ambFilosofia

En anàlisis anteriors havíem vist com a més convenient per a fer augmentar el recolzament a les formacions independentistes la presentació a les eleccions en llistes separades. S’està veient a mida que avança la campanya que això no és així i que ja en aquests moments estem fregant la majoria absoluta de vots. Podria ser que arribéssim al sostre de previsió que apuntava a Pronòstic vot 27S

“La CUP agafaria els vots de l’esquerra radical (Esq+) amb puntuació de catalanitat > 5 que representen 331.015 vots.

Junts pel Sí agafaria els vots d’esquerra i centre amb catalanitat > 5. Suposant que és una bona candidatura capaç d’arrossegar, tots plegats fan 1.927.489 vots. Els ns/nc serien abstenció

En aquest supòsit els vots a les candidatures independentistes sumarien 2.258.504 vots.”

On estava l’error? A oblidar allò que més caracteritza el procés: que no ve liderat pels partits polítics, sinó que és un moviment de radicalitat democràtica liderat per la ciutadania, no respon a criteris de mercat polític, sinó de consciència ciutadana. En la mesura que el protagonisme recau en en moviment, aquest pot donar impuls a les candidatures independentistes.

També estava equivocat pensant que una vegada acceptada la llista unitària pel moviment social, era preferible que la CUP s’hi integrés. Possiblement la suma de vots serien els mateixos, però la CUP s’està mostrant clau per aturar l’oportunisme de ICV+Podemos.

En què consisteix aquest oportunisme?. En una contradicció entre anàlisi teòrica i actuació pràctica. Per una banda es parla d’un bloc pel canvi del 90% de la població, cosa que inclouria també la mitjana burgesia, però per l’altra s’actua en termes de proletariat en exclusiva. El mateix Varoufakis afirmava fa poc que el que està en joc a Europa no és una qüestió esquerres-dretes, sinó de democràcia. El que està en joc, com reconeixen sobretot els poderosos, els que van guanyant, és una qüestió de lluita de classes: l’enfrontament entre l’economia i la crematística, l’enfrontament entre tots els sectors socials que giren al voltant de l’economia productiva contra aquella minoria que viu, no de l’economia, de l’empresa, sinó del diner, comprant i venent deute, empreses, jugant a la borsa; aquella minoria que viu dels rèdits del diner que posseeix. Ens enfrontem al poder dels “mercats”, d’aquells que a través del control del poder del diner volen furtar-nos el futur.

A casa nostra, de moment, aquest moviment democràtic està liderat per les classes mitjanes. No en té l’hegemonia el proletariat. Aleshores en una rebecaria oportunista i sectària, ICV+Podemos s’hi giren d’esquena i en lloc de buscar l’hegemonia dins el procés, el combaten i es situen al marge de la revolució democràtica, perillosament al costat de la contrarevolució. Hi veuen l’oportunitat d’arreplegar un grapat de vots que podrien servir a Podemos per apropar-se al poder i dirigir un canvi des de dalt, d’acord amb els seus esquemes mentals.

La CUP, segurament, per la seva tradició de democràcia directa, ha sabut entendre el procés i lluita dins el procés defensant els interessos dels sectors més desfavorits i buscant l’hegemonia de les classes treballadores que poden entendre i defensar més decididament la revolució democràtica en marxa. Evidencia, doncs, amb la seva pràctica les contradiccions i l’oportunisme de ICV+Podemos.

Em costa veure algun capítol de La riera, perquè quan sento aquest nom em dolen les rieres reals del Maresme. Unes realitats que eren i haurien pogut ser, però que ja no són rieres.

Segles d’intervenció humana i especialment d’aquests últims anys han anat deteriorant i finalment anorreant el paisatge propi d’una riera. Destrucció de la vegetació pròpia, encaixonades o convertides en canyers, amb abocaments incontrolats aquí i allà, finalment convertides en una trista imatge d’elles mateixes fins a portar-les al cobriment i a la desaparició en els trams urbans.

Queda alguna mostra del que hauria pogut ser en el magnífic parc del tram final de la “riera” de Sant Pol o a la part alta d’aquesta mateixa “riera” més enllà de Sant Cebrià. Queda el nom que ja no es refereix a la cosa mateixa, sinó més aviat a canyers, cursos sorrencs sense cap encís o avingudes cobertes de ciment.

Al Maresme no existeix una cultura de les rieres, en el sentit d’entendre-les, respectar-les i procurar-ne el desenvolupament i el gaudi a partir d’aquesta comprensió i respecte.

Partirem de Locke, un dels pares del liberalisme. Primer afirma la llibertat i la igualtat en abstracte de tots els éssers humans:

“[els homes es troben en] un estat de perfecta llibertat per ordenar llurs accions i per disposar de llurs possessions i persones com a ells els sembli més convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home.
És també un estat d’igualtat, on tot poder i tota jurisdicció són recíprocs, on ningú té més que un altre.”

Ara bé la invenció del diner ho canvia tot:

“goso afirmar decididament que la mateixa regla de propietat, val a dir, el dret de cadascú a posseir tant com pugui utilitzar, tindria encara validesa sense que ningú es veiés violentat, ja que hi ha a la Terra espai suficient com per satisfer les necessitats del doble de població si no fos perquè la invenció dels diners, i l’acord tàcit dels homes de fixar-li un valor, no hagués introduït (de comú acord) les grans propietats i el dret a adquirir-les.”

D’aquí podem derivar que si els homes són lliures i iguals per naturalesa, en el sentit que són igualment capaços de cuidar d’ells mateixos, els que han fracassat en la consecució de propietats (capital) poden considerar-se que en són els únics culpables. A més , aquesta desigualtat en la propietat queda justificada i consentida, si el nivell de vida és superior que en la situació d’igualtat: “un rei d’aquells fèrtils i immensos territoris americans s’alimenta, s’allotja i es vesteix pitjor que un jornaler a Anglaterra”.

D’aquí enllacem amb el ministre de finances alemany, Dr. Schäuble: “les eleccions no poden canviar res. Si cada vegada que hi ha eleccions les regles canvien, la zona euro no pot funcionar”

Val a dir, aquests europeus fracassats en l’increment de les propietats (la gran majoria de la població) però més ben alimentats que arreu, no poden entendre les exigències i les complexitats dels programes econòmics d’austeritat, tenen un dèficit racional (moguts pel sentimentalisme) per comprendre les condicions per continuar mantenint la ma que els dona menjar. Aquestes decisions econòmiques no es poden deixar en mans dels que no treballen per l’increment de les propietats (del capital). O com diu el Partit comunista xinès: les eleccions són només una complicació perillosa que obstaculitza un govern econòmic eficient.

És el camí que està prenent la UE, un conjunt de tecnòcrates a qui els molesta la democràcia.

 Veient el ministre de finances alemany, el senyor Wolfgang Schäuble, davant el Bundestag demanant el vot afirmatiu per al tercer rescat a Grècia, no puc pensar sinó en una pantomima. I veien el Senyor Rajoy i altres caps de govern i els parlamentaris aprovant la participació dels seus estats en aquest rescat, no puc sinó pensar en uns necis.

I tot plegat em fa pensar en el poder, i com des del poder es pot aconseguir el domini ideològic d’una gran part de la població, repetint i repetint la mateixa mentida i amb la col·laboració cega de d’alguns protagonistes dels mitjans de comunicació que no es plantegen cap més exigència crítica més enllà del color de la camisa.

Anem a veure de més a prop com s’executa el tercer rescat de Grècia, anem a seguir al pista dels diners. Tenim per una banda la Quantitative Esing (QE), l’expansió quantitativa de Mario Draghi, que consisteix en imprimir bitllets per part del BCE fins a 1,14 bilions d’euros, a raó de 63.000 milions al més, fet que no comporta cap problema donada la situació de deflació de gran part de la zona euro, i presentat fins i tot com una creació de diner necessària per combatre els perills d’aquesta deflació.

Aquests diners passen als estats i a la banca europea, excepte Grècia que no reuneix les condicions prèviament fixades en la QE. Hom podria sospitar que aquestes condicions van ser pensades per tal d’excloure a Grècia del regal.

Existeix un organisme el MEDE, Mecanisme Europeu d’Estabilitat, (en anglès European Stability Mechanism o ESM), que es l’encarregat de pagar els rescats amb les aportacions dels diversos estats europeus.

Així, una part dels diners cedits als estats pel QE aniran al MEDE, qui pagarà al govern grec, i aquest pagarà el seu deute, en gran mesura al BCE. És a dir, el diner és creat pel BCE per tornar al BCE, simplement són apunts de compte corrent amb l’ordinador. A continuació, el BCE com que està en un programa de creació de diner (QE) pot destruir aquest diner si ja n’està creant (1,14 bilions d’euros).

Podríem pensar que els diners cedits pel BCE als estats a interès zero s’han de tornar. Efectivament, heus aquí una altra mostra del poder i de la pantomima del diner per mantenir el fetitxisme del diner i el poder del capital financer. Els diners s’han de tornar al BCE que pot crear el diner i que s’ha obligat a crear 1,14 bilions d’euros per combatre la deflació i procurar la anunciada recuperació. Quan el BCE rebi de tornada aquests diners seran diners que es sostrauran de la massa monetària de la zona euro. Aleshores el BCE haurà de córrer a fabricar més bitllets per uns imports equivalents i tornar a cedir-los als estats sinó vol que la seva QE faci aigües.

Si som mals pensats, podríem sospitar que aquest nou diner es donarà a altres estats més solvents, la qual cosa ens portarà a una Europa cada vegada més desigual.

(Continuació de l’apunt anterior Pronòstic vot 27S)

El vot unionista radical el considerem format per PSC, Ciudadanos i el PPC. Correspondria a una puntuació de catalanitat <= 5 a Dreta +Centre i una puntuació de catalanitat <5 a Esquerra moderada. Fa un total de 1.728.306 persones. Considerarem una abstenció del 40% entre el votant del PSC, d’un 10% entre el votant de Ciudadanos y del 20% del votant del PPC. Això faria 1.200.930 vots per l’unionisme radical.

El vot de les terceres vies el considerem format per Catalunya sí que es pot i UDC. Correspondria a una puntuació de catalanitat <= 5 a Esq+ i catalanitat=5 a Esq moderada pels primers i catalanitat >5 a Dreta per UDC. Fa un total de 1.376.862 persones. Considerarem una abstenció del 40% entre el votant ICV+Podemos i del 50% entre el votant de UDC. Això faria 823.648 vots per les terceres vies.

La justificació de l’abstenció podria ser:

– Del bloc unionista:

L’alta abstenció del PSC derivaria dels continus desmentits a les seves propostes per part del PSOE. La baixa abstenció de Ciudadanos derivaria de l’impacte mediàtic.

La baixa abstenció del PPC derivaria de la venda d’una suposada “recuperació econòmica” que els altres grups no saben o no volen rebatre.

– Del bloc de les terceres vies:

L’alta abstenció de ICV+Podemos derivaria del desplaçament al centre del Podemos espanyol i dels dubtes que les seves propostes generarien entre molts votants potencials.

L’alta abstenció de UDC derivaria de l’escissió soferta.

L’abstenció d’aquest bloc podria ser la clau de la campanya; aconseguir que moltes persones d’aquesta franja decidissin deixar fer perquè no veuen clares les perspectives, i optessin per l’abstenció.

El pronòstic de resultats pel 27S és doncs:

Bloc del Sí: 2.258.504 vots, 52,73%.

Bloc No-independentista: 2.024.577 vots, 47,27%.

Abstenció 1.216.918, el 22,13%, una participació del 77,87%.

I gran part del resultat es decidira al voltant de l’abstenció d’uns i altres. Hem suposat una alta participació del vot independentista i una abstenció mitjana- alta del vot unionista.

Ja pel 9N vam encertar els resultats que finalment es donarien, vegeu Pronòstic vot 9N. Ara toca fer un pronòstic dels resultats pel 27S. És una bona oportunitat per posar a prova les hipòtesis analítiques i els càlculs.
Partirem de l’última enquesta del CEO, segona onada 2015. A partir d’ella hem construït la taula següent (en tants per mil):

Mincat a Cat=5 : 0,1,2,3,4 en catalanitat. Cat=5 a Maxcat = 6,7,8,9,10 en catalanitat

Suposarem un cens electoral de 5.500.000 persones i una bona campanya tant de la CUP com de Junts pel Sí, com de la societat civil.

La CUP agafaria els vots de l’esquerra radical (Esq+) amb puntuació de catalanitat > 5 que representen 331.015 vots.

Junts pel Sí agafaria els vots d’esquerra i centre amb catalanitat > 5. Suposant que és una bona candidatura capaç d’arrossegar, tots plegats fan 1.927.489 vots. Els ns/nc serien abstenció

En aquest supòsit els vots a les candidatures independentistes sumarien 2.258.504 vots.

Què passarà amb la resta de vots (restats els abstencionistes independentistes), 3.101.000, fins als 5.500.000 vots del total del cens electoral?. Aquesta és la qüestió clau de la campanya.

Suposarem que en cap cas aquests 3.101.000 estan disposats a votar independentistes vegeu: La frontera del vot independentista, juny del 2015.; com a molt es plantegen l’abstenció. Per tant, la pregunta és: quants d’aquests 3.101.000 s’abstindran?. Farem el pronòstic en una propera entrega.

A Europa, fins al 1945, primer els sobirans i després els estats-nació han tendit a ser moguts principalment per la voluntat de poder o per la por. Cosa que ha portat a dues estratègies generals: la conquesta i la defensa. Ara bé a diferència d’altres llocs, com per exemple a la Xina, on es donava una bipolaritat d’actors que portava a la constitució d’un imperi monopolar, a Europa es donava una oligopolaritat, més de cinc actors que eren sinó igualment poderosos entre ells, almenys repartits de tal manera que cap dels actors no podia guanyar la coalició dels altres (l’imperi espanyol, Lluíx XIV, Napoleó, les dues guerres mundials). Aquesta situació, després de milions de morts, es va voler resoldre definitivament amb la UE, un marc de cooperació i no de conflicte, entre els estats europeus. Diria que la cosa ha funcionat mentre els valors democràtics han prevalgut sobre els poders econòmics.

El cas de Grècia ens mostra que hem entrat en una nova fase, la UE formalment continua existint, tanmateix, realment, com a marc de cooperació ha deixat d’existir. Europa està tornant a la situació anterior al 1945, tant repetint les polítiques neoliberals que van portar llavors a la Gran Depressió, com també amb l’aparició d’una nova situació política de conflicte entre els estats europeus, provocada per un dels estats: Alemanya, buscant l’hegemonia sobre els altres i la creació de l’imperi.

La guerra però avui no es lliura amb tancs sinó amb l’euro, amb el control del BCE sobre l’euro, amb el control del ministre de finances alemany sobre el BCE i finalment tots plegats sota el control del capital financer: d’aquells que fan diner amb el diner sense importar-los l’economia real i lluny de qualsevol control democràtic.

Es d’esperar l’intent de coalició contra l’hegemonia germànica i la formació de dos blocs en una situació de conflicte creixent i ja sense llei, sinó amb correlacions de força en el marc de les reunions de l’eurogrup.

El cas de Catalunya, com en la Guerra de successió, es jugarà altra vegada en aquest tauler del conflicte europeu, ara per ara totalment imprevisible. Tauler que tindrà dues vessants: una de conflicte entre estats i l’altra de conflicte de classes per l’hegemonia del capital financer. Així doncs, cal començar a oblidar-se de la UE com a institució democràtica que defensa els valors democràtics, i pensar en termes de conflicte intraeuropeu.

M’agradaria equivocar-me.

Només pots arribar a la independència amb una insurrecció o comptant amb l’estat.
Suposarem que no pots comptar amb l’estat espanyol, només queda la insurrecció.
Fixeu-vos que mentre a Catalunya estem parlant sobre com volem el nou estat a Madrid parlen de com guanyar l’enfrontament, de mesures de força per derrotar-nos. Allà es preparen pel cas d’insurrecció, de la resta ni en parlen. I és evident que tota la resta depèn del triomf o no de la insurrecció que no estem preparant, i ells si estan pensant com afrontar.
Quan els estats han cedit el poder del diner al BCE i través d’ell al capital financer, als “mercats”, una insurrecció avui dia dins la UE com es desenvolupa,?
En tenim un exemple proper, el cas de Grècia. Molt diferent econòmicament al de Catalunya, però, finalment, un cas d’enfrontament amb el capital financer. Quina ha estat la gran arma per sotmetre la voluntat del poble grec? El control del diner a traves del BCE i l’ELA, les sigles en anglès de “suport per a una liquiditat d’emergència” (emergency liquidity assistance). El bloqueig de l’ELA per part del BCE va ser l’arma que va impedir que els ciutadans grecs poguessin accedir als seus propis diners i als seus estalvis per haver-se atrevit el seu govern “sobirà” a convocar un referèndum sobre l’austeritat. D’una altra manera, però crec que és això el que passara a Catalunya si el seu Parlament i el seu govern s’atreveixen a proclamar al independència.
Grècia ens demostra que la batalla avui, a la UE, es lliura a través del control del diner. És urgent a Catalunya estudiar un pla B per combatre en aquesta contesa. Potser podríem començar per estudiar el que va dissenyar l’ex-ministre de finances grec i un dels millors economistes actuals, Yanis Varoufakis, per fer front a l’atac dels amos del diner, ja que enceta la reflexió sobre les armes de què disposa qualsevol poble que es vulgui enfrontar al poder que dóna avui dia el diner. En el cas grec controlat per Alemanya i els seus aliats, en el nostre cas controlat per Madrid.
Imaginem que el Parlament i la Generalitat proclamen la independència, es necessitaran diners, s’haurà de cridar a la desobediència fiscal respecte Madrid i a la obediència respecte Barcelona.
Probablement només una part de la població seguira aquesta crida. I respecte a aquests que hagin seguit la crida, Madrid exigirà els pagaments amb multes i els declararà morosos i intentarà imposar l’embargament dels seus comptes corrents. Què creieu que farà La Caixa? I el Banc de Sabadell? I el BBVA? I el Santander?. Doncs, embargar els comptes. Madrid haurà guanyat.
Si no pensem i preparem les armes per fer front a aquesta situació haurem perdut.

Anem a analitzar, segons l’última enquesta del CEO, la intenció de vot d’aquells que es donen un 5 sobre 10 en catalanitat. Ja vèiem que el seu vot es decisiu per assolir la majoria absoluta de vots.

Representen el 34,17% de la població, aproximadament 1.879.450 persones (suposant 5.500.000 persones majors de 18 anys).

La seva distribució en % segons l’eix esquerra-dreta:

Ara, a continuació, la taula global en números absoluts. L’ultima columna en percentatges:

El partit més votat per aquesta cohort (els que es donen un 5 en catalanitat) és Podemos (18,14%) seguit del PSC (13,64%) i de C’s (10,59%). Podemos guanya entre aquells que es declaren d’esquerra radical i/o d’esquerres, C’s guanya entre aquells que es declaren de centre i/o de dretes, el PSC ocupa el segon lloc en les franges fins al centre.

El vot sobiranista de CDC+ERC+CUP arriba just al 9,11%. La CUP en la seva franja (Esq+) aconsegueix uns resultats modestos, el 7,69%. Però ERC en la seva franja (Esq) no aconsegueix una presència significativa, només el 3,97% sobre, recordem-ho 740.583 persones.

CDC obté també en la seva franja (centre) uns resultats també modestos, 6,80%.

El discurs sobiranista, ara per ara, no aconsegueix avançar en aquest sector de la població.

Anem a veure la comparació d’intenció de vot respecte la 1a. Onada de 2015:

Podemos i C’s baixen, però el seu vot no va significativament al sobiranisme sinó al PSC, que es recupera lleugerament.

Diria que aquí, en aquesta franja en general, i més concretament en el segment d’esquerres tant català com espanyol, es troba el nucli dur del problema pel sobiranisme. I que, ara per ara, no cal comptar-hi. Potser el que cal assolir és precisament la seva neutralitat, el respecte al dret a decidir i que no es decanti descaradament cap a l’espanyolisme.

Heus aquí la taula que resulta de l’encreuament dels valors de les variables esquerra-dreta i espanyolisme-catalanisme segons l’última enquesta del CEO, segona onada 2015, en valors de tant per mil sobre el total de persones enquestades.

Anem a agrupar-ho segons el perfil esquerra-dreta dels partits catalanistes, CUP, ERC, CDC, UDC en tants per mil.

Si agafem els ciutadans que es donen una nota superior a 5 de catalanitat, que superen el Migcat, això donaria un vot de la CUP del 6,2%, ERC del 20,7%, CDC del 14,2%, UDC del 4,8% i un vot conjunt del 47,6% (comptant també els que NS/NC on situar-se en l’eix esquerra-dreta). Els resultats en els MigCat determina el pas a la majoria absoluta de vots.

Encara ho podem agrupar més en una taula 3×3:

La cohort majoritària és clarament la d’esquerres i catalanista 26,8%, però seguida de la cohort d’esquerres i migCat amb el 16,39%.

Ja situàvem en un altre apunt la frontera del vot independentista en els MigCat (els que es donen un 5 de catalanisme-espanyolisme) que globalment representen el 34,17% de la població front del 47,6% del bloc catalanista.

Com evoluciona comparativament amb enquestes anteriors la intenció de vot dels MigCat?. Ho analitzarem en un proper apunt.

Mal començament del diàleg quan, des de la supèrbia, es desqualifiquen d’entrada les propostes anteriors de l’altre com a increïbles i no serioses.

Un exemple: vaig al cinema i em pregunten per la pel·lícula que he anat a veure. Com a resposta, no explico què passa a la pel·lícula, sinó afirmo que no és creïble ni seriosa. D’aquí, sabreu de la meva actitud davant la pel·lícula; però no en sabreu res de la pel·lícula.

Quan els actuals líders europeus demanen propostes creïbles i serioses, no estan parlant de les propostes de l’altra part, sinó de la seva superioritat per avaluar i desqualificar les propostes de l’altra i ordenar i imposar la presentació d’unes determinades propostes que ells han definit.

Analitzem. Les propostes neoliberals d’austeritat per a Grècia no han superat la prova empírica, les seves previsions han estat falsades pels fets posteriors. En aplicació del mètode científic, això hauria de comportar la proposta d’altres hipòtesis (propostes) per a posar a prova.

La força d’una hipòtesi està en la seva capacitat de previsió, de transformar la realitat en el sentit triat, i no en si, ara, per a mi, la proposta és creïble i seriosa; com no ho eren les propostes d’Einstein sobre l’espai i el temps. Precisament les bones hipòtesis no són, de moment, ni creïbles ni serioses, en el sentit que trenquen esquemes mentals considerats normals, però fracassats.

Però la mentalitat científica es troba absent de les ments dels líders europeus actuals. Ells parteixen del dogma, només hi ha una veritat, la seva. Això els permet no haver de considerar ni la possibilitat d’estar equivocats i tanca les seves ments a la diversitat de les hipòtesis.

Això és una mentalitat i una actitud irracional. Però la sociologia ens ensenya que hi ha una explicació racional de la irracionalitat. Quins interessos hi ha darrera aquesta mentalitat irracional? Quina funció compleix l’austeritat en la lluita política i econòmica?

Quina és la realitat econòmica actual segons la hipòtesi acceptada més optimista?: Hi ha un petit creixement econòmic sobre la base de l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment de molts, sobre la base de la desigualtat i la precarietat. I aquesta situació en un horitzó temporal llarg i indefinit.

La Renda bàsica universal (RBU) podria ser la base d’una cobertura social irrefutable per a la llista sobiranista i permetria pactar entre ells a CDC, ERC i les CUP, és a dir, és acceptable tant des d’una perspectiva liberal honrada, com socialdemòcrata, com anticapitalista, bàsicament perquè és una proposta eficient econòmicament, bona èticament i justa políticament (i recordem que Podemos ja l’ha retirada de les seves propostes, cosa que ens col·locaria en un grau de sensibilitat social superior).

La proposta seria acceptable per ERC i la CUP ja que va en la línia d’una major igualtat. Però també hauria de ser acceptable per CDC, com a liberals, perquè en aquests moments per a cents de mils de persones, el mercat no compleix la seva funció de fer possible la llibertat i la felicitat individuals, justificació filosòfica última del mercat. Problemes que fan dolent el liberalisme.

Dono per acceptat que la proposta és possible financerament amb una reforma fiscal. Algunas aclaraciones sobre la financiación de la Renta Básica. Entrevista.

Seria eficient econòmicament, perquè en aquests moment un dels problemes principals és el de la manca de demanda, l’estancament de les vendes, i la RBU faria augmentar el consum de les classes populars, eliminant la pobresa, ja que comportaria uns ingressos garantits i un cert augment de salaris. Avui la mateixa patronal reconeix la necessitat d’augments limitats de salaris, però les condicions del mercat laboral tendeixen a la rebaixa de salaris i com a empresaris es troben entre ells en una situació de dilema del presoner: allò que és bo pel col·lectiu d’empresaris xoca amb els interessos de l’empresari individual. La RBU incidiria en l’equilibri de forces dins el mercat laboral reduint la situació actual d’indefensió dels treballadors i ajudaria a un increment general de salaris i a l’eliminació de la pobresa.

Seria bona èticament, ja que trauria una massa de joves i grans d’una situació de manca de llibertat i els tornaria la perspectiva de construir les seves vides i assolir el seu bé.

Seria justa políticament perquè trauria poder a un grapat d’oligarques que avui tenen la capacitat en el mercat de frustrar la perspectiva de vida de la gran majoria.

Almenys pel que fa a les societats occidentals modernes podem parlar de triomf de l’individualisme, en un sentit cultural com a model de vida. D’una manera molt general, en altres cultures anteriors, l’individu és l’actor de base, però només en tant que intèrpret d’uns papers en l’àmbit de la família, de la corporació, de la ciutat … Avui, almenys als països occidentals, l’individu és cada cop menys un intèrpret, i esdevé font i origen, fons et origo, de tot el contingut social i històric. Si considerem que l’individu ha de triar entre l’àngel o la bèstia, entre les seves passions, pulsions, opinions, gustos … o bé la virtut, la veritat, el bé … avui la tria correspon a l’individu mateix i no a l’educació o al control social. I és tasca personal pròpia esdevenir persona.

El liberalisme ha sabut presentar-se com a garant i impulsor d’aquest procés cultural d’individualització. D’aquí el seu èxit. Però també el seu fracàs en no saber proporcionar les bases materials que permetin realment la realització de l’individu.

Per contra les idees socialistes no han sabut lligar-se plenament a aquest procés cultural i, en certa mesura, han quedat estrangeres. Paradoxalment, per establir les condicions materials d’una llibertat real, algunes propostes socialistes han sacrificat l’individualització.

Sabran les noves propostes de canvi superar aquests dèficits?. A casa nostra, sabrà l’independentisme proposar un projecte superador d’aquests dèficits?. Sabrà la nova República Catalana superar aquests dèficits?. Fins a on ha d’arribar i no ha d’arribar el mercat? Quin és el nucli dur del liberalisme?.

Si els nostres ciutadans entenen el projecte independentista com a impulsor formal i material (les condicions materials que fan possible una major llibertat individual per construir la pròpia persona) d’aquest procés cultural d’individualizació, tindrà a favor tota la pressió de la cultura.

Acceptàvem en un altre apunt, Liberalisme (1), seguint a JS Mill, que:

1. La bona societat és aquella en què els individus assoleixen la màxima felicitat possible.
2. La llibertat individual és un dret polític fonamental (OnL-1.14) , ja que com que l’autodesenvolupament és essencial per a la felicitat individual, no hi ha felicitat sense que hi hagi prèviament llibertat.

Aquesta llibertat individual per poder ser real demana la creació i l’impuls del mercat, ja que és el mercat qui permet efectivament l’individu triar entre les diverses alternatives que se li ofereixen. El mercat, doncs, no és primer, sinó derivat, com a millor instrument per aconseguir els objectius-valors.

Resulta, a més, que avui dia hem de conviure amb una economia de mercat i no es veu pas un canvi de radical de model a la vista.

Acceptem, doncs, el mercat i l’implementarem com a primera opció per regular les relacions econòmiques d’intercanvi sempre que s’adigui als dos principis dels quals es deriva: felicitat i llibertat (deixarem de moment una discussió aprofundida d’aquests conceptes). Hi ha àrees econòmiques on el mercat no porta a aquests objectius i llavors quedaria èticament invalidat?

Classificarem els problemes que pot presentar un mercat per assolir la llibertat i la felicitat en quatre grups:

Efectes emergents. Exemple: La llibertat d’us massiu de l’automòbil privat en les ciutats condueix a col·lapses circulatoris que dificulten greument la meva llibertat de circulació.

Externalitats. Exemple: L’us massiu de l’automòbil privat en les ciutats provoca problemes en la qualitat de l’aire que afecten la salut de tots, que l’usuari de l’automòbil no paga, i afecta la felicitat d’altres persones.

Dificultats d’informació. Exemple: El consumidor quan llegeix els additius afegits a un producte, per avaluar-los, hauria de tenir coneixements de medecina, de química, … cosa que no té i el portarà a decisions de consum errònies que afectaran la seva salut (felicitat).

Formació alienada de les necessitats. La imitació, la moda, la propaganda, els amics idiotes, l’agressivitat, l’explotació, …, poden donar lloc a preferències gens respectables que faran l’individu interiorment no-lliure.

En un proper apunt analitzarem els àmbits més conflictius on aquests problemes del mercat requereixen una intervenció correctora dels poders públics o simplement el fan inadequat, dolent.

Si a partir dels resultats, mirem la capacitat de formar coalicions guanyadores en què un partit decanta la majoria, ens trobem que, malgrat la diferència d’escons, el PSPV i Compromís tenen el mateix poder o capacitat.

Heus aquí el quadre:

Si considerem, a més, que Podemos ha expressat la seva recança a pactar amb el PSPV i la seva disposició a fer-ho amb Compromís, resulta que qui te la posició de més poder i de frontissa és Compromís.

El PSPV, en pura matemàtica, hauria de reconèixer aquesta situació i acceptar que Compromís liderés la Generalitat. Ara bé aquí s’hi afegeix un altre problema, tant Podemos com Compromís volen canviar el Règim i el PSPV no ho vol. El PSPV s’ha declarat addicte al Règim, d’aquí els cants de sirena del PP i de C’s (que vol canviar les coses superficials a fi que res substancial no canviï).

El gran dilema del PSOE és convertir-se o no convertir-se en la versió espanyola del PASOK.

El dilema de Compromís és fins on pot portar les renúncies sense desnaturalitzar els seus objectius i ser engolit pel Règim o per Podemos.

Podemos ja vam analitzar que es troba en una situació de dilema del Presoner amb els moviments sobiranistes: sol no pot tombar el Règim; però vol també derrotar els moviments sobiranistes.