. Però ells en pretendre que tot està previst, justifiquen i fan valdre la seva arbitrarietat real.

El sobirà català que s’enfronta a aquest sobirà espanyolista es troba en construcció, no està format per les elits econòmiques catalanes(que majoritàriament participen de la sobirania espanyolista, de la llotja del Bernabeu), sinó que es recolza en el poble, cents de milers de persones en una gran diversitat. D’entrada, tots aquells que defensen el dret a votar (80%), però també, els indecisos i fins i tot els que opten per no deixar votar.

La part més activa la podeu visualitzar en les fotos de la V de l’onze de setembre d’enguany. Ara bé aquests cents de milers de persones en si no són encara el sobirà, ho són en potència, però no en acte. Igual que la distinció marxista de classe-en-si i classe per-a-si, el problema és passar d’un grup latent a un grup organitzat capaç d’acció col·lectiva. Recordem la teoria olsiana de l’acció col·lectiva: un individu racional no participa directament en un conflicte o en una acció col·lectiva i prefereix seguir una estratègia de polissó (free rider), que assumeix menys costos dels que li pertocarien. Recordem també la famosa llei de bronze de la oligarquia evidenciada per Robert Michells: la minoria organitzada disposa d’una àmplia independència respecte de la col·lectivitat i pot imposar una línia allunyada de les preferències de la majoria.

Construir efectivament aquest sobirà basat en la diversitat de sentiments, raons i desitjos del poble és una tasca realment complicada. Alguns diuen que això de “poble” és una abstracció irreal i que, per tant, la sobirania popular és una il·lusió impossible. Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”.

Construir la democràcia real, un nou sobirà a partir d’un concepte profund de llibertat i igualtat (la república) de tots els ciutadans, és el gran repte.

El règim de la Segona Restauració Borbònica ha estat propici a la corrupció, tant econòmica, utilitzant les institucions i el poder de l’Estat per enriquir-se, com política, parlant de democràcia però practicant oligarquia.
Ja vèiem en un altre apunt, El delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica., una anàlisi sociològica de les condicions socials que faciliten i expliquen la presència generalitzada de la corrupció.
Tanmateix, seguint Plató, hem de considerar que un sistema corrupte va de bracet amb una determinada ànima (compost de desitjos, sentiments i raons) individual que el fa possible. És a dir, un sistema polític de mercat, com l’actual, va acompanyat per l’home del mercat. L’home del mercat és la causa profunda de la corrupció en el sistema.
Com és l’ànima d’aquest home del mercat?
Per començar, seguirem l’obra de C.B. Macpherson, La teoria política de l’individualisme possessiu. Els supòsits filosòfics de l’individu possessiu (l’home del mercat) propi del liberalisme poden resumir-se en set proposicions, de les quals avui en presentarem tres (que analitzarem amb més detall, i compararem amb el ciutadà, en un altre apunt):
I) Allò que fa pròpiament humà un ésser humà és el fet de ser lliure de la dependència de les voluntats dels altres.
II) La llibertat de la dependència dels altres significa llibertat de qualsevol relació amb els altres excepte aquelles relacions en les quals l’individu entra voluntàriament pel seu propi interès

D’aquestes dues proposicions més la definició de “propietat” com a dret exclusiu sobre una cosa és dedueix que:
III. L’individu és essencialment el propietari de la seva pròpia persona i de les seves capacitats, per les quals res no deu a la societat.

Al costat d’aquestes creences l’individu pot tenir pensaments d’ajuda cap als altres, però sempre sense posar en qüestió la seva propietat.
De la proposició III) se’n deriva el dret a assegurar la meva propietat davant de la societat. Més i tot, aquest home del mercat es considerarà en el dret d’actuar amb aquesta propietat al marge de qualsevol societat.

Suposem un posicionament polític que defensa la sobirania per Catalunya i al mateix temps defensa el respecte a la legalitat de l’estat espanyol. Aquest pensament amaga una contradicció:

Tenim

P = “Catalunya és sobirana”

Q= “Sotmetre’s a la legalitat espanyola”.

Aquest posicionament defensa tant P com Q.

Ara bé, afirmar la sobirania de Catalunya vol dir afirmar una legalitat pròpia que no es sotmet a cap altra legalitat, vol dir que la legalitat catalana deriva de la voluntat del poble de Catalunya i no es sotmet, per tant, a la legalitat espanyola ni a cap altra legalitat.

És a dir, P → ¬Q

Ara bé, afirmar el sotmetiment a la legalitat espanyola vol dir negar la legitimitat d’una legalitat catalana basada en la voluntat dels catalans, vol dir negar la sobirania de Catalunya, negar Catalunya com a nació.

És a dir, Q→ ¬P

Però hem afirmat tant P com Q; per tant, per modus ponens (MP) tenim ¬Q; però tenim també Q. Tenim una contradicció Q & ¬Q.

   
1. P              Premissa
2. Q               Premissa
3. P → ¬Q       Premissa
4. ¬Q              MP 1,3
5. Q & ¬Q      Adjunció 2,4

Una contradicció vol dir que no és poden complir les dues coses alhora, que no es poden realitzar totes dues coses. No poden ser totes dues coses vertaderes. Qui demana una consulta totalment legal dins els marc de la legalitat de l’estat espanyol, nega Catalunya com a nació. Qui afirma Catalunya com a nació no pot subordinar la consulta del 9N a la legalitat espanyola.

Si tot i així jo em mantinc en la contradicció, puc intentar aconseguir una certa negació de la realitat procurant que aquesta quedi congelada per quedar-me jo en la indefinició, i, d’aquesta manera, no haver de triar entre P i Q.

Però, si el procés segueix endavant i es concreta, i s’acorda la pregunta i s’acorda la data de la consulta i els dies passen i s’acosta l’esdeveniment, hauré de triar progressivament, de fet, o bé P o bé Q. L’altra opció només la podré mantenir de paraula.

Si tot i així em volgués mantenir en la contradicció, la sortida seria adoptar comportaments que incorporen o bé elements neuròtics o bé elements psicòtics; trets d’alienació mental.

Efectivament Jordi Pujol és un infractor fiscal, però darrera hi ha un sistema que afavoreix la corrupció i els corruptes: la Segona Restauració Borbònica. No fa molt un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona corroborava que actualment a Espanya es produeix un frau fiscal per part dels rics del voltant de 80.000 milions d’euros (Arcadi Oliveres).

A nivell de l’individu, un corrupte davant d’una avinentesa buscarà dins del seu univers personal la solució més còmode, més fàcil, més eficaç, la menys blasmable i menys arriscada. En aquesta recerca analitzarà els avantatges i els inconvenients de les diverses alternatives que se li presenten.

A nivell social, quan una situació històrica és generadora d’una forma determinada de corrupció, com en la Segona Restauració Borbònica, és perquè el corrupte es troba en una situació tal que el tipus de delicte li sembla el mitjà més adient per arribar als seus fins, o per resoldre el seus problemes.

La freqüència d’un delicte pels membres d’una determinada classe social ve determinada, doncs, pel balanç entre avantatges i inconvenients que els presenta el sistema social.

Utilitzarem tres conceptes per a l’anàlisi dels components que afavoreixen el delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica. Les oportunitats, els mercats, les relacions socials.

Les oportunitats.

Andorra, Luxemburg, Suïssa,…, els paradisos fiscals de fàcil accés i fora de control públic.

Polítiques neoliberals que han multiplicat els serveis i concessions de titularitat pública que passen a ser gestionats privadament a través de concursos.

Els mercats.

Els guanys: la possibilitat d’invertir i blanquejar aquest diner negre a altes rendibilitats a través del mateix sistema financer.

El poc risc de pèrdues: segons informes d’Intermón, per perseguir el frau fiscal, a Espanya hi ha menys de la meitat d’inspectors que en altres països europeus. A més, d’aquests inspectors, el 80% es dediquen a investigar els petits i mitjans contribuents i només el 20% persegueixen les grans fortunes.

Les relacions socials.

Està demostrat que un entorn on els amics cometen un delicte (frau fiscal en el nostre cas), afavoreix que hom delinqueixi. Com dèiem, el frau fiscal arriba a Espanya als 80.000 milions.

També afavoreix delinquir disposar de solucions típiques: no cal inventar solucions inèdites, es disposa d’un inventari força ampli de solucions conegudes per evadir fiscalment. Els col·legues li ensenyaran com fer-ho. Hi ha establertes unes pràctiques criminals estructurades, uns «programes», uns mètodes contrastats que asseguren l’eficàcia de l’evasió.

Dins d’un grup social quan un delicte és pràctica general deixa de ser vist com a delicte.

Només dues qüestions finals:

Diria que una certa burgesia catalana és ingènua, no té l’experiència directa de les estructures de l’Estat, del poder.

¿Es trencarà l’omertà dins del règim, la prohibició d’informar sobre els delictes, considerats només assumptes que incumbeixen les persones implicades?

Vam sortir el 25 de juliol i tornàvem el 31 de juliol (any 2014).

Algunes consideracions.

Cal anar amb trens regionals, els TGV no permeten carregar bicicletes no plegables. Bitllet fins a Cervera i d’allà bitllet fins a destinació. En els bitllets de tren fan descompte per majors de 60 anys. En els trens francesos les bicicletes van en el vagó davanter, penjades, cal un xic de força i/o d’ajuda.

El canal del Midi, excepte en alguns trams, és convenient fer-lo amb bicicleta de muntanya. Hi ha pedres, branques, sots, senders estrets, arrels en mig del camí i altres embarassaments.

NO vam trobar mosquits.

Si no porteu GPS, cal portar mapa i brúixola, sobretot per orientar-se a les ciutats grans i si voleu improvisar part de la ruta.

És convenient posar retrovisor a la bici. Portar eines per avaries, neumàtics de recanvi. Per descomptat comptaquilòmetres.

Amb tren fins a Toulouse

Agafem bitllet fins a Cervera i allà fins a Villafranche-de-Lauragais. Pensàvem anar fins a Toulouse però per la combinació de trens arribàvem massa tard per fer el mateix dia el tram Toulouse-Villefranche amb bicicleta, tal com teníem previst. Així que vam decidir anar directament a Villefranche. L’endemà agafàvem el Canal del Midi.

Vam dividir el trajecte en 3 etapes: De Villafranche-de-Lauragais fins a Carcassonne (64 km), de Carcasona a Narbona (69 km) i de Narbona a Agde (70 km)

De Villafranche-de-Lauragais fins a Carcassonne.

La pista era força bona fins a sortir de l’Alta Garona. Pedalar entre els arbres que cobreixen el canal ens proporciona sensacions de frescor i de recolliment.

Després la pista va empitjorant fins a ser només apte per a bicicleta de muntanya. Cal fer atenció als branquillons escampats pel terra de la pista. Tant a mi com a la meva companya se’ns van posar per entre el parafang i la roda i ens van provocar una petita avaria.

Final d’etapa Caracassonne.

Dediquem tot el dia següent a gaudir de Carcassonne

Segona etapa Carcassonne-Narbonne.

Vist el mal estat de la pista i donat que volíem estalviar quilòmetres, decidim alternar canal de Midi i carreteres secundàries. La veritat és que va resultar força bé. És convenient si no es porta GPS, anar proveït d’una brúixola (i mapes), resulta també interessant portar retrovisor en la bici. De Carcassonne agafem cap a Berriac i Trébes, allí enllacem amb el Canal que seguim fins a Puichéric. Cansats del mal camí que no et permet gaudir del Canal, tornem a les carreteres secundàries paral·leles al Canal.

Fins a St-Nazaire-d’Aude, on ens separem de la vora del canal per enfocar cap a Narbona per carretera.

El Canal del Midi no passa per Narbona, però hi enllaça a través del canal de Jonction continuat pel canal de la Robine. De tornada cap al Canal del Midi des de Narbonne agafarem els canals, però ara preferim la carretera, estalviem quilòmetres i tindrem temps per conèixer Narbona.

Tercera etapa: De Narbona a Agde

El canal de la Robine passa pel centre de Narbona. Per sortir cap al Canal de Midi cal agafar el marge esquerre i sentit nord. En el trajecte hi ha un punt complicat: és la cruïlla entre el canal de Joction, el riu Aude i el Canal de la Robine. El camí queda tallat i cal travessar l’Aude cap al Canal de Jonction per el pont abandonat del ferrocarril. Cal aguantar bé la bici, el tram d’accés al pont és salvatge.

Seguim el canal de Jonction fins a Sallèles-d’Aude.

A Sallèles deixem el canal de Jonction i girem per carretera cap a Ouveillan per anar a trobar el canal del Midi a Capestang. De Capestang seguim pel Canal fins a Béziers.

Aquí el camí de sirga que voreja el Canal està en bones condicions, podem pedalar a gust. Passem pel costat de la Réserve naturelle de Roque Haute.

El camí es torna a espatllar i arribem finalment a Agde. L’endemà ens arribarem passejant amb la bici fins al Cap d’Agde. Les urbanitzacions ocupen tot el Cap fins arran de mar, només se salva el cap mateix, i pels pèls.

Finalment agafem el tren a Adge fins a Portbou i allà el tren fins a casa.

Han estat uns dies intensos.

Dos textos, l’un de Locke, l’altre d’Aristòtil. L’home del mercat confrontat al ciutadà

La condició en què es troben naturalment els homes és un «Estat de Llibertat perfecte per ordenar els seus actes i disposar dels seus béns i de la seva persona com millor els plagui, dins dels límits de la llei natural, sense necessitat de sol·licitar autorització ni dependre de la voluntat de cap altre home». Locke. Second Treatise. Secc 4.

«Tot home té el dret de propietat sobre la seva pròpia persona. Ningú, a banda d’ell mateix, té cap dret sobre ella. El treball del seu cos i l’obra de les seves mans, ho podem afirmar, són propietat seva.» Locke. Second Treatise. Secc 27.

«La ciutat és la comunitat perfecta […] perquè té l’origen en la urgència de viure, però subsisteix per viure bé. Per tant, tota ciutat existeix per naturalesa, de la mateixa manera que les comunitats originàries. Ella és la finalitat d’aquestes, i la finalitat és naturalesa. Allò que cada ésser és, després de complir-se el seu desenvolupament, això diem que és la seva naturalesa; així d’un home, d’un cavall o d’una casa […].
Per tant, és clar que la ciutat és una de les coses naturals i que l’home és, per naturalesa, un animal cívic [polític]. I l’enemic de la societat ciutadana és, per naturalesa i no per casualitat, o bé un ésser inferior o més que un home. […]
La raó que l’home sigui un ésser social, mes que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara. La naturalesa, en efecte, com dèiem, no fa res en va. Només l’home, entre els animals, posseeix la paraula [logos]. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […]. En canvi, la paraula existeix per a manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com allò just i allò injust. I això és propi dels humans en oposició als altres animals: posseir, de manera exclusiva, el sentit del bé i el mal, del just i l’injust, i les altres apreciacions. Amb elles la conjunció comunitària funda la casa familiar i la ciutat.
És a dir, per naturalesa, la ciutat és anterior a la casa i a cadascun de nosaltres, ja que el conjunt és necessàriament anterior a les parts. Perquè si es destrueix el conjunt ja no hi haurà ni peu ni mà, llevat que tinguin un nom equívoc, […]. Així, és clar que la ciutat és per naturalesa i és anterior a cadascú. Perquè si cada individu, per separat, no és autosuficient, s’acordarà, com les altres parts, en funció del seu conjunt. I aquell que no pot viure en societat, o no necessita res per a la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó com una bèstia o un Déu.
[…]. Perquè així com l’home perfecte és el millor dels animals, així també, apartat de la llei i de la justícia, és el pitjor de tots.» Aristòtil. Política, I, 1, 1252b26-53a33

Els comentarem en el proper apunt. Es dibuixen dues concepcions ben diferents de la relació individu – societat.