marginàlies

Els instants que vivim amb la voluntat que tinguin pes, han de ser ben tractats per la memòria.  Necessàriament han de trobar un espai orejat en el vademècum vital perquè ni la humitat de l’oblit ni els àcars de la descurança els corrompin. Ens en calen penyores, d’aquestes intensitats, recordatoris que encenguin llumins quan les penombres s’imposin.

Diuen que Joan Miró arreplegava tota mena d’objectes i andròmines perquè en ser al taller li obrissin vies làcties a les seves constel·lacions. També Pablo Neruda, arreplegadís de mena, omplí la seva llar d’Isla Negra de rampoines aparents. En feia collita, de dallonses, i les reconvertia en versos. I després els deia, els versos, amb la seva veu de càrrega o de tir, perquè semblava que la veu de Neruda arrossegava quelcom pesat. Una veu tota múscul que estirava un carruatge estibat d’aire alliberat, de paraules en vers, de confessions de vida.