ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Estat, cultura, nació

La forma política que tindran les futures unions fins arribar a una unió mundial no pot ser la d’un estat-nació.

Estat, cultura, nació són tres formes diferents de manifestar-se el caràcter social de l’ésser humà. L’ésser humà es relaciona amb altres éssers humans. Seguint la sociologia, podem distingir diverses formes de relació social.

L’ésser humà forma grups. Associacions d’individus on hi ha una unitat d’acció. El grup és capaç d’actuar amb unitat. Exemples: una família, una empresa, un equip esportiu, un exercit, els partits polítics, un estat. La seva actuació s’orienta a la consecució d’un o diversos objectius.

El fins de l’estat són en el seu interior la justícia, amb procediments per resoldre pacíficament els conflictes, i a l’exterior la pau amb els altres estats.

L’ésser humà construeix xarxes socials. Aquí no hi ha unitat d’acció. Aquí hi ha però sociabilitat en el sentit de circulació i intercanvi d’informació, expressió d’interessos, idees, sentiments, gustos, … Exemples: barris, mercats, classes socials, internet, el públic de VilaWeb, una cultura.

L’ésser humà constitueix formacions socials. Col·lectivitats amb una coherència i cohesió social que fa que els seus membres se sentin vinculats. Exemples: la tribu, la ciutat, el comtat, la nació.

La nació és una formació social que apareix en la història europea a partir dels segles XIV i XV, i que es consolida al segle XIX. Els seus membres se senten vinculats per una història comuna, un present també comú i una voluntat de construir un futur comú. El desenvolupament de les nacions va lligat al desenvolupament de l’individu, qualsevol grup esdevé secundari o subordinat en el marc de la nació. La nació allibera l’individu de tots els lligams socials intermedis, i el defineix com a individu formant part d’una col·lectivitat més enllà de la simple col·lecció d’individus. Podem caracteritzar una nació pel tipus d’individu que proposa.

Deixeu-me parlar de Nacionalisme amb majúscules com la perversió de la nació, quan situem la col·lectivitat com independent de la voluntat dels individus que la constitueixen, i porta, per tant, no al desenvolupament de l’individu, sinó a la seva anul·lació. En aquest sentit el nacionalisme espanyol tendeix al Nacionalisme quan situa Espanya per damunt de la voluntat dels catalans.

Resulta d’aquí que hom pot ser de cultura espanyola, argentina, alemanya, etc i sentir-se formar part de la nació catalana. Resulta també que la nació tendirà a formar un estat, però que això no li impedirà formar part d’altres grups amb unitat d’acció, federacions d’estats o organismes internacionals diversos.

Avui dia els estats-nació estan en procés de transformació i crisi com a resultat de la planetarització de la història i la provincialització d’aquests estats-nació. La forma política que tindran les futures unions fins arribar a una unió mundial no pot ser la d’un estat-nació que nega les llibertats nacionals per a tots menys per a la nació propietària de l’estat. Calen estats plurinacionals. Si volem un exemple, Suïssa, que no és una nació ni ho ha estat mai, prefigura molt millor aquestes necessitats que no pas França.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent