marginàlies

Qui el veu pot pensar que està en oci, mans fentes, enfilant agulles imaginàries i no és així.
Sol dir a qui el coneix que prendre cafè o altres begudes en els bars és la manera que té d’encendre les calderes del seu cervell perquè el pensament i la inventiva el preservin dels atacs despietats de la beneitura.
Té predilecció pels bars amb taules a defora perquè res no hi ha que l’encanti més que entretenir el mirar amb la gent, amb el tragí del carrer.
Mira de beure’s sense fer mala via tot allò que sent, tot allò que veu.
Juga a imaginar-se què s’esdevé en les cases que el miren amb les finestres tancades perquè no hi entrin ni el brogit ni la sutja dels automòbils.
Alguns vianants el miren de coa d’ull, com si fos sense voler, i ell, que se n’adona, els dedica pensaments acabats de fènyer.
Veu que s’apropa amb pas ferm una mossa jove disposada a cridar l’atenció amb el moviment pendular dels malucs i només se li ocorre pensar que “l’aire que m’arriba porta reminiscències d’acer i no d’aurores boreals”.
Es fa càrrec de la insensatesa quan sent el bé que li fa el perfum dolç que li ha deixat generosament el delit d’agradar de l’al·lota.