ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Rajoy, lider d’una banda local.

1
Hi ha qui defensa una negociació cap a una tercera via com la millor solució. En aquest moment, donades les situacions de cadascú (bloc sobiranista, PPSOE) precisament és tot el contrari, en aquest pols, el primer que “salti del cotxe o freni”, perdrà. Anem a analitzar-ho amb la teoria de jocs.

 

A la pel·lícula Rebel sense causa, Jimmy (James Dean) i Buzz (Corey Allen), líder d’una banda local, van a tota velocitat amb els seus vehicles cap a un precipici. El primer que, per no estimbar-se, salti del cotxe o freni, perd, serà considerat un gallina i renunciarà al favor de la noia, Judy (Natalie Wood).

Suposem que els subjectes (Mas, Rajoy) disposen de dues estratègies Cooperar (C), No-Cooperar (N). Això dóna lloc a quatre possibles finals CC,CN,NC,NN. Un ordre de preferències força habitual entre els subjectes en una societat de mercat és el que s’anomena de l’egoista. Donem el nom d’egoista al que té el següent ordre de preferències sobre aquests estats finals: NC>CC>NN>CN.

En els episodis que van portar a la Segona guerra mundial els anglesos consideraven que Hitler tenia aquest ordre de preferències i li enviaven missatges (concessions) de superar el NN i passar al CC; però Hitler no tenia aquest ordre de preferències, sinó un altre, aquest: NC>CC>CN>NN, anomenat del gallina. I entre dos gallines (CN>NN), si un es manté ferm en l’estratègia N, l’altre acaba agafant C, acaba frenant. Això pensava Hitler. Però els anglesos tenien com a preferència l’ordre egoista, era Hitler el gallina, i si els anglesos haguessin enviat missatges de fermesa a Hitler, aquest hagués triat C (no envair Polònia). I quan Hitler marcà clarament l’estratègia N, els anglesos ( NN>CN) triaren N, la guerra, segons el seu ordre de preferències.

Rajoy pensa que Mas es troba en l’ordre de preferències del gallina, però s’equivoca, Mas es troba en l’ordre de preferències de l’egoista; és Rajoy qui es troba en el gallina. Perquè el cotxe que condueix Mas no va cap al precipici, no li cal frenar; és el cotxe que condueix Rajoy que va cap al precipici, haurà de frenar o estimbar-se. Si Mas envia missatges de fermesa, de dignitat, que no frenarà, que no renunciarà a la consulta del 9N, Rajoy haurà de frenar o estimbar-se. Per contra si Mas entrés en les rebaixes d’estiu, no aconseguiria res, seria anomenat gallina i hauria de renunciar a la noia.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Conèixer és recordar

0
Ens havia quedat pendent una interpretació de l’afirmació de Plató: “Conèixer és recordar”.

Aquesta afirmació va lligada a una determinada concepció de la realitat. La realitat esdevé: jo no puc entendre realment el present, si no sóc capaç de seguir el fil conductor que des del passat ens porta al present i ens projecta al futur a través de les diverses vides (fases històriques) i transmigracions (revolucions), La Constitució espanyola de 1978 no pretén la democràcia (el govern del poble). Jo no puc entendre el 2014 sinó puc seguir el fil des del 1714 i el 1936. Cal recordar-ho. Cal memòria històrica.

Però la realitat, a més d’esdevenir, té profunditat i sota el món dels sentits, de la percepció, hi ha entitats (coses i relacions) que no podem observar directament, que només podem pensar. La realitat es troba governada per lleis (que poden incloure l’atzar). L’esdevenir de la realitat no és una simple successió de fenòmens, té una explicació d’ordre racional.

Com reproduir unes realitats profundes que no són colors, sons, olors?. Com pot la raó humana reproduir-ho?. A través de les matemàtiques. La realitat està construïda amb estructures matemàtiques o com deia Galilei: “La natura està escrita en llenguatge matemàtic”. I qualsevol persona dotada de raó, si li fem les preguntes pertinents, pot arribar a descobrir-ho. Si reflexiona correctament reproduirà mentalment aquest esdevenir amb les seves lleis d’ordre matemàtic.

La raó fent aquest esforç d’anar més enllà dels sentits, es retroba ella mateixa entenent la realitat. Els meus àtoms, pols d’estels, generats en l’explosió dels estels, recorden la seva història.

La il·lusió i el convenciment de construir un país millor.

0
Anem al model que relaciona enuig i temor amb el vot independentista, Intenció de vot 9N segons un balanç entre enuig i temor. Agafem l’enquesta del CEO primera onada 2014 per intentar aproximar els valors dels paràmetres.

L’aversió al risc la situem a 0,6; ens fixem que una majoria desconfia de la gent.

El greuge percebut el situem a 0.7; ens fixem que una àmplia majoria considera que Catalunya hauria de gestionar els seus propis impostos.

La legitimitat de la Constitució espanyola la situem a 0,3; ens fixem que una àmplia majoria està insatisfeta del funcionament de la democràcia espanyola.

La probabilitat de catàstrofe la situem a 0,2; ens fixem en les respostes sobre llibertats, economia, institucions en una futura Catalunya independent. Les respostes més aviat indiquen la il·lusió i el convenciment de construir un país millor.

Considerarem la influència del vot dels veïns en la decisió de vot del subjecte. La considerarem determinant quan superi els 6 sobre 8. És a dir, 7 o 8, 87% o més.

Anem a quan ser independentista era minoritari. Donats aquests paràmetres, quin tant per cent inicial de vot independentista era necessari per arribar on som ara?. El model ens diu que si aquest tant per cent inicial hagués estat inferior al 27%, l’independentisme no hagués superat l’unionisme.

Anem a la resta de Països Catalans, segons el model, si suposem que, en els propers temps, els paràmetres aversió-risc, greuge-percebut, legitimitat-constitució, probabilitat-catàstrofe agafaran en el País Valencià i en les Illes uns valors semblants als del Principat, aleshores el valor del paràmetre sobiranisme-%-inicial esdevé decisiu. Si aquest és inferior al 27%, no es donaria un procés de convergència amb el Principat, a menys que augmentem encara més l’enuig i/o disminuïm el temor o considerem uns subjectes que no es deixen influenciar pels seus veïns unionistes (en el model posant a ON adjudicar-plus-sobiranisme?).

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Redreçar un bastó torçat.

0
Per a totes les grans qüestions enumerades més amunt, si una opinió té més dret que l’altra a ser no només tolerada, sinó a rebre un suport constant, és aquella que es troba, en un moment o en un lloc concret, en situació minoritària.

Si no es poden expressar amb igual llibertat, sostenir i defensar amb tant de talent com energia totes les grans qüestions de la vida pràctica – ja siguin favorables a la democràcia o a l’aristocràcia, a la propietat o a la igualtat, a la cooperació o a la competició, al luxe o a l’abstinència, a la sociabilitat o a l’individualisme, a la llibertat o a la disciplina -, no hi ha cap possibilitat que tots dos elements obtinguin el seu pes just: és inevitable que un dels platets pugi en detriment de l’altre. En les grans qüestions pràctiques de la vida, la veritat és sobretot assumpte de conciliació i de combinació dels extrems; tant com molt pocs esperits són prou amplis i imparcials per realitzar aquest arranjament amb una correcció acceptable, caldrà assolir-lo per una lluita entre combatents enrolats sota banderes oposades, és a dir brutalment. Per a totes les grans qüestions enumerades més amunt, si una opinió té més dret que l’altra a ser no només tolerada, sinó a rebre un suport constant, és aquella que es troba, en un moment o en un lloc concret, en situació minoritària. És l’opinió que, per ara, representa els interessos negligits, l’aspecte del benestar humà que corre el risc d’obtenir menys del que li pertoca

J.S. Mill. On Liberty. Ch. 2, §53

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La corrupció en el mercat polític.

0

Si volem continuar enganyant-nos sobre el sistema polític on vivim, tampoc podrem pensar propostes racionals per rebaixar la corrupció. NO ens trobem en una democràcia sinó en un sistema de mercat polític amb llibertats individuals. Vegeu aquí.

Aquí dos comentaris. Primer, aquestes llibertats són les que ara mateix el PP vol segrestar i així, reduir el sistema al pur mercat polític, on confien poder mantenir el control absolut. Segon, haver aconseguit identificar aquest sistema, donant el nom, amb la democràcia és un èxit en el combat de les idees que comporta la derrota de l’adversari, ja que l’adversari, la democràcia, ni apareix.

En un sistema de mercat l’individu no cal que sigui virtuós, el control ve del mateix sistema de mercat. Vegeu aquí. És el mercat qui controla la corrupció. Quines condicions ha de complir el mercat per poder exercir aquest control?

Necessitem que en el mercat polític competeixin almenys cinc actors i no més de vint amb un poder sinó igual, almenys repartit de tal manera que cap actor pugui guanyar a una coalició de la resta d’actors. Quan aquesta condició es compleix cada actor té poc a guanyar i molt a perdre amb una estratègia de corrupció més enllà de les normes. La conducta racional consisteix a adoptar una estratègia defensiva de manteniment del statu quo i consolidar-la amb la promulgació de regles del joc, formals o informals, que afermin la confiança entre els actors. Les coalicions defensives han de poder guanyar sempre impedint a qualsevol coalició ofensiva de saltar-se el marc i les normes. Actualment caldrien almenys cinc grups polítics de força semblant i s’hauria de poder formar una coalició defensiva contra la coalició PPSOE.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Servils, equitatius i cobdiciosos s’han de repartir el pastís.

0
Aquest és un model d’un procés social evolutiu. El podríem entendre com la consolidació social d’unes determinades actituds ètiques. Tres tipus d’agents s’han de dividir un recurs comú. En el model original és un pastís, però, podem pensar-lo com a planta comestible o com a recurs disponible. El seu color és el verd. Els tres tipus d’agents són: modest, just o equitatiu i golafre o cobdiciós. Els agents es mouen pel territori competint per herba, pels recursos. Els agents necessiten l’herba per viure i reproduir-se. En el transcurs del temps, els tipus d’agents que aconsegueixen més herba tendiran a augmentar en nombre.

La qüestió que m’ha motivat a construir-lo és pensar en les condicions socials que afavoreixen la presència de comportaments justos o equitatius (pensant en el fet que una societat justa demana individus justos).

Els agents es mouen pel territori cercant recursos (i acumulant energia) segons: mobilitat * (1 – dificultat-mobilitat), pensant en la capacitació laboral i en les dificultats per trobar feina. Els trossos de territori on hi ha recursos són de color verd, els trossos de territori on no hi ha recursos són de color grog. Quan els agents consumeixen els recursos d’un tros, ells incrementen la seva energia i el tros necessita temps-recuperació-recursos per tornar a ser productiu.

Hi ha agents justos (vermell), agents modests (marró) i agents cobdiciosos o golafres (blau). Els agents justos intenten menjar la meitat de l’herba del tros, els agents modestos intenten menjar una tercera part de l’herba del tros, i els cobdiciosos intenten menjar dos-terços de l’herba. Si en el tros hi ha recursos (és de color verd) i la quantitat total demanada pels agents no supera el 100%, cada agent aconsegueix la seva part dels recursos del tros. Altrament tots els agents del tros moren.

Quan a més d’aconseguir el menjar, hi ha només dos agents en un tros amb recursos llavors entren en una loteria de reproducció basada en la seva apetència: com més gran l’apetència, més gran la possibilitat de reproducció. Aquest factor dóna avantatge als agents amb un apetit més gran (cobdiciosos); però fa també que aquests tinguin el desavantatge d’entrar més sovint en conflicte i morir. Quan es reprodueixen, els agents perden la meitat de la seva energia acumulada.

A cada pas, cada agent consumeix una unitat d’energia i cada tros de territori en recuperació, escurça un torn el temps per tornar a ser productiu.

En aquest model:

El consumisme crea súbdits. La productivitat dels trossos (MÉS-ENERGIA-PER-CONSUM) afecta profundament la població de modestos, que desapareixen per sota de determinat nivell i esdevenen majoritaris per sobre de determinat nivell.

L’origen del mal social està en els cobdiciosos o golafres. Quan disminueix la proporció de cobdiciosos, la població creix i el tipus equitatiu esdevé àmpliament majoritari.

Diria que la mobilitat amplifica o redueix, segons sigui molta o poca, l’efecte dels factors anteriors.

En una societat de justos caldrà un control conscient del nombre de la població. Quan els equitatius esdevenen àmpliament majoritaris la població creix ( i entra en un procés oscil·latori) fins a xocar amb els recursos disponibles.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

La por a la democràcia (1).

0
Publicat el 29 de juny de 2014
Els blogs de VilaWeb són un àmbit de comunicació on impera la democràcia, és a dir, una comunicació en llibertat i igualtat sense òrgans superiors. Si estenem aquest model a altres àmbits o li donem rellevància central dins VilaWeb, si no hi ha ningú en particular que en tingui el control, que filtri, cap a on anirà el conjunt?. El criteri de la majoria no és criteri del Bé. Ningú ens garanteix que així arribarem on voldríem arribar cadascú, ni al bé del projecte. Hi ha el perill dels populismes que simplifiquen la realitat prioritzant l’expressió de les emocions. Per què preferir la democràcia a l’aristocràcia (entesa aquesta com a la gestió dels millors)?.

No és preferible un sistema de mercat polític?. Un sistema on competeixen projectes, on s’ofereixen projectes tancats al consumidor i aquest vota una o altra oferta que serà executada pel líder i l’equip del líder?. El sistema de votar persones és pervers.

És un jurat popular escollit a sorts qui condemna a mort Sòcrates, és la democràcia atenenca (cal dir, però, que després els atenencs es van penedir). Sòcrates s’enfronta als seus conciutadans, els critica sense pietat, se’n fot, els ridiculitza, els retreu la seva ignorància, la seva supèrbia; però acata les lleis de la ciutat democràtica fins a acceptar la condemna a mort (li ofereixen de fugir) com a últim acte de mestratge.

Si la bona societat té com a condició primera i necessària les bones persones i no és possible cap artifici social (el mercat, les forces productives, la providència divina, Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional, Mentalitats caducades) per obviar aquesta condició, aleshores procurar les condicions necessàries que afavoreixin esdevenir bones persones esdevé la tasca prioritària. Tenint en compte això, per exemple en economia, la pregunta fonamental seria no si tal o qual mesura fa augmentar el PIB, sinó si farà millors persones. L’alienació (un poder superior que impedeix l’autodesenvolupament, El triomf dels mercats) embruteix, no afavoreix esdevenir bona persona. I la democràcia? posa condicions favorables al bé individual i social? quines proves empíriques en tenim? es pot demostrar?.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Acabar amb l’ «austeritat» és una qüestió política, de lluita de classes.

0
Publicat el 22 de juny de 2014
La gran fal·làcia: Cada família ha de controlar ingressos i despeses per no endeutar-se en excés, per tant, l’estat, com una família més, ha de controlar ingressos i despeses per no endeutar-se en excés. Però l’Estat no és com una família; la família no pot crear diner, l’Estat sí; la família no té 600.000 aturats disposats a treballar, Catalunya sí.

 

Es diu que si es crea diner hi haurà inflació, cosa que no és certa si paral·lelament augmenta la producció; però en aquests moments el perill no és pas la inflació, sinó la deflació; per tant, el BCE pot fer diner sense perill d’inflació, fins i tot, es veu obligat a fer-ne per combatre aquesta deflació, vull dir, que la demanda (consum + inversió) és tant baixa que no cobreix ni la producció (oferta) real actual.

El BCE pot, per tant, fer diner, donar-lo als estats i liquidar part del deute (Mario Draghi ha amenaçat de fer-ho). Només els interessos que paga l’estat espanyol pel deute representen 35.000 milions € que invertits en despesa social representarien la fi de les retallades. Doncs, per què no es fa? Per què Draghi ho presenta com una amenaça? Una amenaça cap a qui?.

Recordeu la lluita de classes? Recordeu allò de “existeix i, a més, l’estem guanyant els rics”. Als que tenen els diners i juguen al casino financer global, els és molt fàcil especular col·locant els seus diners (donats pel BCE en el cas de la banca) en deute públic constitucionalment garantit, i guanyar així uns rèdits segurs. A més, donat que els estats necessiten els seus diners, això els dóna també poder sobre aquests estats per imposar-los les seves condicions.

Si el BCE financés directament el deute públic dels estats, aquests podrien escapar al xantatge dels rendistes. I aquests rendistes, -on posarien els seus diners per assegurar-se la rendibilitat sense esforç en una economia amb problemes de demanda i sense creixement?. L’instrument del seu poder, el diner, quedaria devaluat. No ho poden consentir. ¿On s’és vist que el diner que els bancs alemanys van prestar amb tant d’esforç ara pugui ser tornat simplement amb un traspas d’euros des dels ordinadors, un simple apunt del BCE als estats endeutats?.

Que així s’acabaria amb el patiment inútil de milions de persones, per ells no és la qüestió. Per aquest 10% de la població que s’enriqueix amb la crisi s’ha perdut la capacitat d’empatia (hi ha diversos estudis empírics que ho constaten) cap a l’altre 90% que s’empobreix, aquests no existeixen com a persones iguals, els han deshumanitzat.

Quant de sofriment innecessari per la cobdícia d’uns pocs!. Quant d’egoisme sense compassió!. El mal existeix.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Economia, Rajoy i pensament màgic

0
Publicat el 21 de juny de 2014
Ja hem vist en altres posts, Una lliçó de la termodinàmica. Entendre la crisi(4), que el problema de l’economia espanyola és un problema de manca de demanda. Això ho reconeix el mateix FMI quan diu que la demanda en l’economia espanyola és “fràgil”.

La disminució d’impostos que proposa Rajoy no tindrà cap efecte en la crisi econòmica. Si es deixen de cobrar impostos, aquests diners es queden a les famílies, i simplement només canviem el subjecte capaç de gastar que passa de ser l’Estat a ser els individus, però no hi ha un increment de la despesa i, per tant, de la demanda. Més encara, donats els nivells d’endeutament de les famílies i les incerteses sobre el futur, aquestes, racionalment, invertiran a rebaixar el seu deute, a eliminar riscos, per tant, l’efecte pot ser de disminució de la demanda i l’aprofundiment de la crisi. Igual passarà amb les empreses: invertir en què, si no hi ha demanda?.

De fet les polítiques d’austeritat de la Troika (FMI, EU, BCE) han forçat, sense cap necessitat, a un terç de la població europea a una segona Gran Depressió. Al ritme de creixement patètic dels tres primers mesos de 2014, l’economia espanyola continuarà als nivells de desocupació actual durant tota una dècada. I, més patètic encara, resulta que l’economia espanyola ha tingut una de les recuperacions més fortes de la unió monetària. Patètic i més patètic. El mateix Oli Rehn, fanàtic austeritaire, reconeixia que si no es produeixen shocks econòmics passaran, encara, deu anys fins que l’economia espanyola pugui sortir de la crisi.

Allò que ha agreujat la crisi ha estat l’austerisme i els esforços indecents de Rajoy per reduir salaris. Cosa que ha enfonsat la demanda, l’ocupació, impossibilitat la inversió i convertit en no-res el diner creat per la banca. I en lloc de superàvit pressupostari, més deute públic.

El seu pensament econòmic és pensament màgic. Es basa a creure màgicament que el diner engendra diner i que fent cursets d’ocupació es crearan llocs de treball.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Intenció de vot 9N segons un balanç entre enuig i temor

0
Publicat el 13 de juny de 2014
A partir d’aquest model s’observa com la gent es va agrupant homogèniament en zones de territori i arriba un moment en què la intenció de vot s’estabilitza. Veiem també que petites variacions dels paràmetres poden donar resultats molt diferents, el model és molt sensible a aquestes petites variacions. Segurament perquè el model és massa simple, però també pot reflectir una circumstància real del procés: no està guanyat i cal estar molt atents i respondre a totes les maniobres de l’unionisme.

En altres entregues sobre l’evolució de la intenció del vot a Catalunya hem aplicat la teoria de sistemes, transvasament de vot . Allí dèiem que “El model no té present l’anàlisi de què porta l’individu a prendre la decisió de vot, és una projecció a partir del que s’ha esdevingut. Queda pendent, doncs, aquest apropament a l’individu i l’estudi de si es mantindran les tendències.”.

Anem a intentar fer un pas en aquesta direcció. Centrant-nos només en la qüestió dual unionisme-sobiranisme. Podríem dir que el model anterior era positivista, només intentava mostrar correlacions entre fets observats. Per avançar hem d’introduir teoria, sistemes d’idees sobre realitats situades darrera dels fenòmens observats. I l’àtom de les ciències socials és l’individu.

Primer de tot fem una distribució aleatòria de 1023 individus (1023 quadrets) entre unionistes (blaus) i independentistes (vermells).
Establim nivells d’enuig i temor a partir de quatre paràmetres (greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe) situats entre 0-1
Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * (1 – legitimitat-constitució)
Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.
Considerem que enuig-temor es distribueix normalment entre els individus.
El funcionament del model es troba explicat en la pàgina del model que teniu enllaçat més avall.
Examinem com evoluciona el model en el temps depenent del valor dels paràmetres que determinen l’enuig i el temor.

El següent pas seria examinar quins factors determinen els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe i com afecten als diversos individus..

A partir d’aquest model s’observa com la gent es va agrupant homogèniament en zones de territori i arriba un moment en què la intenció de vot s’estabilitza. Veiem també que petites variacions dels paràmetres poden donar resultats molt diferents, el model és molt sensible a aquestes petites variacions. Segurament perquè el model és massa simple, però també pot reflectir una circumstància real del procés: no està guanyat i cal estar molt atents i respondre a totes les maniobres de l’unionisme.

Per anar al model cliqueu aquí. Mireu les instruccions d’ús al final, sota de la interfície amb els quadres i els botons. Podeu examinar el codi que ho fa funcionar al final de tot. El model ha rebut modificacions des de la seva primera entrega.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Passions. Valora la cultura occidental positivament la racionalitat?

0
Publicat el 12 de juny de 2014

El desig o passió va més enllà del simple impuls i es relaciona amb el cicle de la motivació.

En aquest cicle de la motivació podem distingir tres fases. La primera és l‘impuls que es relaciona amb impulsare, freqüentatiu de impellere ‘empènyer, xocar’. La segona fase del cicle motivacional és la conducta instigada per l’impuls. Aquesta és una conducta instrumental en el sentit que tendeix a reduir l’impuls. La tercera fase és la reducció o satisfacció de l’impuls a través de l’assoliment d’un objectiu.


En la cultura occidental la racionalitat es redueix a la conducta instrumental, i és l’impuls mateix qui determina l’objectiu, i així la raó és i ha de ser esclava de les passions.

Donat que la raó tota sola mai no pot produir una acció o donar naixement a una volició, infereixo que la mateixa facultat és igualment incapaç d’impedir una volició o de discutir la preferència a una passió o emoció. Aquesta conseqüència és necessària. És impossible que la raó pugui tenir l’efecte darrer d’impedir la volició, sinó és donant un impuls en direcció contrària a la nostra passió; i aquest impuls, si hagués operat tot sol, hauria pogut produir una volició. Res no pot oposar-se a l’impuls de la passió o endarrerir-lo, sinó un impuls contrari, i si aquest impuls contrari alguna vegada sorgeix de la raó, aquesta facultat ha de tenir una influència original sobre la voluntat, i ha de ser capaç de provocar, així com de destorbar els actes de volició. Però si la raó no té una influència original, és impossible que pugui resistir a un principi que té tanta eficàcia, o alguna vegada mantenir la ment en suspens un moment. Així resulta que aquest principi que s’oposa a les nostres passions no pot ser la raó, i s’anomena així tan sols d’una manera impròpia. No parlem estrictament i filosòfica quan parlem del combat entre la passió i la raó. La raó és, i només ha de ser, l’esclava de les passions, i mai no pot pretendre cap altra funció que la de servir-les i obeir-les.”. D. Hume. Tractat sobre la naturalesa, llibre II, part 3, sec. 3, §2.

En ciències socials, la teoria de jocs, per exemple, només es preocupa de la conducta instrumental i deixa l’ordre de preferències individual sobre les estats finals (els objectius) com una qüestió donada que no expliquem.

A la cultura occidental l’ésser humà, en contra del que podria semblar, és profundament desconeixedor de perquè vol el que vol, i es troba mogut per les passions irracionals.

No és el cas de la filosofia clàssica, on hi ha una desconfiança profunda cap a les passions i on la racionalitat ha d’imperar en totes les fases del cicle motivacional. Fins i tot en Epicur, que ens diu que l’objectiu de la vida humana és el plaer, trobem que és la raó qui avalua els impulsos i tria els objectius.

Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.
Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.”.Epicur.
Carta a Meneceu §5.

Can Vies i el pensament llibertari.

2
Publicat el 1 de juny de 2014
Els valors ètics expressen els objectius, l’individu i la societat que volem construir. Llibertat i igualtat, valors de la república, són també els valors del pensament llibertari. «Anarquia» «no-dominació» vol dir eliminació de les condicions que permeten el domini d’uns sobre uns altres, i no vol dir pas desordre.

«Dos moments són acceptats com a característics de l’anarquisme: l’un és l’absència de poder, la negació de tota organització de dominació (però no pas de de tota organització). L’altre té a veure amb el desenvolupament de l’individu cap a la plena expressió del seu jo (però no pas un desenvolupament cec, sense fre).» Max Adler

Ara bé, aquests valors, entesos en cadascun d’una manera específica, són també compartits per marxistes, socialdemòcrates i liberals. Per entendre el pensament llibertari cal anar més enllà. Aquest pensament constata que marxistes, socialdemòcrates i liberals amb el seu tacticisme han renunciat a l’objectiu, als valors, als principis; els mitjans s’han menjat els fins i s’han convertit en còmplices de les oligarquies que neguen la llibertat i la igualtat.

L’error, diuen, consisteix a viure en el dia a dia de forma contrària als valors. Cal viure ja avui, ara, d’acord amb aquests valors, creant illes de llibertat dins l’oceà de la societat de la dominació; poder viure i sentir, ja avui, l’experiència de la lliure associació d’individus lliures. Això té, a més, una dimensió social: la millor propaganda dels propis projectes de futur consisteix a construir aquestes petites illes modèliques que anticipin exemplarment el futur que es vol construir.

L’ésser humà és un ésser finalístic, teleològic, es mou per objectius, és capaç d’anticipar el futur i construir-lo. Així, doncs, atacar can Vies, com a illa de llibertat, és atacar l’ésser d’aquestes persones, la seva existència com a éssers humans, ells ho poden viure com un procés de destrucció personal.

Per ells, quan el poder de domini ataca cal respondre amb actes que demostrin la superioritat humana de l’individu lliure que no se sotmet a l’autoritarisme de la dominació. Quan apareix la violència s’emmarca sempre en aquest objectiu i té una intenció pedagògica i popular.

La crítica a aquestes concepcions pot ser dura i els problemes que planteja són importants; però aquí es tracta només, del primer pas: entendre. Per altra banda, pel que fa a actuacions de marxistes, socialdemòcrates i liberals, qui estigui lliure de culpes que tiri la primera pedra.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Fluxos de vot que ens porten de les autonòmiques a les europees.

0
Publicat el 30 de maig de 2014

He elaborat un quadre que correspon als fluxos de vots que donaven les enquestes del CEO el novembre de 2013 ajustats segons els resultats de les europees.

He partit dels resultats de les autonòmiques, he agafat les tendències de vot que donaven les enquestes del CEO de novembre 2013. (per qüestions del programa PODEMOS figura com a CUP). He ajustat els botons lliscants d’acord amb l’anàlisi que feia a Una anàlisi de les europees 2014, i amb aquests fluxos, amb un període de 18 mesos, el programa ens passa dels stocks de vot de les autonòmiques als stocks de les europees.

FluxosVotEuropees

A l’esquerra del quadre hi ha els stocks de vots dels grups polítics que mostren els resultats de les europees com a 1/1000 sobre el total del cens electoral. Exemple: ha votat ERC el 11,3% del cens electoral, Ha votat el PSC el 6,8% del cens electoral.

Els botons lliscants, a la dreta, mostren els fluxos de vots entre partits i cap a la abstenció (NS). Per obtenir el %, heu de desplaçar el punt que acompanya la xifra del botó tres posicions. Exemple: 0.019 del primer botó significa que el 19% del vot de CiU ha anat a ERC, 0.0235 del segon botó significa que el 23,5% del vot de CiU ha anat a l’abstenció.

Alguns comentaris:

He hagut de situar el boto lliscant [NSversVOT] a 0, cosa que indica que només han anat a votar aquells que ja tenien clar el partit que votarien. Ningú que a l’enquesta del CEO havia dit que encara no ho tenia decidit, NS/NC, ha anat a votar

He situat la ocultació de vot a 0.75. És a dir, que el 75% de la discrepància entre el vot real i el vot recordat l’he situat com a vot ocult i només el 25% representaria un canvi real d’intenció de vot.

Qui ha tingut un retrocés més espectacular respecte a les tendències que hi havia fa 6 mesos és Ciutadans (tot i que he col·locat el vot de UPyD sumat a Ciutadans): el 24% del vot de les autonòmiques a C’s ha tornat al PSC, el 45% del vot ha anat a la abstenció, un 5% ha anat a ICV.

El traspas de vot de CiU a ERC s’ha alentit fins a un 19%.

El vot que perd el PSC passa primer per l’abstenció, representa un 30,5% del vot de les autonòmiques.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Una anàlisi de les europees 2014

2
Publicat el 26 de maig de 2014

El primer fenomen a constatar és l’elevada abstenció malgrat la crida dels partits sobiranistes a la participació. En el cas de les eleccions europees la desconfiança de molta gent cap al sistema de mercat polític esdevé ja insuperable. I més quan el poder polític a Europa no passa precisament pel Parlament. Cada vegada hi ha més gent que no vol delegar les decisions en unes altres persones. Persones que, a més, en molts casos han demostrat ser altament corruptibles. Exigim poder votar directament les qüestions polítiques, econòmiques i socials que afecten greument les nostres vides. Ja ho explicàvem a El sistema de votar persones és pervers.

Segons vèiem a Un model sobre el transvasament de vots, basat en les enquestes del CEO, el flux de transvasament de vots del novembre passat pronosticava uns resultats de les eleccions. Anem a comparar-ho amb els resultats reals en percentatges.

Partit

Pronòstic

Real

Diferència

CUP

6,42

ICV

9,31

10,29

0,98

ERC

27,77

23,67

-4,10

CiU

20,71

21,85

1,14

PSC

11,08

14,28

3,20

C’s

16,21

6,28

-9,93

PPC

8,51

9,81

1,30

Per ordre de més a menys diferència, destaca Ciutadans que ha tret 9,93 punts menys dels que hagués tingut si hagués mantingut el flux de vots que portava fins el novembre de 2013. Una possible explicació vindria del fet que la seva pretesa posició de centre-esquerra s’ha malmès aquests últims temps, per aparèixer com clarament de dretes, cosa que hauria frenat la sagnia de vots des del PSC i que explicaria també que la davallada del PSC no hagi estat encara més catastròfica (segons els fluxos anteriors). El PP també està alentint el seu traspàs de vots a C’s.

Quant a diferència en el pronòstic, apareix a continuació ERC que ha tret 4,10 punts menys dels que donaven els fluxos de novembre 2013. Una possible explicació seria la radicalització social contra les polítiques neoliberals cosa que explicaria la desviació a favor de ICV i PODEMOS. CiU ha alentit també el seu traspas de vots a ERC.

Si comparem unionisme i sobiranisme, el factor que representaria el cop definitiu contra l’unionisme continua estant en mans del PSC, ja que si aquest es decantés pel dret a decidir, l’unionisme de PP i C’s només sumaria un 16,09 %.

Assistim també a la crisi de l’ofensiva neoliberal. En diversos articles hem parlat ja dels valors republicans i de la llibertat com a possibilitat social de construir la pròpia vida, República catalana. Hi ha sobre la taula una proposta, la proposta de Renda bàsica (RB), que em sembla que marca la frontera entre els que realment intenten frenar el neoliberalisme, la contínua destrucció de la llibertat assolida, i els que no. En aquestes eleccions ERC, ICV i PODEMOS tenien en els seus programes la RB. Sumen el 38,62 %.

Aquí fer front a les polítiques neoliberals és més difícil ja que tant el grup liberal europeu (Convergència) com el grup socialdemòcrata (PSC) abonen les polítiques d’austeritat liderades pel PPE. Tanmateix quan es vegi que l’anunciada sortida de la crisi no es produeix i que continua la destrucció de les classes mitjanes, i dels valors democràtics, veurem la reacció d’aquestes formacions i de la seva gent.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Valors i República

0
Publicat el 20 de maig de 2014
Els revolucionaris francesos van arribar a dir: «fraternitat o mort». La fraternitat entesa d’aquesta manera no pot ser un valor de la República.

El primer valor de la República és la llibertat. La llibertat com a característica d’una societat que afavoreix el creixement individual, noves etapes superiors d’individualització i de la vida. La igualtat es deriva de la llibertat en tant que expressa que ningú no té el poder per impossibilitar la llibertat dels altres. Potser aquesta prioritat explicaria el triomf final de les societats occidentals en la guerra freda.

Aquesta llibertat compromesa amb la vida comprèn tant la realitat exterior com la realitat interior. A través de la ciència i la tècnica, la societat occidental ha treballat sobretot les constriccions exteriors, però no n’ha tret l’aigua clara de les constriccions interiors.

La fraternitat no pot ser la negació de la llibertat. La fraternitat inclou la noció de llibertat.

Imposar la fraternitat provoca una paradoxa pragmàtica. Uns tipus d’ordres obligatòries com «sigues fratern», «sigues solidari», «estimem» són ordres l’obediència de les quals implica desobeir-les.

Wittgenstein fa referència a la paradoxa del rei que havia emès una llei que deia que tothom que arribés al seu Estat havia de declarar l’autèntic motiu de la seva vinguda, aquells que no diguessin la veritat havien de ser enforcats. La paradoxa apareix quan el forester diu que ha vingut a l’Estat per ser enforcat.

És impossible estimar, quan l’amor s’exigeix com una obligació. La paradoxa aquí apareix quan des de posicions d’autoritat-superioritat exigim actituds de llibertat. Obeir l’ordre posa en qüestió la nostra llibertat. Aquesta manera d’estimar amaga una forma de domini. Imposar un deute per dominar l’altre.

Estimar és una relació complexa. Podem analitzar-la formalment.

És reflexiva la relació? És possible estimar l’altre sense estimar-se un mateix?

És simètrica la relació? Necessàriament si B estima A, A estima B? És possible estimar, ser solidaris, sense ser correspostos?

La relació no és transitiva, ni intransitiva, és no transitiva. A vegades es compleix que si A és solidari amb B i B amb C, A és solidari amb C; però a vegades no es compleix.

És connexa la relació?. Donats dos individus qualssevol, hi ha d’haver fraternitat entre ells?

Si ja només la consideració formal comporta tants dubtes, què no serà del contingut?. Desconfieu de qui us faci retrets que no l’estimeu prou, que no sou prou fraternals, prou solidaris.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari