marginàlies

La indústria de la pobresa és la més antiga i la més rendible de les que s’han establert des que l’home descobrí el diner, no se sap si abans o després del ferro o del foc. M’han fet pensar en aquesta afirmació dues dades que volten per les redaccions dels diaris nostres amb més o menys fortuna i que reflecteixen severament la fragilitat econòmica -i conseqüentment social- d’aquestes patides illes nostres.

La primera, publicada avui per l’AraBalears, diu que, a les illes Balears, la desocupació de més de dos anys de durada ha assolit en el tercer trimestre d’enguany el 37%. Una burrada, dit en pla; una animalada que mostra esfereïdorament una de les moltes nafres sagnants que patim. Fa just cinc anys, aquesta taxa era únicament del 3%. El 2011 s’enfilava cap al 22,5% i l’any passat el 35%.

Una altra dada complementària i que acaba de fer la radiografia laboral més clara, diu que el 28% de la població assalariada és temporal i el 14% a jornada parcial.

Tot plegat mostra que la nostra pobresa laboral és indiscutible i que sobre ella s’hi ha muntat una estructura econòmica amb pilars de fang. En conseqüència, la nova pobresa, la que afecta a les classes fins ara mitjanes (els nous pobres endeutats), segueix creixent a un ritme insostenible i sense que cap política de contenció o de xoc hi posi el mínim fre. El bauzanisme no preveu fer res per pal·liar els danys d’aquesta xacra. Prou feina té minvant la solidesa democràtica de l’arxipèlag.

L’altra dada fa referència a una altra pobresa, la infantil, terme que, personalment, no m’acaba de convèncer, car no he sentit a parlar mai de “riquesa infantil”. Els infants són el reflex del nucli i l’entorn on es crien. Per això, aquest 11% de “pobresa infantil” que, segons UNICEF, patim a les illes, paguen les conseqüències de viure en entorns desapoderats, mísers econòmicament i social. Els pobres són els pares; si els apoderes prou i bé, deixaràs de tenir infants necesitosos.

Tanmateix les polítiques engegades per “eradicar” aquestes necessitats dels infants se centren essencialment en beques de menjador i transport escolar, ajusts per a la compra de llibres i altres suports puntuals econòmics que no els trauran de la vulnerabilitat perquè els pares estan ben enfangats. Queda molt bé dir que l’Estat enviarà al Govern 800.000 euros per combatre la pobresa infantil. Però més enllà d’aquest titular commòs, no hi ha res, perquè la indústria de la pobresa gaudeix de totes les facilitats i felicitacions de tot govern -local, autonòmic, estatal, continental o mundial- que es preuï de ser-ho rotundament i absoluta.