marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 de març de 2009
0 comentaris

MIGDIA EMBARRANCAT

Sense tenir-ho previst, ahir vaig fer un parell d’hores al barranc de Biniaraix. Feia molts d’anys que no hi parava i em va fer bé aquesta estona de fatiga i contemplació. Pensava trobar-hi més gent, més necessitats d’ells mateixos. El temps no podia ser millor –allí la primavera entrà amb un sol gairebé terapèutic- i un grup de joves ho aprofitaren per fer un bany en un dels gorgs allunyats de la ruta. Per un moment vaig estar temptat a fer el mateix, xipollejar en aigua enrampadora, però qui m’acompanyava, sols amb una mirada plena de seny em recordà la meva malaltissa constitució de fredolic contumaç.

El torrent segueix davallant aigua sense estrèpit i la colla nedadora tampoc no contaminava  acústicament. La jovenalla –probablement educada en l’escoltisme- xerrava sense cridar; només alguna rialla sortia de botador que tot d’una es perdia per aquell tros de món enrocat. Ens creuàrem amb distints grups d’estrangers que ens saludaven: és hàbit de bona gent saludar qui te topes. Feien cara de saber on eren, què volien i quin record se’n volia endur de l’illa. I amb dos muls, amb menadors  igualment acabats d’entrar en la jovenesa, un carregat amb material de construcció i l’altre amb gènere de festa: envasos de beguda refrescant, cistells amb barres de pa i altres carmanyoles de plàstic amb companatge per torrar. M’apuntaria a la gresca. En tornar, dues dones, assegudes just damunt un revolt sec, planejaven on farien les panades.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.